“De veritat voleu que segueixi?” o la crònica d’una violació evitable

El Saló Eròtic ha apostat per una revisió que condueixi cap a una visió de la sexualitat més "diversa i feminista". En aquesta línia, s'ha doblat l'aposta formativa i s'han programat diversos microteatres, un dels quals, Sex Mirror, és una obra interactiva en què el públic té el poder de parar una violació. O no.

Carla Benito / Sandra Vicente
 
 
Noemí Casquet, portaveu del Saló Eròtic, en una captura de pantalla de l'Spot promocional del 2019

Noemí Casquet, portaveu del Saló Eròtic, en una captura de pantalla de l'Spot promocional del 2019

“Una obra interactiva”. Aquesta és l’única informació disponible abans d’entrar a presenciar ‘Sex Mirror’, un dels quatre microteatres que el Saló Eròtic de Barcelona ha posat a disposició dels més de 25.000 assistents d’enguany. Així doncs, grups de fins a trenta persones entren, plegades i gairebé a cegues, per una porta, rere la qual els espera un escenari asèptic. Blanc i fred. Res més i res menys que uns lavabos, amb la seva llum blavosa i superfícies lluents, però, en certa manera, inquietants.

Silenci, només trencat pels murmuris dels espectadors, a l’aguait del que succeirà. De sobte, un xiuxiueig comença a sobresortir per sobre dels altres. “Manu, que no, que vull marxar”. Una parella, que comença a discutir: ella agafa la bossa i s’aixeca, però ell la pren pel canell. “No marxis”. Una conversa que es desenvolupa sense pujar el to de veu, deixant clar que és una conversa privada. A tot això hi ha qui mira cap a una altra banda, abaixa el cap o, fins i tot, s’aparta d’ells, mostrant evident incomoditat. Alguns, menys dissimulats, apropen el cap intentant no perdre’s cap paraula malsonant, aprofitant fins l’extrem el morbo d’una discussió de parella. Diverses cares són de sorpresa. Altres segueixen parlant amb el company de seient sense adonar-se de res.

Ella calla. Observa els assistents, mirada serena, tot i que amb un xic de suspicàcia. Amb un to de veu ja projectat diu al públic: “l’obra ha començat. Voleu que seguim? Si així ho decidiu, haureu d’acatar les conseqüències del què veureu”. Ell, que també s’aixeca, la complementa: “en qualsevol moment podreu marxar o decidir parar-nos. De veritat voleu que seguim?”, reitera. Més murmuris. Hi ha qui calla per curiositat i qui ho fa perquè, endinsat en el seu món, no s’adona encara del que passa. Però qui calla otorga.

I comença l’acció. La de veritat: ella insisteix en marxar. Ell no la deixa. És més, l’acarona per convèncer-la, arribant a una excitació unilateral. Del ‘no marxis’ al ‘vinga, follem’. Ella accedeix, perquè ho veu com una via per aconseguir marxar a casa. Però ell no vol fer-ho a casa, ho vol fer allà mateix, en públic. En poc més de trenta segons de tensió creixent, d’una sensació que alguna cosa no va gens bé, d’algunes persones que es comencen a remoure als seients, ella cedeix i entren a un cubicle. Tanquen la porta però ell l’obre, per a satisfer les seves ànsies -unilaterals, de nou- d’exhibicionisme. Ella la tanca, entre retrets. I així fins a tres vegades.

Arribats a aquest punt, les complicitats i les concessions d’ella s’acaben. “T’he dit que no volia que ningú ens veiés i has obert la porta tres cops!”. La reacció no es fa esperar. Cara envermellida i pell de gallina quan ell s’interposa entre ella i la porta i l’arrambla contra la paret. Només se senten els crits d’ella, acompasats amb el repicar dels seus canells apresats contra les parets i, de nou, els murmuris. Ell es gira cap al públic, ulls injectats i pregunta, tens: “Voleu que segueixi?”. Alguns diuen que no, fermament però amb un volum que sembla que s’ho diguin a ells mateixos; altres riuen incòmodes, però tothom vacil·la. “Tard”, sentencia ell. L’acció segueix.

És en aquest moment quan els espectadors entenen realment, no ja el que està a punt de succeir, sinó el que estan a punt de permetre que passi. Ell ja la té agafada pels cabells, acotxada, amb les calces baixades fins a mitja cuixa, quan torna a preguntar, ja cridant: “De veritat voleu que segueixi?”. I és aquí quan es produeix la inflexió: de les 12 vegades que es va representar l’obra, 4 es va parar en aquest moment. Una es va parar a la primera pregunta, no pas perquè el ‘no’ fos majoritari, sinó perquè la gent que no volia seguir amb l’acció va decidir marxar.

