La proposta recent de Foment del Treball de destinar sòl en polígons industrials a la construcció de residències per a treballadors (a imitació del model alemany Werkswohnungen) s’ha presentat com una solució innovadora davant l’escassetat i el cost de l’habitatge. Tanmateix, sota l’aparença d’una mesura pragmàtica per guanyar competitivitat empresarial, s’amaga una visió anacrònica i regressiva de l’organització del territori.
Una idealització perillosa de les colònies industrials
Recuperar l’esperit de les colònies tèxtils catalanes de fa dos segles oblida deliberadament quina era la realitat social d’aquell període. En el passat, les colònies no responien a cap voluntat benèfica, sinó a una necessitat de control i a una precarietat estructural on els treballadors sovint depenien totalment de l’amo per a la subsistència, habitant en condicions d’infravivienda o espais fortament limitats. A més, cal no oblidar que allò passava en un context d’absència pràctica de transport públic i de mobilitat generalitzada.
Avui dia, pretendre aïllar els joves i els treballadors en entorns industrials desproveïts de vida comunitària suposa un greu error de concepte social. Desarrelar la ciutadania de les seves poblacions de residència (allà on disposen de teixit veïnal, equipaments, serveis consolidats i un espai de sociabilitat rica i diversa) per confinar-la en nuclis d’activitat econòmica aïllats és inacceptable. Un polígon industrial o d’activitat econòmica no pot ni ha de convertir-se en un dormitori; un model així condemna les persones a una nova forma de marginalitat urbana i a la pèrdua de la seva centralitat ciutadana fora de l’horari laboral.
Mobilitat sostenible i responsabilitat empresarial real
Si bé és cert que qualsevol fórmula orientada a pal·liar l’ofec econòmic dels empleats per la via d’incentius pot ser d’entrada respectable, la veritable solució no passa per recrear guetos productius, sinó per afrontar amb decisió els reptes de la mobilitat territorial i la planificació urbanística. Les alternatives reals exigeixen implementar plans de mobilitat específics als polígons i garantir una xarxa de transport públic suficient, potent i capil·lar allà on sigui necessari (incloent els autobusos de polígon a la demanda), per connectar els centres de treball amb els nuclis urbans habitats.
En aquest sentit, existeix una mesura d’aplicació immediata i de pura justícia distributiva que les empreses haurien d’assumir sense vacil·lacions, amb l’ajut de les administracions del transport públic: que siguin les pròpies companyies instal·lades en aquests polígons les que sufraguin el cost del transport públic necessari per als desplaçaments dels seus treballadors al lloc de treball (en itinere, tant d’anada com de tornada).
Aquesta obligació empresarial no només constituiria un incentiu econòmic real i directe per a la plantilla (alleugerint la càrrega de la vida quotidiana), sinó que compliria una funció ecològica i cívica fonamental: desincentivar l’ús massiu del vehicle privat. Continuar depenent del cotxe particular, amb una ocupació mitjana ridícula amb prou feines de 1,2 persones per vehicle, no només col·lapsa les nostres carreteres de manera crònica, sinó que agreuja insosteniblement la contaminació atmosfèrica i degrada la qualitat de vida a les nostres comarques.
Conclusió
El futur del país no s’escriu mirant pel retrovisor cap a un paternalisme industrial caduc, sinó apostant per ciutats i pobles vius on valgui la pena viure i treballar. Garantir habitatge digne allà on la gent té les seves arrels, exigir un transport públic col·lectiu potent i fer que el sector privat assumeixi la seva part de responsabilitat en la mobilitat laboral són els únics camins rigorosos cap a la sostenibilitat territorial i la cohesió social.
