Aquest fotoreportatge forma part del segon número de la Revista Vecïns, una revista fotogràfica independent i autogestionada sobre la identitat i la cultura de les comunitats migrants. Perquè aquest número arribi a imprimir-se, la revista necessita suport: la seva campanya de micromecenatge a Verkami és oberta fins al 29 de novembre
Per entendre aquestes festes cal començar per una paraula. En quítxua i en aimara, ayni se sol traduir com a «reciprocitat», tot i que la traducció es queda curta. No es tracta de tornar un favor i quedar en pau. És una relació que no es tanca mai: es dona, es rep i es torna a donar.
Aquest vincle uneix les persones entre si, però també amb la terra, amb els qui van venir abans i amb allò sagrat. I travessa les quatre celebracions que recull aquest fotoreportatge: l’Alasita, la k’oa, Wiñay Pacha (Tots Sants) i el Tata Maica.
En totes elles el sincretisme és profund. Durant la colònia, moltes pràctiques andines van sobreviure amagades sota el calendari de sants catòlic. Van canviar els noms de les dates, però els rituals van trobar la manera de continuar. A la diàspora, aquesta costura s’estira una mica més. Avui arriba a un centre cívic de Sants, a un descampat de l’Hospitalet, a un restaurant de Barcelona i a un camp de Sitges.
Ningú no deixa anar la seva filera
A tres de les quatre festes, l’autora hi va arribar seguint Pukaj Wayra, una banda de música tradicional. A Bolívia no hi ha festa sense música ni dansa, i Pukaj Wayra toca sikuri: música de vent, bufada sobretot amb flautes de canya, que acompanya cerimònies i balls. Sota aquest nom hi conviuen tradicions regionals diferents, com els kantus de Charazani, el jach’a sikuri o les jach’a lakitas d’Ilabaya.
A cada trobada hi arriben músics bolivians que viuen a Alemanya, França, Itàlia o Suïssa. Alguns fa més de trenta-quatre anys que viuen fora del seu país, però les seves tradicions no es deixen anar mai.
Els tubs del siku es reparteixen en dues fileres complementàries, ira i arka, amb les notes alternades. Cada filera queda en mans d’un grup diferent i cap no conté tota sola la melodia, que només apareix quan les dues respiracions s’entrelliguen. És l’ayni convertit en so.
Alasita: comprar el desig en miniatura
La gran Fira de l’Alasita comença a La Paz cada 24 de gener a migdia. A Barcelona, la comunitat boliviana la celebra al voltant d’aquesta data a les Cotxeres de Sants. A dins fa olor d’encens i de fregit. Sobre taules plegables s’estén un món a escala: feixos de bitllets de la mida d’un segell, pisos que caben al palmell de la mà, cotxes, títols universitaris, passaports, sacs diminuts d’arròs.
El nom es vincula al verb aimara alasitha, «comprar», tot i que la gent prefereix traduir-lo com a «compra’m». Aquesta és la clau. No n’hi ha prou de pensar el desig: es paga amb diners de veritat, es ch’alla i es porta a casa. La miniatura és una illa, i no representa allò desitjat sinó que ho conté en potència, com una llavor. Es guarda la caseta perquè creixi una casa.
Al centre hi ha l’Ekeko, un homenet bigotut amb gorra de llana, carregat de sacs, pans, bitllets i olles, vinculat a l’abundància i la fertilitat. Qui el té a casa el tracta com un rei i cada dia li encén una cigarreta a la boca per tenir-lo content. Segons el relat d’una dona en aquella festa, l’Ekeko li ho havia donat tot: la casa, el cotxe, tot el que havia demanat. Després el va deixar de cuidar, i l’Ekeko li ho va prendre tot. Aquí l’abundància no és un regal sense retorn: allò que es rep cal cuidar-ho.
De tant en tant, la gent obre un passadís i apareixen els yatiris —de l’aimara yatiña, «saber»—, que consagren les miniatures amb alcohol i fum d’encens. Les persones aixequen casetes i cotxes per damunt del cap perquè el fum els arribi.
K’oa: donar menjar a la terra
En bona part dels Andes es diu que a l’agost la Pachamama obre la boca. S’acaba l’estació seca, es prepara la sembra i la terra té gana. Abans de demanar-li res, cal alimentar-la; abans de sembrar, demanar permís. A Bolívia, l’ofrena es fa en un turó, un pati, una casa o un negoci. La que retrata el reportatge es va celebrar el 2025 a l’Hospitalet de Llobregat.
