Vivim un temps d’emergències en què falten respostes fiables i proliferen les consignes d’odi. Una emergència és el despertar d’un real que se’ns imposa bruscament. Potser ja sabíem o intuíem alguna cosa, però hi ha un esdeveniment que ens desperta de cop i per al qual tenim poques explicacions i molta incertesa. Com una mort imprevista, una ruptura traumàtica, un accident greu o el desnonament d’una dona gran. El Real, per a Lacan, és allò que ens commociona i no podem entendre, d’entrada, amb paraules perquè ultrapassa el marc i el mapa del nostre saber conscient.
Què passarà amb la feina quan la intel·ligència artificial transformi bona part de les tasques que avui coneixem? Com s’han d’abordar els moviments migratoris? Com es pot garantir l’accés a l’habitatge? Com es pot respondre a fenòmens climàtics cada vegada més extrems? I què hem de fer amb les noves formes d’odi i polarització que travessen les nostres societats?
Una emergència no té respostes simples. Per això genera angoixa i desorientació. Alguns cauen en la temptació de delegar el seu pensament i la seva responsabilitat en líders, en experts o fins i tot en l’algoritme que prometen una sortida ràpida a canvi del seu vot o dels seus diners. Prefereixen tornar així al seu somni, ignorant que el real d’aquest malson no cessa i retorna sempre de múltiples formes.
Una emergència no té respostes simples. Per això genera angoixa i desorientació
Despertar d’aquesta manera traumàtica —sembla que no hi ha cap altra manera de sortir del confort del somni— ens portarà a noves maneres de fer o insistirem en la repetició i la nostàlgia d’allò que ja no funciona en aquest segle de sacsejades? Les acampades i les protestes per l’habitatge són un símptoma que convoca un malestar generalitzat al qual els partits no han sabut respondre. El risc és que aquesta indignació no trobi les bones propostes per orientar-se i que aquells que creien tenir les solucions, i han fallat, no despertin tampoc.
En una emergència el coratge és necessari, però també la intel·ligència col·lectiva, allò que podem anomenar Intel·ligència en Xarxa (IX) que, a diferència de la IA, confia en la nostra pròpia capacitat d’inventar sortides i no les delega en un artifici. La IX, present en moltes fórmules cooperatives (moviments associatius, plataformes de treball en xarxa, grups de recerca…), té algunes condicions: el saber que produeix no ve d’un expert ni d’un líder carismàtic, és sempre el resultat d’una elaboració col·lectiva.
En una emergència el coratge és necessari, però també la intel·ligència col·lectiva, allò que podem anomenar Intel·ligència en Xarxa
Aquesta elaboració requereix la presència, la conversa cara a cara, la regularitat de les trobades. Però, sobretot, requereix acceptar que al centre de qualsevol debat sobre aquestes crisis hi nia un interrogant, un no-saber que hem de vorejar junts sense apriorismes, pensant i fent mentre inventem altres respostes.
El món en què vivim és una disrupció enfront del passat i tenim dret a un cert optimisme, però ens convé estar advertits d’aquest no-saber, com a punt de partida, per no tornar —com proposen els acrítics entusiastes de la IA— a la lògica del TOT programable. Assumir la incertesa, estructural, no ens redueix a la impotència. Al contrari, saber alguna cosa de l’impossible és la condició del possible, perquè l’algoritme no ho sap (ni ho pot) tot, i especialment allò que ens correspon decidir als humans.
