Quatre anys de nivell 4 d’alerta antiterrorista, quatre anys normalitzant les armes al carrer

Després dels atemptats de Charlie Hebdó i Tunis, l'Estat espanyol va decretar el nivell més alt d'alerta des dels atemptats d'Atocha. Des de llavors els agents policials passejant amb arma llarga pel carrer s'ha fet normal, així com també la banalització de la sensació d'alarma. Mentrestant, el Ministeri d'Interior no aporta dades dels costos d'aquests 4 anys d'alerta alta

Sandra Vicente
 
 
 
La presència d'agents amb arma llarga és una de les conseqüències més visibles del Nivell d'Alerta Antiterrorista 4 | Foto: Mossos d'Esquadra

La presència d'agents amb arma llarga és una de les conseqüències més visibles del Nivell d'Alerta Antiterrorista 4 | Foto: Mossos d'Esquadra

L’atemptat contra el seminari satíric Charlie Hebdó va donar el tret de sortida a un 2015 que seria un dels anys en que el terrorisme jihadista es cobraria més vides. Precisament van ser aquest atac a França, en el que van morir 12 persones al gener, i el cop contra dos hotels a Tunísia que van acabar amb 38 morts, els atacs terroristes que van dur el Ministeri d’Interior de l’Estat espanyol a decretat el nivell 4 de l’alerta antiterrorista. Faltaven dos anys encara dels atemptats de les Rambles.

El juny es van complir quatre anys d’agents de Mossos d’Esquadra portant arma llarga pels carrers de grans ciutats de Catalunya, davant de monuments com la Sagrada Família, o controls més exhaustius en “grans esdeveniments” que conglomeren multituds de persones (des del Ministeri d’Interior no han sabut determinar a aquest mitjà què és un ‘gran esdeveniment’ ni a partir de quantes persones es pot considerar ‘multitud’). El nivell quatre suposa un “risc alt” de patir un atac terrorista i és el més alt que s’ha viscut al país des dels atemptats de l’11-M a Madrid.

Decretat pel Ministeri d’Interior, el nivell d’alerta antiterrorista pretén, doncs, evitar que es perpetrin atacs a territori espanyol i, havent-se decretat un “risc alt”, el nivell quatre suposa la mobilització total dels agents destinats a la lluita antiterrorista, protecció d’infraestructures crítiques, grans punts de comunicació, controls aleatoris de vehicles i més presència policial als carrers. Es tracta d’un nivell d’alerta preventiu que, segons fonts ministerials, “no sembla que hagi de canviar”.

Quant pot durar un estat d’excepció?”

Tot i que no hi ha dades públiques del número d’agents destinats a fer aquestes patrulles amb arma llarga i tampoc Mossos ni el Ministeri donen la xifra, “per motius de seguretat”, aquesta política “preventiva” suposa una de les mesures més visibles de l’Alerta Antiterrorista. “És, hauria de ser, una excepció. Però, quant pot durar aquesta excepció?”, es pregunta Cécile Barbeito, de l’Escola de Cultura de Pau, especialitzada en antimilitarisme. Per a ella, la presència d’armes al carrer no és una política adequada i fa servir la metàfora de la línea Maginot.

Es tracta d’una fortificació que van construir els francesos a la frontera amb Alemanya per tal d’evitar una invasió després de la primera Guerra Mundial. Aquesta estratègia va passar a la història com un dels majors fracassos tàctics, ja que estava pensada en una lògica de guerra de trinxeres que els tancs alemanys ja havien superat. Les armes llargues, doncs, segons Barbeito “s’usen en una suposada dissuasió, com un equilibri de terror a la guerra freda, que és molt poc eficient. Tenim agents armats per a que, en el millor dels casos, no passi res”, assegura.

I és que, segons l’experta, “si en algun moment serveixen les armes llargues al carrer és perquè ja has fet tard”, i destaca la importància de les feines preventives. Aquestes també són una bona part d’una Alerta Antiterrorista 4 com l’actual, que desenvolupen el CNI i l’Oficina d’Informació dels Mossos, en el cas català. Però es tracta d’una feina “poc visible, per això l’Estat tendeix a posar agents als carrers, que són el missatge més directe a la ciutadania que s’està fent alguna cosa”.

L’Estat de dret també dóna molta seguretat, diu Barbeito, “però ningú no reclama que hi hagi advocats i jutges fent la seva feina”. Així, assegura que sí que hi ha gent que es pot sentir més segura amb armes a cada cantonada, però “deseduca”. L’experta incideix en el missatge contradictori que se’n destil·la: “constantment ens diuen que estem sent amenaçats i ens fan sentir por d’un atac, mentre ens diuen que estem tranquils perquè ens protegeixen. És constant estat d’alerta”, apunta, destacant també el risc de banalitzar la presència d’armes als carrers.

cronologia alerta antiterrorista

Els Nivells d’Alerta Antiterrorista es van crear el 2005, arran dels atemptats d’Atocha del 11M de 2004, que van dur a un augment pressupostari destinat a evitar atacs terroristes. Així, el 15 de gener es publicava al BOE una “oferta extraordinària i urgent d’ocupació pública pel cos de la Guàrdia Civil”, mitjançant un reial decret, en la que es cercaven 500 agents nous. “Les noves demandes en matèria de seguretat interior i internacional” també van derivar, aquell any, en la creació del CNCA (Centro Nacional de Coordinación Antiterrorista) aprofitant la nova organització del Ministerio d’Interior després del canvi de govern que va donar el poder als socialistes de Zapatero.