La k’oa, o q’oa, és abans de res una planta, una herba aromàtica de l’altiplà que es crema per encensar i que dona nom a la cerimònia. A terra es para la taula amb herbes, resines, llanes de colors, fulles de coca, greix de llama, fruites i dolços. Petites figures de sucre encarnen allò que s’agraeix o es demana: salut, feina, protecció, prosperitat. Quan s’encén el foc, el fum embolcalla els qui esperen al voltant.
Al voltant de la taula sonen els sikus. Algunes agrupacions havien viatjat des d’altres ciutats d’Europa només per tocar juntes.
Wiñay Pacha: una casa preparada per a qui torna
A Bolívia, Tots Sants comença l’1 de novembre a migdia. Segons la tradició, a aquesta hora arriben els ajayus, «les animetes» dels qui han mort, i s’hi queden fins al migdia de l’endemà. La família té vint-i-quatre hores per atendre algú que ve d’un viatge molt llarg. A Barcelona, l’autora va acompanyar dues trobades, a Casa Paqarina i al restaurant Cochabambino, on van sonar els pinkillos, les flautes que a l’altiplà acompanyen l’arribada de les ànimes.
Per rebre la visita s’aixeca un altar. En aimara s’anomena apxata, «allò sobreposat», una paraula lligada a afegir i donar en reciprocitat; en quítxua, mast’aku, pel drap que s’estén per ordenar-hi les ofrenes. En moltes taules, tres nivells dibuixen els mons andins: el de dalt, el que habitem i el de baix. Allà s’hi col·loquen la foto de la persona morta, els seus plats i begudes preferits, flors, fruites i fulles de coca.
Cada objecte ajuda en el camí. Les canyes de sucre són bastons per a l’ànima cansada, les cebes florides guarden aigua per al viatge i la ginesta groga impedeix l’entrada a allò que no hi ha de passar. I hi ha pa, molt de pa, que es llegeix abans de menjar-se’l: escales per moure’s entre els mons, cavallets per carregar l’equipatge i t’anta wawas, pans amb forma de criatura embolcallada i careta de guix pintada que poden representar qui se n’ha anat. A Casa Paqarina s’hi va fer un taller per aprendre a fer-ne.
Tata Maica: agrair i tornar a demanar
Cada 6 d’octubre, milers de persones fan cua a La Calera, una comunitat de Yotala a uns trenta quilòmetres de Sucre, per arribar als peus del Senyor de Maica. És un Crist crucificat de fusta i estuc que porta la bandera boliviana creuada sobre el pit i un pollerín, una faldilla que se li canvia cada any. Gairebé ningú no l’anomena Senyor: l’anomenen Tata, «pare» en quítxua i en aimara. Una de les llegendes explica que, quan els seus antics fidels de Potosí el van descuidar, una rierada se’l va endur fins a deixar-lo encallat a la vora del riu, a la hisenda de Maica. Avui la seva festa és Patrimoni Cultural Immaterial de l’Estat Plurinacional de Bolívia.
A Sitges, la celebració va reunir bolivians arribats des de diferents punts d’Espanya. A La Calera passa el mateix en sentit invers: cada octubre, els dansaires de Tarabuco esperen els paisans que tornen de l’Argentina, Xile, el Brasil o Espanya per ballar en honor del Tata.
En el ball hi van aparèixer el diable i l’àngel, vells adversaris de la diablada, i els lleons, protagonistes d’una castració fingida que va fer esclafir de riure el públic. Són figures dels thanta morenos, una dansa de Chuquisaca el nom de la qual (thanta vol dir en quítxua «vell», «gastat», «esparracat») ja anuncia el seu to burleta. Barreja música, dansa i teatre.
Es cuina mondongo, carn de porc estofada amb ají colorado, servida amb mote —blat de moro blanc pelat— i patata, el menjar dels dies grans a Sucre. I també hi ha cotxes guarnits amb aguayos, plata, peluixos i imatges. La plata no és un ornament: és l’abundància a la vista, mostrada davant del sant perquè continuï arribant. Allò que al gener es va comprar en miniatura a l’Alasita apareix a l’octubre a mida real, cobert d’aguayos, per donar les gràcies.
Donar, rebre i tornar a trobar-se.
Agraïments: Casa Paqarina, Restaurant Cochabambino, Comunitat Pukaj Wayra Barcelona, Warmis Sisarinas i totes les persones que van obrir la porta a la càmera. El reportatge complet forma part de la Revista Vecïns 02, revista fotogràfica independent sobre comunitats migrants.