Però set vegades l’obra va continuar. I van veure una violació. Se sentien comentaris com “endavant, és teatre!”. Però una violació al cap i a la fi. Un altre grup es va bloquejar i no va saber parar-ho. No van saber parar una violació, quan només calia dir “No”. I és que com diu en Carlos al seu speech, l’actor que interpreta Sex Mirror, un cop es para la ficció, “com a grup sou molt poderosos. Com a individus sou molt poderosos”. És ell qui pren la paraula, l’home, dirigint-se a altres homes, per dir que “de vegades n’hi ha prou amb parar els comentaris irrespectuosos d’un company de feina, sortir d’un grup de whatsapp o intervenir en una baralla que puja de to entre una parella”. Decidir que els problemes dels altres no són només els seus problemes. Per fer això només cal dir “No”.

Quan és massa tard per parar una violació?

Aquesta és una de les preguntes que etziba en Carlos a l’audiència. Quan és massa tard?. “Fa mitja hora!”, sentencia un dels homes que ha presenciat la funció. El públic està visiblement nerviós, afectat. Alguns, frustrats per no haver entès abans la seva responsabilitat. És precisament això el que vol treballar la intervenció final dels dos actors. Una intervenció amb veu masculina. Fins i tot per parlar del què pateixen les dones cal que parlin ells? Podríem pensar això. Però no va per aquí. L’al·legat final posa el focus en tota la sala i fa especial incidència en la postura dels homes dins la societat.

Alix Gentil, directora de ‘Sex Mirror’, ha estat l’encarregada de portar a escena una violació i de posar a prova la tolerància de la gent. Les quatre obres de microteatre que s’han representat durant aquest Saló Eròtic de Barcelona, totes obra seva, volien mostrar diferents cares de com concebem i veiem el sexe com a societat. Podríem pensar que la gent no tolera ni pot justificar mai una violació. Si realment fos així, per què el vídeo pornogràfic més cercat l’any passat és el de la violació de la Manada? “Aquest consum no és normal”, diu Gentil. “Quan parlem de cultura de violació ens referim a això. Volíem mostrar, no només què és una violació sinó com s’hi arriba”.

Com explica Gentil, calia incorporar dins el Saló Eròtic una obra de denuncia, que posés a l’espectador en una situació de compromís, que no fossin 10 minuts d’espectacle que anessin a parar a un sac buit. La directora volia impactar i fer marxar el públic reflexionant. “Sabíem que causaria moltes sensacions confrontades i hem treballat sense saber quines serien les reaccions de la gent”, explica. I és que tot i reproduir els diferents passos diverses vegades a porta tancada, actuar davant de gent magnifica les possibilitats. “No podíem incitar els espectadors a que entréssin en escena, però podria haver passat”, expliquen.

Qui calla, qui intervé, qui marxa. Les reaccions del públic en aquest microteatre es poden extrapolar a les reaccions que podrien tenir-se fora de l’escenari. L’obra és ficció, però l’argument és real. I també són reals les sensacions que es generen. La Camile, l’actriu de ‘Sex Mirror’, preguntada sobre què sent ella quan mira els espectadors, a punt de ser violada, i no aturen l’escena, diu que “hi ha una barreja de sensacions. Tot i ser teatre, és impossible desfer-te del que sents”. I és que, en el cas de no aturar-se l’obra, la penetració no hagués estat fingida, sinó real. “Però confio molt en el Carlos i sé que no em violarà de veritat”. Els límits de la ficció es difuminen.

Una de les sessions formatives del Saló Eròtic 2019

Viratge del Saló: menys espectacle i més formació

El Saló Eròtic va començar a ampliar el seu eco mediàtic el 2016, amb el vídeo promocional protagonitzat per Amarna Miller. “Sóc actriu porno i vaig néixer en un país hipòcrita”; així començava el vídeo que va iniciar una estel·la de 3 anys d’spots dirigits per Carles Valdés que allunyen una visió del Saló Eròtic com quelcom obscur i morbós i incitaven a la reflexió col·lectiva. El sexe, com allò personal, també és política. I és aquesta una de les reflexions que han basat la transformació del Saló dels darrers anys.

Enguany, sembla que el Saló ha fet un viratge més contundent; el festival s’iniciava amb una noticia trencadora: s’havia prescindit de les productores pornogràfiques que monopolitzaven els espectacles sexuals en viu. “S’ha materialitzat el model iniciat el 2018, més feminista, inclusiu, obert i enfocat a oferir una visió global de la sexualitat, especialment en quant als rols de gènere i diversitat sexual”, apunten els organitzadors.

En aquesta línia, el Saló ha doblat la seva oferta formativa, amb més de 100 sessions guiades per sexòlegs i psicòlegs, ja que “hi ha un reclam de la societat de més educació sexual”, considera Noemí Casquet, portaveu del Saló Eròtic. Precisament aquesta era la demanda de l’spot de l’any passat: “més educació sexual per a deixar de fabricar violadors en manada”

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*