Bach o la santíssima trinitat contemporània

Bach fou un compositor immortal amb un repertori molt variat, propi del seu geni. El seu passeig comtal és travessat per grans noms, una trilogia avantguardista envellida pel pas de les dècades i massa criticada des d’aquelles boques amb masses paraules si es compara amb la buidor del seu cervell

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Jordi Corominas

Jordi Corominas

No sé si s’hi hauran fixat, però aquests articles solen composar-se a base de sèries sens un nombre determinat fins a esgotar l’essència de determinades zones de la ciutat. Potser estic escrivint una Història dels seus barris i ningú se’n ha adonat. Ves a saber.

Amb això de transitar per l’upper molts m’han escrit sobre els sens sentit d’escollir aquests trams; vaig respondre amb alegria allò de com m’agrada anar al fons de l’anòmal per a trobar la novetat, i em sembla bastant ridícula la mandra barcelonina, indubtable símbol de provincianisme, sobre tot si consisteix a no trepitjar determinats punts de la capital a partir de la seva llunyania o condició social.

Cadascú té el seu cor, això és innegable, i el meu és més dels vells pobles de la perifèria, sens erigir-se com a obstacle per a gaudir molt del sector immediatament superior al Turó Park, on es troba el carrer J.S. Bach, un centre expositiu dels anys seixanta quan aquest reducte esdevingué idoni per a experimentar i assentar les bases de noves concepcions sens destrossar les harmonies urbanes del centre, quelcom succeït no gaire després per obra i gràcia de la piqueta i una horrible planificació municipal.

Jordi Corominas

Bach fou un compositor immortal amb un repertori molt variat, propi del seu geni. El seu passeig comtal és travessat per grans noms, una trilogia avantguardista envellida pel pas de les dècades i massa criticada des d’aquelles boques amb masses paraules si es compara amb la buidor del seu cervell.

Ricardo Bofill estaria d’acord. Sí, potser ets un d’aquells lectors farts del cognom i remugaràs durant aquest paràgraf perquè no pots amb el patriarca i tampoc amb el Walden, i a sobre odies al fill. Si a tot això li afegeixes un no tenir àvia els meus arguments hauran de ser ben sòlids, però he de confessar com m’encantà la seva afirmació de sentir-se molt feliç amb la seva trajectòria per haver realitzat molt bé la seva feina durant més de mig segle. ¿L’hi pots negar?
Difícil, per no dir impossible. A Bach exerceix d’Alpha i Omega. Al número 28 veiem el seu debut barceloní, un edifici entre mitgeres de 1963.

Destaca per diverses picades d’ull al passat i un ús intensiu a la façana de materials moderns com la gelosia ceràmica, persianes corregudes i balcons de fusta, relluents a la tribuna central del frontis, com si volgués jugar amb les referències al passat, en aquest cas el Modernisme; si s’observa l’entrada de l’immoble no és difícil comprovar com es troba endarrerida en relació al carrer, establint-se un ingrés porticat amb aires del Vuit-cents i total dissonància amb l’àtic i el sobreàtic, anòmales terrasses jardí.

Jordi Corominas

Al principi del carrer, al número 2 frec a frec amb el 6 de Pérez Cabrero i el 3 de la plaça dedicada a Sant Gregori Taumaturg, donem amb una altra finca aquest cop de triple façana on haurem de remarcar el joc dels materials, si bé aquí predomina el maó vist, separada per estrets i simètrics balcons, com a tota la matemàtica del trifàsic, extraordinari i concebible com una unitat independent al ser cadascun dels seus fragments un organisme amb vida pròpia.
Al bell mig de Bach hi ha un Coderch, ben recognoscible. Abans de fixar-nos a les seves pràctiques visitarem el vestíbul del número 11, on podrem admirar un dels grans crims de l’escultura barcelonina, la sardana de Josep Guinovart. Un diumenge per la tarda el porter de l’establiment em caçà mentre li feia fotos i no em vaig salvar de cap reacció virulenta perquè el bon home era d’acord amb la meva al·lucinació davant d’aquells alienígenes amb les mans juntes a una dansa tribal, o potser eren prehistòrics i no vaig llegir prou bé la cronologia. Al cap de pocs dies vaig mostrar el conjunt a uns amics i quedaren esmaperduts en positiu. Vaig pensar que em prenien el pèl, per ser molt d’humor gruixut, però res, niente, nothing, rien, res de res, anaven en serio i des d’aleshores conversem ben poc.

Jordi Corominas

No home no no, tot segueix com sempre, no anàvem a trencar per aberracions estètiques, menys encara si es troben al costat d’una casa de J.A. Coderch, alineada amb el vial i separada d’altres domicilis per un doble jardí lateral. Qui conegui un xic les característiques d’aquest creador al llarg dels anys cinquanta apreciarà concomitàncies amb els seus projectes de la Barceloneta, si bé aquí la pertinença a un marc molt més distingit es nota inclús a la concepció, molt més reposada i sense tensions, el que permet respirar una bellesa gairebé absoluta, i no exagero, tan sols constato una visió pausada i l’encert d’unes façanes laterals més cegues i austeres en contraposició a les centrals, exultants d’irradiació.

La planta baixa és, si bé sonarà contradictori, el coronament per l’esmerç de les seves instal·lacions comercials de fusta. L’únic enrenou de J.S. Bach és el seu silenci. No deixa d’atordir-me com determinats elements poden filar barreres tan poderoses entre dos districtes. El turó Park és el parèntesis beneït entre dos sons. Abans de tornar al rovell de l’ou ens espera un poeta, brillant, esplèndid i molt oblidat per les institucions catalanes. Coses de no escriure en català a èpoques d’ofuscacions mentals.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*