En aquell primer pla del 2005, hi havia tres nivells d’alerta, amb diversos nivells d’intensitat, i no va ser fins el 2015 que vam assolir els cinc actuals. Però ni tan sols després dels atemptats de Barcelona i Cambrils no es va considerar per part de la mesa de seguiment l’augment al nivell cinc, que es reserva exclusivament per a casos de “risc imminent”. Aquesta mesa (formada pel Ministeri, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, el CNI, el Centre d’Inteligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), les Forces Armades i, recentment, l’Ertzaintza i els Mossos d’Esquadra) es reuneix cada setmana per avaluar l’estat tant dins com fora de les fronteres espanyoles. “És difícil, doncs, fer prediccions de quan variarà l’estat d’alerta”, afirmen des del Ministeri.

Els canvis al Pla de Prevenció i Protecció Antiterrorista es van donar per “solucionar l’obsolescència que començava a acusar el darrer pla després de més de 10 anys de vigència”, segons el Ministeri. Així, essent que abans l’amenaça terrorista la constituïa ETA, després va passar a ser el jihadisme.

Aquest canvi de les identitats dels grups terroristes és demostrat per les dades de detencions per terrorisme de la Fiscalia General de l’Estat. Així com el 2015 va ser el punt més sagnant del terrorisme jihadista, es denota, però, que des de llavors les detencions han baixat dràsticament (donant-se actualment la meitat). Això denota un nou canvi en les tipologies de terrorisme i en el focus en el que el Ministeri es fixa. Actualment l’atenció es dirigeix cap a “diversos tipus d’extremisme” i ciberterrorisme.

Nova amenaça, nou pla, estratègia antiga

El febrer de 2019 es va publicar una nova estratègia nacional contra el terrorisme per tal d’adaptar-se a “un nou marc polític global i tecnològic” que ha donat una nova cara a les amenaces terroristes. La xarxa no només ha ofert facilitats de captació i organització, sinó que la digitalització de la informació i la seguretat fa que cada cop sigui menys necessària una arma per tal de perpetrar un atac. Però, si l’amenaça actual és el ciberterrorisme, la defensa continua sent la mateixa?

Després de la publicació del nou pla contra el terrorisme, les implicacions dels nivells d’alerta no havien canviat pas, i es continuava destacant la presència de policies armats als carrers com a mesura preventiva d’un atac terrorista que, pressumiblement, podria donar-se amb un ordinador.

“Estem donant respostes pròpies del segle XX a realitats totalment diferents”, assegura Barbeito, que afegeix que l’estratègia armamentística “no té cap lògica. Tindria lògica comunicar que s’està fent alguna cosa, però és una irresponsabilitat explicar-ho només amb armes al carrer”. Així, destaca tota la feina d’investigació però critica la “sobredimensió de la part militarista”. Les polítiques més efectives de prevenció, diu, “no es donen a l’espai públic sinó que es treballen amb la millora de les relacions comunitàries, per exemple”.

El Ministeri i els Mossos d’Esquadra també destaquen aquesta part “menys visible” de la investigació sobre la prevenció d’aquesta nova modalitat de terrorisme, però reduir el nombre d’agents als carrers no sembla ser una opció. Preguntats pel nou Pla Estratègic, asseguren que sí estan posant més focus en la feina “d’oficina” per a posar fre als atacs cibernètics, però aquesta redefinició de l’estratègia passa per “canviar d’una unitat a una altra a agents d’oficina”, però “no es trauran agents del carrer perquè es continuen necessitant Mossos”, afirmen des del cos policial.

Manifestació a Barcelona de rebuig als atemptats | Adolfo Luján (cc)

Manca de transparència

“Aquest document s’inspira en les màximes de transparència, comunicació pública i implicació de la societat en tot el seu conjunt”. Així resa el text de l’Estratègia contra el Terrorisme, que “trenca una tradició arrelada a la singular història de la lluita contra el terrorisme al nostre país […] els canvis estratègics s’uneixen al progrés social en l’àmbit de la transparència, així com a la demanda creixent de rendició de comptes per part de la ciutadania”. Així es va publicar al BOE, per la qual cosa cabria esperar facilitat per saber els comptes darrera la nova estratègia per combatre el terrorisme.

L’Estratègia Nacional Contra el Terrorisme depén de diversos ministeris: Interior, Defensa i Vicepresidència (degut al control sobre el CNI). Així, no es pot consultar la dotació pressupostària d’aquest pla a només un dels tres ministeris. Al contrari, es troba dins de la partida per a Seguretat Ciutadana i Institucions Penitenciàries. “No està disgregat als pressupostos”, han assegurat des del Ministeri d’Interior a preguntes sobre la dotació per les estratègies antiterroristes.

Així, no hi ha dades específiques dels costos que suposen els agents destinats a les patrulles amb armes llargues i, des d’Interior asseguren que “no hi ha una dotació pesupostària concreta per l’assignació d’agents segons els diversos nivells d’alerta”. Així, no hi ha previsió de la variació de costos entre un nivell d’alerta i un altre; “quan es canvia el nivell d’alerta, es fan els canvis pertinents sense fixar-se en els diners”, diuen des del Ministeri.

La única dada que es pot conèixer, doncs, és la relativa a la política de gastos de Seguretat Ciutadana i Institucions penitenciàries, que s’ha mantingut més o menys estable des del 2004, suposant entre el 2,2% i el 3% dels Pressupostos Generals de l’Estat. Així, el 2004, any dels atemptats, va tenir una dotació de 5.424 milions d’euros (2,6%). El punt més àlgid el va assolir el 2012, amb 8.354 milions que suposaven el 3% dels PGE. Aquesta xifra no ha tornat a assolir-se fins el 2018, amb 8.419 milions, tot i que ara això només suposa el 2,4%.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*