Claus per abans d’entrar al bucle de les repeticions electorals

En una setmana l'Estat espanyol, a no ser que tots els pronòstics siguin errats i Iglesias i Sánchez es posin d'acord, anirà de nou a eleccions. De ser així, entraríem en un bucle de repeticions de comicis però, abans de fer-ho repassem els ímputs dels principals jugadors de la partida

Guillem Pujol
 
 
 
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a la Moncloa

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a la Moncloa

A falta d’un canvi de gir inesperat que cotitza en negatiu en les cases d’apostes, no hi haurà acord de govern a Espanya i tornarem a anar a eleccions el dia 10 de Novembre. Mala notícia per l’Estat espanyol, i potencialment pitjor notícia per a Catalunya. Serien les quartes eleccions en cinc anys. Una ciutadania cada vegada més deprimida, el votant d’esquerra més desmobilitzat, una extrema dreta en auge, i el conflicte entre Catalunya i Espanya absolutament enquistat. Tot això, a les portes d’una recessió econòmica. En aquest context fatal, la immensa majoria dels votants de PSOE i Unidas Podemos veu amb incomprensió com es juga amb el seu vot com si es tractés d’un ticket de fireta intercanviable.

Ivan Redondo, l’assessor privat

Una de les novetats en aquesta partida d’escacs és Iván Redondo, assessor estrella de Pedro Sánchez. Amb ell, sembla que la política faci un pas al costat al servei de la tècnica política de mercat. Probablement sigui la figura no-electe que gaudeix de més poder d’influència a la política espanyola (sempre, és clar, amb el beneplàcit de les grans fortunes i la seva capacitat per influir sobre l’agenda legislativa).

L’assessoria política de l’spin doctor de Sánchez, que prèviament havia treballat amb les campanyes del Partit Popular (la famosa aquella de “netegem Badalona” sota les ordres de Xavier Garcia-Albiol) ha disparat els seus beneficis des de el 2018 d’ençà que va entrar a la Moncloa. Iván Redondo, com tot altre assessor polític privat, vetlla pel seu client i analitzant el panorama, el que deu considerar més adient pel seu client és anar a eleccions. Expliquem el per què.

L’última proposta

Davant la inflexible posició de Pedro Sánchez, que rebutja qualsevol oferta que no tingui a veure amb un govern en minoria amb el suport extern de Podemos, Iglesias oferia una última possibilitat: un govern de coalició que assegurés l’aprovació dels pressupostos. Si a la meitat de la legislatura (2 anys), Pedro Sánchez no estava satisfet amb el comportament i accions del seu soci de govern, Unidas Podemos sortiria del govern però es comprometria a seguir donant el seu suport des de fora. És a dir, una opció intermitja entre el que volien uns i altres.

Aquesta opció es va veure amb bons ulls per alguns dels barons del PSOE: Ximo Puig, qui governa la comunitat valenciana conjuntament amb Compromís; Emiliano García Page, que va governar Castella-la-Manxa també amb Podemos; i, també, Miquel Iceta, conscient que els seus votants volen, inclús més que els i les votants socialistes de l’Estat, que hi hagi un acord d’esquerres que atorgui a Catalunya una certa serenor. Així doncs, només hi ha dues preguntes: què és el que vol Pedro Sánchez i què és el que vol Pablo Iglesias.

El objectius de Redondo-Sánchez passen per:

1) No dependre d’ERC ni de Junts per Catalunya: En la política estatal, pels partits de dretes i extrema dreta C’s-PP-VOX, la política catalana és un incentiu per a fer política. La Catalunya independentista és l’enemic que justifica la seva existència. Pel PSOE, però, i en menor mesura també per Unidas Podemos, els partits independentistes fan nosa. Si el PSOE pretén eixamplar la base amb ex votants del PP i C’s, aquests tancaran les portes si existeix una encaixada de mans amb Gabriel Rufián.

2) Buscar l’abstenció del PP i de C’s: No és una hipòtesi agosarada, tenint en compte que Pedro Sánchez ho ha reclamat a Casado i a Rivera en seu parlamentària diverses vegades. Per molt que encara ressoni el càntic dels militants socialistes “con Rivera no”, per a Sánchez és preferible l’abstenció de la dreta que unir forces amb l’esquerra. Així, el president en funcions, davant d’un altre possible escenari de bloqueig institucional, creu que podria exisitir la possibilitat que Casado i/o Rivera s’abstinguessin per a facilitar-li la investidura, tal i com va fer el PSOE amb Mariano Rajoy l’any 2016.

3) Trencar C’s i escorar Unidas Podemos: Aquest tercer objectiu, que és alhora l’objectiu principal dels interessos de l’establishment, passaria per a continuar posant pressió a C’s per a que trenqui amb el lideratge liberal-conservador de Rivera. C’s ha patit aquest estiu una sèrie de fugues del sector més socialdemòcrata del partit amb el que Ciutadans deia identificar-se en un principi. Per a que Sánchez es converteixi en el Macron espanyol, ha de passar per identificar Unidas Podemos com a extremisme i constituir un bloc de “centre” format per C’s i PSOE, representant els primers l’eix liberal i els segons el socialdemòcrata.

Els objectius de Pedro Sánchez semblen clars. No tant així els de Pablo Iglesias. Les preguntes s’acumulen al voltant de la seva gestió al capdavant d’Unidas Podemos durant les negociacions. Segurament Iglesias hagi considerat que en les darreres eleccions Unidas Podemos va tocar fons, pel que no tingui especial por a una contesa electoral més.

També pot considerar que en el transcurs de les negociacions la seva imatge ha guanyat credibilitat, mentre que Pedro Sánchez n’ha perdut. És cert que si analitzem els diferents moviments, Iglesias ha estat per davant. Així, quan Sánchez va afirmar que Iglesias era el “principal escollo” per arribar a un acord, Iglesias va fer el que ningú s’imaginava que fes (perquè s’accepta generalment que està en conflicte constant amb el seu ego) i va decidir fer un pas enrere. O el fet que Iglesias s’hagi passat l’estiu demanant asseure’s a negociar i Sánchez hagi fet com qui sent ploure.

Però aquests fets diuen més de Sánchez que no pas d’Iglesias. Segurament el que vol Iglesias és no sentir-se menystingut per l’aplanadora político-mediàtica que té al seu voltant, que espera a que faci un pas en fals que li costi definitivament el cap. La realitat és que Iglesias cada dia està més sol dins del seu partit i ja es pot escoltar el tic-tac tic-tac de l’Errejonisme que espera pacientment la seva oportunitat.

El darrer gest d’Iglesias de demanar l’intervenció del Rei no només voreja la contradicció en un partit republicà, sinó que transpira la impotència del qui sap que ho podria haver fet millor. Així, la pregunta per a Iglesias seria: no tindria més sentit donar-li el suport a Sánchez, passar a l’oposició, i forçar-los a aplicar mesures d’esquerres com van fer amb el Salari Mínim Interprofessional?

Queden poques hores, i tot apunta a que ben aviat tornarem a votar. I és possible que d’aquí poc més de dos mesos Iglesias i Sánchez es tornin a trobar, cara a cara, en una situació similar.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*