A les Emboscades, una resistència contra la C-32

La prolongació de l'autopista C-32 a Girona fa anys que és objecte de protestes degut al desastre mediambiental que suposarà la tala de 50 hectàrees de bosc. Davant d'això, les veïnes s'han unit per a passar llargues jornades als boscos, resistint davant els operaris i defensant la cultura, el patrimoni i l'ecosistema que hi ha entre les branques. Es fan dir Emboscades

Ivan Soriano / Xavier Orri
 
 
Un camió, enduent-se arbres tallats per l'ampliació de la C-32

Un camió, enduent-se arbres tallats per l'ampliació de la C-32

En la ladera de un monte, más alto que el horizonte, quiero tener buena vista, mi cuerpo será camino, le daré verde a los pinos y amarillo a la genista. Cerca del mar, porque yo nací en el Mediterráneo… Aquests versos es repeteixen en bucle al cap, mentre el soroll de les motoserres i dels arbres abatuts un a un imposa una altra melodia a la cèlebre cançó de Joan Manuel Serrat.

Cau el sol, estan cansades, arriben a les seves respectives cases amb la roba i les botes brutes, impregnades de suor per la calor suportada, algunes -sobretot les de més edat- amb el cos mòlt, de vegades, fins i tot amb reaccions al·lèrgiques a la pell i els ulls vermells per haver inhalat excessiva pols, serradures i pol·len, i haver estat exposades massa hores al sol.

Es fan dir Emboscades; són ciutadanes anònimes de Blanes i Lloret de Mar amb el comú denominador d’estimar el seu entorn. Algunes encara no tenen la majoria d’edat, altres es van jubilar fa temps, però totes elles s’ajunten per ocupar els boscos afectats per la polèmica prolongació de l’autopista C-32 entre Blanes, Tordera i Lloret de Mar.

Des que es van donar les primeres tales d’arbres al maig, les Emboscades van diàriament a les zones afectades per protegir-les del que consideren una tala il·legal i d’un projecte faraònic que implicaria tallar el connector ecològic de la Selva Marítima, format per paratges de gran valor històric i cultural.

Així, aquestes recepcionistes d’hotel, educadores, estudiants, gestores turístiques, pensionistes, funcionàries, aturades, petites empresàries… treballen colze a colze amb biòlogues i ambientalistes per no permetre la desaparició de l’ecosistema. Durant el seu torn d’avui han caminat hores, entre tensió, llàgrimes furtives davant de branques i troncs ja trossejats, abraçades per seguir endavant, però sobretot hores i hores de silenci. Silenci observant, de vegades trencat per algunes paraules malsonants davant la impotència de veure un altre arbre més mort a cop de motoserra.

Les anomenen ecologistes, però sobretot són coherents, veïnes, amigues, lluitadores, valentes … que resisteixen, que veuen en les alzines, romers, arboços, brucs, lavandes, farigoles, a les ginestes i els pins als quals escrivia Serrat, un valor actiu a protegir i que pensen que un poble no pot vendre la seva ànima per una cosa que no solucionarà els seus problemes reals.

La vida, un arbre

A mitjans de maig, la Carolina -una emboscada que prefereix no donar el seu nom real, igual que les seves companyes-, ens va portar a veure els primers arbres caiguts. Ens endinsem a Sant Pere del Bosc en cotxe, vam passar pels mateixos senders en què Nicolau Font, al voltant de 1898, va vertebrar aquest bell paratge, avui d’innegable valor històric, cultural i espiritual amb importants construccions religioses i modernistes, i socials atès que és un pulmó verd actualment concorregut per esportistes, excursionistes i població que en gaudeix diàriament.

La Carolina conduïa inquieta i alertada per l’inici de les obres. Arribem, i des del cotxe veiem a un senglar quiet entre les branques i els primers troncs tallats. La imatge era desoladora, l’animal semblava patir el desnonament del seu hàbitat, quedava nu davant nostre.

La Carolina va néixer el 1947, en plena dictadura franquista, té 72 anys, 3 fills i 3 néts, inverteix el temps de la seva jubilació en estudiar fotografia, la seva càmera s’ha convertit, juntament amb el Javier, la seva parella, en un trinomi indivisible d’empenyorament i lluita diària per intentar que cada tros de bosc es mantingui en peu. Aquest dia, el de la primera tala, mentre fotografiava tot incessantment, ens deia: “això no pot ser, on estem arribant? Veig això i se’m trenca l’ànima”.

El que les junta cada matí als boscos és la mateixa concepció que “destruir 50 hectàrees de bosc (l’equivalent a 70 camps de futbol) i talar més de 66.000 arbres és un error”, tal com ens explica Irene, de 70 anys. És un error davant la desertificació, el canvi climàtic i l’evident impacte ambiental que subjau en aquesta intervenció “només respon a una mentida, una falsa millora de la mobilitat quan hi millors opcions, a més més eficaços i respectuoses amb el nostre patrimoni natural”.

Turisme o sostenibilitat?

El turisme és un dels grans negocis a la zona, que dóna feina a centenars de persones. Una d’elles és la Carmen, de 60 anys, que, com moltes altres emboscades, treballa en un hotel. Llargues jornades de treball, i un ritme gairebé frenètic en temporada alta, però s’aixeca cada dia tres hores abans del que era habitual i va al bosc amb la seva gossa. Aquestes tres hores, abans de començar la seva jornada laboral, són la seva manera de dir que hi ha altres maneres d’entendre les coses, també el turisme.

