Hi ha una certa justícia poètica en el fet que Espanya hagi triat per representar-la als Oscar una pel·lícula sobre els homes que, durant dècades, aquest mateix país va obligar a amagar-se. A La bola negra, Javier Calvo i Javier Ambrossi parteixen de l’univers de Federico García Lorca per parlar de les vides que la violència va interrompre i de les que es van haver de desenvolupar a les fosques. La seva generació pot dir en veu alta allò que les anteriors van aprendre a callar. Aquest gest té una força particular en un país que encara conviu amb els morts de la Guerra Civil sense haver-los donat, en tants casos, sepultura.
La pel·lícula entrellaça tres històries separades per dècades i unides per la persistència de la por. El trauma de la guerra i el d’una identitat reprimida s’acaben confonent en els records i els buits familiars, mentre es transmeten silencis l’origen dels quals de vegades ja ningú no coneix.
Que una pel·lícula construïda al voltant d’aquest desig hagi estat escollida com a candidata espanyola a l’Oscar pot ser un acte de reparació: els fills d’una societat que durant dècades va castigar aquestes existències les situen ara en un dels seus grans aparadors culturals. Tot i que el reconeixement cinematogràfic no pot reparar aquella violència, pot fer de bàlsam i contribuir a restablir el valor d’allò que mereix ser explicat.
Lorca com a punt de partida
Lorca articula aquesta conversa entre èpoques. Poeta excepcional, rojo i gai, assassinat el 1936 i encara sense una tomba coneguda, concentra bona part de les ferides que el país manté obertes. La seva figura serveix als directors com a porta d’entrada a la construcció de La bola negra, però hi ha una cosa més difícil de traslladar de Lorca al cinema: la seva manera de treballar amb allò que s’insinua. Els seus versos podien anomenar el desig i la mort sense esgotar-ne mai els sentits. L’experiència del poeta travessava la seva obra, tot i que la seva escriptura sempre era més gran que qualsevol clau biogràfica amb què pretenguéssim desxifrar-la.
Els millors moments de La bola negra apareixen quan els Javis confien en aquesta ambigüitat. La seqüència de la neu n’és un. El paisatge sembla fora del temps mentre els versos de Lorca acompanyen una mort que pot ser física o correspondre a una vida condemnada a romandre oculta. La pel·lícula és eficaç en aquest punt perquè aconsegueix fer perceptible una pèrdua sense traduir-la immediatament en un missatge, un acte de fe en què les imatges conserven espai per a allò que cada espectador porta dins seu.
El ritual de pas dels Javis
Els Javis arriben a aquest territori amb una virtut indiscutible: coneixen com pocs els codis pop. Paquita Salas és una de les fites de la pantalla espanyola d’aquest segle perquè va saber convertir les misèries del món de l’espectacle en una comèdia hilarant i tendra, capaç de mirar els seus personatges amb més afecte que condescendència. Veneno i La Mesías van ampliar el registre dels directors i van demostrar que l’excés podia conviure amb experiències doloroses. En els seus millors treballs, la cultura popular té la dignitat de qui mai no ha necessitat demanar permís per entrar en una conversa seriosa.
En els millors treballs dels Javis, la cultura popular té la dignitat de qui mai no ha necessitat demanar permís per entrar en una conversa seriosa
Aquest instint continua present a La bola negra. Hi ha números musicals i aparicions que irrompen amb la desimboltura habitual dels seus autors. La dificultat rau en la manera com conviuen amb un altre llenguatge, més íntim i carregat d’aspiracions literàries, que sembla reclamar una gravetat diferent. En alguns moments, el salt de l’imaginari bèl·lic o lorquià al pop produeix una sacsejada estimulant, en d’altres, cau com una bufetada que trenca l’atmosfera acabada de crear. És com si els Javis haguessin volgut assajar una cuina de fusió amb els ingredients estrella de tota la seva carrera i d’altres de nous, i acabessin servint dos plats excel·lents, però separats. La barreja s’anuncia més del que s’arriba a produir. Uns creadors que han demostrat tantes vegades la profunditat i el valor artístic de la cultura popular semblen, per moments, entestats a demostrar la seva pertinença a allò que s’anomena «alta cultura» —com si el pop no en pogués formar part—, sotmetent-se a un ritual de pas per ser acceptats a l’elit de la indústria.
On aquesta operació sí que funciona és a la banda sonora, on la música ofereix una resposta a aquesta tensió. Raül Refree construeix un fil emocional capaç d’unir temps i registres, i la reinterpretació de Soldadito español de Judeline transforma un imaginari patriòtic en una cosa propera al lament. La veu contemporània intervé sobre una peça del passat i modifica allò que hi escoltem. La memòria s’activa des d’un llenguatge radicalment fresc, sense necessitat que ningú s’aturi a explicar el símbol.
Massa llum per a les ombres
La relació amb el llegat de Lorca planteja, a més, una qüestió delicada. Els directors parteixen d’una obra inacabada i, de vegades, s’hi endevina la pretensió que la pel·lícula pugui tancar-la d’alguna manera, com si poguessin restituir les paraules que l’assassinat del poeta va deixar pendents. La intenció podria ser innòcua, fins i tot commovedora, però acaba caient en la grandiloqüència. En la interrupció d’aquella obra hi ha una violència irreparable. Potser homenatjar-la implica també acceptar que mai no sabrem què hauria escrit Lorca, que la seva mort es va endur l’única persona que l’hauria hagut d’acabar.
Aquesta dificultat per tolerar allò que queda obert, sumada a la insistència dels directors a explicar-te la seva pròpia pel·lícula, es converteix en el principal límit del film. El personatge de Glenn Close, una hispanista que intervé en el relat contemporani, sembla encarregat d’assegurar-se que entenguem exactament què significa tot el que hem vist. Hi ha escenes en què les paraules tornen sobre idees que les imatges ja havien expressat amb eloqüència. Els directors volen retornar la visibilitat a un passat condemnat al secret, però a estones il·luminen cada racó amb la intensitat dels focus d’una consulta de dentista. La seva voluntat de reparació acaba estrenyent el marge d’interpretació de l’espectador. Resulta paradoxal que una pel·lícula tan fascinada per Lorca desconfiï d’una de les seves grans lliçons: la capacitat de suggerir.
Resulta paradoxal que una pel·lícula tan fascinada per Lorca desconfiï d’una de les seves grans lliçons: la capacitat de suggerir
Amb tot, La bola negra conserva moments d’una força difícil de discutir. Yenesi pronuncia una frase que resumeix millor que moltes explicacions l’univers que la pel·lícula vol convocar: « El corazón de un maricón es un océano lleno de secretos».
Té la desimboltura dels Javis i una tristesa incrustada a les arrels d’aquest país. Sota aquesta ocurrència hi habiten generacions senceres que van aprendre a protegir-se amagant la seva identitat.
Al final queda una obra ambiciosa i desigual, amb un cert valor polític per la mateixa temàtica que aborda. Les seves imatges més belles ens recorden que Espanya continua aixecada sobre cossos que no han tornat a casa i sobre vides la veritat de les quals va arribar massa tard. Els Javis han volgut posar massa paraules allà on hi havia un buit. La seva pel·lícula hauria enlluernat si, de tant en tant, hagués abaixat la intensitat de la llum perquè el silenci pogués dir alguna cosa per si mateix.
