A la recerca de la governabilitat

Tot i que a Espanya no hi hagi hagut fins ara un govern de coalició, tant els governs de la UCD, com del PSOE i del PP quan no van tenir majoria absoluta, van comptar sempre amb el suport extern de nacionalistes bascos i catalans a través de pactes i acords. No s’entendria ara que el nou govern espanyol volgués governar sense tenir en compte els partits majoritaris de Catalunya, que històricament ha estat clau per la governabilitat del país

Manel Mateu
 
 
Congrés dels Diputats | Foto: Congreso.es

Congrés dels Diputats | Foto: Congreso.es

L’1 de novembre comença la campanya electoral més curta de la història en unes Eleccions Generals a Espanya, durarà 8 dies en comptes dels 15 habituals. Els candidats podran començar a demanar el vot, a partir de la festivitat de Tots Sants. Però, el què es pregunten molts ciutadans, és si aquesta repetició del dret a vot, només 6 mesos i mig després de l’anterior convocatòria, permetrà la formació d’un govern estable que prengui decisions per tirar endavant millores socials, i resoldre els grans problemes com la corrupció, l’atur, el finançament de les pensions, l’accés a l’habitatge, la millora de l’educació i la sanitat, entre d’altres.

La societat ha evolucionat i s’ha modernitzat molt, no en canvi, les estructures de l’Estat i les administracions públiques. Els ciutadans també estan preocupats per la manca de reformes polítiques en àmbits clau com la Justícia, la llei electoral, o la pròpia Constitució, una carta magna caducada, que els polítics han estat incapaços d’adequar als nostres dies.

Per si aquest estat de coses no fos prou complex, la situació política a Catalunya agreujada amb la dura sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés i les mobilitzacions en contra, seran clau en la campanya d’aquestes eleccions. Les eleccions se celebraran doncs, en un context sociopolític de novetats profundes. Serà la quarta votació en 4 anys. El darrer cicle electoral sencer, va ser la legislatura del 2011 al 2015, però després de les eleccions de desembre del 2015, va començar la crisi de governabilitat. El PP va passar de governar amb majoria absoluta a governar en funcions amb una majoria insuficient de 123 diputats dels 350 de la cambra.

El PSOE, amb 90 diputats, el pitjor resultat fins aleshores, va intentar l’assalt a la Moncloa. El pacte amb Ciudadanos va ser insuficient i Pedro Sánchez va fracassar en l’intent d’investidura en dues votacions consecutives. Rajoy tampoc va aconseguir suports per poder anar a una investidura, i es van repetir eleccions al juny de 2016. El PP va obtenir 14 diputats més i va arribar als 137. El partit taronja d’Albert Rivera aleshores va canviar de parella de ball i va donar suport al govern del PP. Però Rajoy, va topar amb dues grans pedres en el camí de la seva tercera legislatura com a president del Govern espanyol, els casos de corrupció del PP i la situació a Catalunya.

En aquest context, el líder socialista es va refer i el PSOE a través d’una moció de censura amb el suport de la majoria absoluta de la cambra (inclosos els nacionalistes catalans i bascos) va aconseguir un govern en solitari el juny del 2018. El govern de Sánchez, va ser doncs el primer fruït d’una moció de censura de les 4 presentades. Govern atípic, no sorgit de les urnes, que a més ha hagut d’aplicar els pressupostos del PP.

Sánchez va convocar eleccions a l’abril d’aquest any, i la jugada li va sortir bé, el PSOE va tornar a guanyar unes eleccions generals, no ho feia des del 2008. Els 123 diputats i diputades, no van ser suficients però, per aconseguir la investidura a la tercera, i davant el fracàs polític general per teixir coalicions o pactes de govern, de nou es demana els ciutadans que tornem a les urnes.

La previsió de les enquestes, tot i que a Espanya no afinen tant com a França, és que tornarà a haver-hi un Congrés dels Diputats molt plural i fraccionat, i, sense majories suficients ni a l’esquerra ni a la dreta de l’espectre polític. Malgrat que el sondeig del CIS auguri una millora de resultats pel PSOE, si aquests es confirmessin, Sánchez necessitaria igualment pactar amb Unidas Podemos o amb Ciudadanos. Una pràctica habitual en altres països europeus, las de governs de coalició, que a Espanya encara és una assignatura pendent. Des de l’abril no ha canviat res en el posicionament dels principals partits polítics com per a pensar que ara si sigui possible arribar a un acord per a governar. Ens podríem trobar doncs, en un carreró sense sortida que impossibiliti la governabilitat com l’hem conegutda fins ara.

Cal recordar que les èpoques de les majories absolutes i del bipartidisme, ja fa anys que van acabar amb la irrupció de nous partits com Ciudadanos i Podemos.

El 10N encara té més novetats, en províncies importants -algunes de les més poblades-, i per tant, amb major nombre d’escons en joc, com Madrid, Barcelona i d’altres es presenta per primer cop una nova formació en l’àmbit de l’esquerra, Más País d’Iñigo Errejón, que podria obtenir representació i atomitzar més el vot d’esquerres.

També a Catalunya hi ha novetats, per primera vegada la CUP, es presenta a unes eleccions generals. Aquest fet pot diversificar també la representació dels partits independentistes catalans a Les Corts espanyoles si la CUP obté representació com també preveuen les enquestes.

Tot i que, a Espanya encara no hi hagi hagut fins ara un govern de coalició, tant els governs de la UCD, com del PSOE i del PP quan no van tenir majoria absoluta, van comptar sempre amb el suport extern de nacionalistes bascos i catalans a través de diversos pactes i acords. No s’entendria ara, que el nou govern espanyol, volgués governar sense tenir en compte els partits majoritaris de Catalunya i Euskadi, dues de les comunitats històriques, que han estat clau en la governabilitat del país.

El problema és ara que els partits nacionalistes catalans han optat per l’autodeterminació i l’independentisme, en un estat de les Autonomies que no avança en el reconeixement de la plurinacionalitat, i on la via federal o confederal ha passat a l’oblit. I on tant, el PSOE com el PP, pretenen ara governar sense comptar amb els partits catalans majoritaris.

Els partits polítics han arraconat el diàleg, i sense diàleg no hi pot haver síntesi ni acord. Els interessos partidistes, legítims, però perjudicials per a la majoria de la població ens han portat a la situació actual, que potser les urnes no resoldran.

Caldrà doncs sinó volen acabar en la ingovernabilitat, que els diputats que triïn els més de 37 milions de ciutadans amb dret a vot, entre ells votaran per primera vegada 226.771 joves, cerquin l’acord per a formar un govern coherent en funció dels resultats electorals.

La coherència que demanen i exigeixen els ciutadans en funció dels resultats, si les enquestes no s’equivoquen estrepitosament, és la d’un govern progressista del PSOE i Unidas Podemos, amb el suport necessari dels partits majoritaris a Catalunya i Euskadi. Barcelona és la segona província després de Madrid on correspon un major nombre de diputats i diputades. Seria un mal precedent, que es busquessin acords o suports il·lògics per governar, sense comptar amb els representants d’una part important de la població.

Els problemes urgents de la societat reclamen a la classe política una intel·ligència, que després de les eleccions d’abril no van ser capaços de demostrar per superar un bloqueig al que mai no s’hauria d’haver arribat. No s’hi val prometre una cosa en campanya, i fer després la contrària, sinó la desconfiança i la desafecció vers la política continuarà creixent.

1 Comentari en A la recerca de la governabilitat

  1. Amb Unidas Podemos és dormir amb l’enemic.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*