“Conviccions” vs “Irresponsabilitat d’Estat”: abocats a una repetició electoral

La pregunta la formulava Rufián: val la pena tot això per un ministeri? La resposta que puguin donar la majoria de votants del PSOE i d’Unidas Podemos és que no. Però quan dones més importància al relat que a la realitat, aquestes coses poden acabar passant. I ara què? Per molt que la sensació generalitzada pugui ser de cataclisme, encara queda temps per a arribar a un acord. Però el temps juga en contra

Guillem Pujol
 
 
 
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a la Moncloa

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a la Moncloa

L’esquerra parlamentària firma un altre capítol funest en la seva història. Un altre granet de sorra per a constituir aquest desert de la derrota en el que l’esquerra se sent tan a gust. Com deia amb encert Rufián en la seva intervenció, “¿Cuántos años vamos a arrepentirnos la izquierda de lo de hoy?”. De moment, encara no se sap. Caldrà esperar a la sessió extraordinària del 23 de setembre, però tot augura un empitjorament general del context polític: primer, perquè ningú no sap què espera a Espanya i Catalunya en el món post-sentència. Segon, perquè les relacions entre Unidas Podemos i el PSOE han tocat fons.

Tercer, perquè els socialistes semblen més interessants en trobar l’abstenció de C’s o el Partit Popular que governar amb Podemos. Però a final del dia, el repartiment de culpes és per aquells que cobren nòmina de partit. Si no hi ha acord en dos mesos, la gent, el poble, la ciutadania, serà qui acabi perdent.

La negociació i la lluita pel relat

En la seva intervenció, Pablo Iglesias li deia a Pedro Sánchez que era molt difícil negociar en 48h el que no s’havia volgut negociar en vuitanta dies. Jaume Baldoví suscrivia les seves paraules, fet que tampoc havia de sorprendre, degut la proximitat ideològica de Compromís amb la formació morada. Però el mateix discurs obtenia un matís de credibilitat més ampli en boca de Aitor Esteban, líder del PNV, i un dels parlamentaris més brillants de l’hemicicle.

Pedro Sánchez no s’ha vist mai còmode amb l’esquerra. De fet, ni dins del seu propi partit. Cal recordar que en les primeres primàries que va guanyar-li a José Antonio Pérez Tapias (candidat d’Izquierda Socialista en favor d’un referèndum pactat amb Catalunya i que va deixar el partit l’any 2018) i a Eduardo Madina, Sánchez era el candidat a la dreta del partit, representant dels interessos més obtusos de l’establishment socialista. Després va començar el periple que l’acabaria portant a la presidència del Govern, gràcies, entre d’altres, al suport d’Unidas Podemos i els partits nacionalistes-independentistes bascos i catalans. Aquells que vegada rere vegada, s’ha esforçat a menysprear. Alguna cosa haurà fet malament quan només ha aconseguit un vot afirmatiu fora de les seves files.

Però això sembla que no importa, perquè tan uns com altres han semblat donar més importància als cops d’efecte, a la visibilitat i a la interpretació pública dels seus moviments i com això podria afectar als seus interessos de partit. En un inici, la partida la dominava Ivan Redondo, l’assessor principal de Pedro Sánchez i la suposada ment mestra darrera dels moviments tàctics dels socialistes: si Unidas Podemos no s’empassava el pacte proposat, els acusarien de votar el mateix que la dreta, essent conscients que això els passaria una factura important de la qual ells en podrien treure rèdit electoral.

Per aquesta raó els hi varen fer una proposta enverinada, inèdita en democràcia: no hi hauria acord si Pablo Iglesias no renunciava a entrar al govern. Apostaven a que el suposat ego d’Iglesias seria l’impediment. Però no va ser així. I en un cop d’efecte, Iglesias feia un pas al costat. Canvi de lideratge en la lluita pel relat: tota la pressió pel PSOE. (Cal recordar que això passava dos dies abans de la votació. En aquest context prenien més sentit les paraules d’Iglesias, Baldoví i Esteban: i si el PSOE no volia arribar a un acord?)

La nit anterior a la votació, el PSOE donava per trencades les negociacions; no cedirien a la proposta de quatre ministeris i una vicepresidència de Pablo Iglesias, encara que aquest hagués acceptat el xantatge de Pedro Sánchez sobre la seva persona. Pressió per a Unidas Podemos. Ja durant el transcurs del debat d’investidura, Iglesias intentava un últim cop d’efecte, renunciant al Ministeri de Treball però tot esforç ja era estèril. La pregunta encertada, per Iglesias, la tornava a formular Rufián: val la pena tot això per un ministeri?

La resposta que puguin donar segurament la majoria dels i les votants del PSOE i d’Unidas Podemos és que no. Però quan dones més importància al relat que a la realitat, aquestes coses poden acabar passant. I ara què pasa? Per molt que la sensació generalitzada pugui ser de cataclisme, encara queda temps per a arribar a un acord fins el dia 23 de Setembre, tal i com recull la Constitució en el seu article 99.4. Però el temps juga en contra: el deadline real serà el dia de la sentència als presos polítics. En cas de que no hi hagués fumata blanca, la repetició electoral seria el dia 10 de Novembre.

En clau catalana

A Catalunya, dins del món independentista, la batalla era una altra. De fet, era la de sempre: Junqueras vs Puigdemont, ERC vs (post)CiU, independentisme light vs independentisme soft, Unitat vs Ruptura. En les últimes setmanes ja s’havien anat perfilant les posicions, començant per un canvi en les formes de Gabriel Rufián: de polític tuitaire provocador, a hereu de la visió d’Estat federal de Joan Tardà. Tot sota les ordres clares de Junqueras, fent d’ERC allò que saben fer tan bé els partits de dretes: callar, obeir, i mostrar unitat en el partit.

En canvi Laura Borràs, portaveu de Junts per Catalunya al Congreso, es presentava a l’ocasió amb un partit en flames. La presència cada vegada més constant d’Artur Mas a la vida política amenaça amb portar als post-convergència a l’enèsima mutació. A ningú se li escapa el desig de part de l’establishment econòmic català de reconstruir l’antiga CiU, i qui millor que fer-ho que aquell que ja ho ha fet. Però de moment el partit obeeix Puigdemont, i això implica haver de simular que Catalunya té unes opcions reals de lluitar per la independència a través de la negació i la unilateralitat. No és així, i ho saben.

No es tracta de moral, sinó de realisme i geopolítica. Però aquesta posició de moment, encara dona vots. Però si ens hem de decantar per un guanyador, és evident que aquest és ERC: han solidificat una posició i han construït una narrativa acord que pretén no només ocupar el gruix del votant independentista, sinó situar-se com a frontissa entre els votants més a l’esquerra del PSC, i aquells més sobiranistes dins del món comú. Un missatge molt senzill, que, de fet, coincideix amb el que predica Artur Mas darrerament: si no es pot millorar la situació, com a mínim no l’empitjorem. I si de passada es pot millorar la vida de les persones amb acords d’esquerres, doncs millor. Això últim és el que sembla que han oblidat tan Pedro Sánchez com Pablo Iglesias. Desgraciadament.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*