Tres preguntes per a llegir l’1 d’Octubre, dos anys després

L'1 d'Octubre va ser l'acte més gran de desobediència civil dels últims temps i no el va protagonitzar cap partit polític, sinó la gent. Va ser el vincle fraternal més potent que el sobiranisme ha teixit des de l'inici del procés independentista. Alhora, va ser el dia en que l'Estat va mostrar una part de l'Estat: el de la raó per la força. Ens fem tres preguntes que ens permeten analitzar l'1-O dos anys després

Guillem Pujol
 
 
 
Votació de l'1 d'Octubre a l'escola La Sedeta de Barcelona | Sandra Vicente

Votació de l'1 d'Octubre a l'escola La Sedeta de Barcelona | Sandra Vicente

Avui es compleixen dos anys de l’u d’Octubre. L’acte més gran de desobediència civil dels últims temps no el va protagonitzar cap partit polític, sinó la gent que va posar el cos, tot i saber que podrien ser agredits. L’1-O va ser el vincle fraternal més potent que el sobiranisme ha teixit des de l’inici del procés independentista. Alhora, l’1-O va ser el dia en que l’Estat va mostrar una part de l’Estat: el de la raó per la força. Analitzem l’1-O dos anys després sota tres preguntes: ha variat la visió que la comunitat internacional té del conflicte? Com ha condicionat l’1-O al discurs de les forces independentistes? S’ha avançat en l’esclariment legal dels successos que van tenir lloc a tot el país?

Ha variat la visió que la comunitat internacional té del conflicte?

La violència policial explícita de la Guardia Civil va obrir els telenotícies d’arreu. El 2 d’octubre hi havia un cert consens en què l’excés en la violència policial de la Guardia Civil no tenia cabuda en les democràcies liberals occidentals: Europa ja no podria continuar fent la vista grossa. Segons algunes interpretacions de l’independentisme, l’1-O era la victòria que es necessitava per fer de la seva raó una raó universal. Arguments no en faltaven: el Ministre d’Exteriors de Rajoy fracassava estrepitosament a les principals televisions americanes en intentar justificar allò que, veient les imatges, no es podia justificar.

Però la mirada crítica de la comunitat internacional posava els ulls en la violència policial, no en la independència de Catalunya, que, de fet, incomodava a la majoria dels Estats de la UE. Si l’independentisme gaudia de certa simpatia, aquesta estava condicionada al que pogués passar el dia 27 d’Octubre al Parlament de Catalunya. Donald Tusk, President del Consell Europeu, avisava Carles Puigdemont: “President Puigdemont, li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci impossible el diàleg”. En la mateixa línia s’expressava Ska Keller, Eurodiputada del Grup Verd alemany: “Sóc una forta defensora del dret de decidir dels catalans, però una DUI serà un gran error. Si us plau reconsideri-ho”.

La DUI es va quedar a mig camí, però l’amenaça constant d’implentar els resultats de l’1-O es va topar amb l’esquena de tots els Estats membres. Dos anys després, la Comunitat Internacional no mira a Catalunya. Al contrari. S’ha consolidat el suport incondicional a la política de l’Executiu de Sánchez fins al punt que el passat 2 de juliol es va nomenar Josep Borrell – ferm partidari de la unitat nacional i contrari a un Referèndum d’autodeterminació – com a Alt Representant de la Política Exterior Comunitària de la UE, és a dir, el màxim exponent en relacions exteriors i seguretat a nivell de la UE. Un nomenament que s’ha de llegir com la voluntat d’Espanya de blindar cap tipus de relat que afavoreixi, ja no l’independentisme, sinó el dret d’autodeterminació de Catalunya.

Com ha condicionat l’1-O al discurs de les forces independentistes?

Si el processisme abans de l’1-O ja implicava una dinàmica en la que s’acceleraven els temps normals de la política, modificant-ne ràpidament els relats i triturant-ne líders polítics, l’1-O va elevar al quadrat una tendència ja de per si accelerada. La principal va ser l’inici d’intercanvi del discurs entre ERC i els postconvergents. En veure els ullals al llop, Junqueras va començar a redefinir l’estratègia del seu partit en base a una assusmpció que s’havia fet clara durant aquell mes d’octubre: ara per ara, la independència no és possible.