Quan acaba de treballar, torna. I passa tres hores més.

Lloret de Mar, des de 2002, inverteix importants recursos per a posicionar-se com una destinació turística familiar, esportiva, cultural i de congressos, intentat combatre el model low cost (de masses) relacionat amb el sol, platja i festa.

Per això, podria semblar contradictori que el consistori donés suport a la prolongació d’aquesta carretera, ja que la fractura i destrucció del paratge natural podria ser inconsistent amb el model turístic que persegueixen. Per contra, el recent constituït govern de Blanes sembla tenir-ho més clar i s’oposa a la prolongació.

Lloret de Mar encara gaudeix del conjunt modernista de Sant Pere del Bosc, però no li apliquen les mesures necessàries de preservació i cura. Aquest conjunt està compost per l’antic monestir reformat per Puig i Cadafalch, la capella-oratori, la casa de la carretera coneguda com el Xalet del Capellà i el monument a l’Àngel, primer monument aixecat en memòria de Mossèn Cinto Verdaguer. Aquest conjunt va ser concebut com a part d’un bosc que ara perilla. A la mateixa zona, a Blanes, se situa el Santuari del Vilar, segle XIV, aquest -d’igual formació va ser aixecat immiscit en la naturalesa.

La Núria estima el senderisme i l’esport, ens diu que en el paratge que intenten destruir troba la pau i una calma que la reconforta. Per això la turmenta aquesta autopista, que veu com “una trampa mortal” per a la fauna. “En els últims anys s’ha reduït en un 40% la població de pardals, i van i talen mig bosc en plena nidificació. Ai els meus pobres pardals … “, es lamenta.

Diferents generacions, mateix objectiu

Deu hores diàries ininterrompudes durant més d’un mes són les que han passat al bosc Nina i Cintia, companyes de vida, totes dues nascudes durant la Transició. Nina és una gran coneixedora de les plantes autòctones del lloc i les seves aplicacions per a la salut: amb elles fa remeis, melmelades i una esplèndida ratafia que al costat del pa que pasta com abans, fan de qualsevol taula una festa de sabor i tradició.

Al seu costat trobem Ximo, de 25 anys, que té la seva pròpia versió del que li representa. La seva joventut el fa més contundent que a d’altres emboscades grans, però la contundència no és antònima a la raó. La política, ens explica, li interessa, però alhora el repel·leix. Al costat del seu germà van decidir col·laborar amb la plataforma en contra de la C32 i s’han “emboscat”, diu, “per decència i per sentit comú”.

Antoni va néixer l’any 2002, ja en el segle XXI, té 17 anys, i és encara més jove que Ximo. Nét i besnét de pescadors i mariners, de gent de mar, que dirien a Lloret, el seu avi es va casar amb una turista anglesa i la seva mare amb un italià. Ell és fruit de tot això. Diu que imagina un futur en què el la relació de les persones amb la natura sigui “el motor del canvi”.

Pertany a la mateixa generació que Greta Thunberg, l’activista de 16 anys que ha aconseguit fundar el moviment d’estudiants ‘Fridays for Future’. Com tots aquests joves que cada divendres protesten contra el canvi climàtic, Antoni defensa la seva, lluita pel seu futur i té cura el que li pertany.

Aquesta és una lluita que ve de llarg. Ramon i Ruth ho saben bé; ara, amb el seu fill de 4 anys en braços recorden quan, en una concentració ella lluïa un ‘No a la C32’ pintat de vermell al seu ventre embarassat. Avui, li expliquen al petit contes amb boscos com a protagonistes.

Són les 6:00 del matí i les primeres arriben fidels abans fins i tot que els propis operaris, algunes no han dormit bé. Els ocells gaudeixen de l’absència del estremidor soroll de la maquinària que coarta les seves piulades, les Emboscades també.

4 Comments en A les Emboscades, una resistència contra la C-32

  1. LLiurepensadora // 17/07/2019 en 10:16 // Respon

    Gràcies infinites a la gent valenta i autèntica que lluita per salvar el poc que ens queda, però pels qui ho estimem és immens.
    Tenen el soport de molts fins el final.
    Ni ajuntaments,ni generalitats ,ni quatre insensibles ens ho pendràn.

  2. natalia // 17/07/2019 en 19:01 // Respon

    Gràcies a tota aquesta gent que ha ajudat a parar aquesta bogeria…. sense ells aixó hagués estat un desastre… esperem que els jutges siguin sensats i tombin la C-32 pel seu pas per Sant Pere del Bosc…

  3. M. Carme // 18/07/2019 en 21:37 // Respon

    Tot el meu respecte i agraïment a totes aquestes persones bones i generoses que amb tanta consciència no escatimen cap esforç per arribar on no arriba ningú més per salvar el nostre patrimoni natural i artístic, el pulmó i habitat de tantes espècies; l’ogigen del nostre poble … dabant la meva limitada capacitat de mobilitat, em solidaritzo amb tot el grup des del meu espai de silenci connectada amb la mateixa energia positiva, solidària i recuperadora que es mereix la situació. Companys i companyes el meu cor està al vostre costat. Gràcies

  4. Moltes gracies pel q esteu fent… Es increible com la corrupció ho pot tot… sou molt grans

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*