A partir d’aquí, i ja desde la presó, ERC s’anava convertint cada vegada més en allò que la Convergència de Pujol havia aconseguit capturar: la idea d’un catalanisme de centre que jugués un paper estratègic a Madrid per tal de millorar, gradualment, la situació de Catalunya. En aquest sentit cal interpretar el canvi de pell de Gabriel Rufián i l’oferiment d’investidura a Pedro Sánchez. Ara bé, mentre ERC girava cap un costat, els postconvergents ho feien cap a l’altre, sota un discurs de confrontació directa i desobediència, que, a l’hora de la veritat, sempre s’ha quedat en retòrica buida.

Per últim, la CUP sembla viure sota una confusió des de fa dos anys. Dos discursos operen de forma simultània: per un costat, existeix la diagnosi que la correlació de forces és negativa i que per tant no hi ha capacitat efectiva d’implementar els resultats de l’1-O. Que la CUP es presenti a les eleccions al Congrés dels Diputats es pot interpretar com el convenciment que encara falta molta feina per fer. Simultàniament, però, la CUP no pot renunciar a un discurs que està a les arrels de la seva formació: la lluita contra el règim del 78, una concepció de la democràcia que no es limita a la representativitat, i una organització que aposta per la desobediència com a forma de fer política.

Estar a cavall entre un i altre discurs, sumat al fet que s’ha deixat l’agenda social en segona línia (com a mínim en termes de discurs públic) ha acabat de fer que la CUP des d’aquell 1-O sembli desorientada. Aquest seria l’escenari dels tres partits amb representació al Parlament de Catalunya: però figures com Albano Dante o Jordi Graupera també s’han d’analitzar com a conseqüències d’aquell 1 d’Octubre del 2017.

S’ha avançat en l’esclariment legal dels successos que van tenir lloc a tot el país?

L’esclariment dels fets i responsabilitats de l’1-O hauria d’estar defensada tant per independentistes com per no independentistes. És una forma de mantenir la memòria del que va succeir. No es pot oblidar que una pilota de goma va foradar l’ull de Roger Espanyol, ni tampoc les 107 persones ateses al SEM per contusions, fractures, ferides i atacs d’ansietat provocats per les puntades i les porres de la policia. En total, 274 persones han formalitzat denúncies als tribunals. La participació ciutadana ha estat clau mitjançant l’aportació de vídeos gravats durant l’1-O, que han servit per identificar els cinquanta agents que actualment hi ha investigats, entre els quals s’hi troba el que va robar la visió d’un ull a Roger Espanyol.

Tots els caps que van formar part de l’operatiu també estan investigats: un total que vuit inspectors de la policia han passat pel jutjat número 7 de Barcelona per esclarir concretament quines ordres va rebre. Fa pocs dies es filtraven alguns vídeos de les seves declaracions en seu judicial; declaracions que esclarien poca cosa, doncs moltes de les respostes prenien la forma del «no lo sé/no me acuerdo».

Però la causa portada per IRIDIA i l’Ajuntament de Barcelona continua endavant, aconseguint reobrir catorze causes que es donaven per tancades. A més, el proper 24 i 25 d’octubre hauran de declarar els màxims comandaments sobre el terreny. L’esclariment de culpabilitats portarà un trosset de la reparació dels danys físics i morals provocats, si és que aquesta arriba mai. Però sobretot haurà de portar l’aclariment que, aquell dia, només va haver-hi una violència: l’exercida per la guàrdia civil i el govern del Partit Popular. El que segur que no es truncarà, sinó que s’engrandirà amb el pas del temps, és el record d’una aliança solidària entre ciutadans i ciutadanes per a defensar els drets socials i democràtics de totes. Avui en celebrem el seu segon aniversari.

1 Comentari en Tres preguntes per a llegir l’1 d’Octubre, dos anys després

  1. Està molt clar que s’ha d’investigar tot l’operatiu policial i què hi hagin condemnes si la llei així ho indica, però no podem reclamar justícia sense criticar de manera clara l’aberració jurídica del 6 i 7 de setembre, sino no estaríem sent coherents

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*