Sense disparar ni un sol tret. Només jugant amb el moviment de la seva pròpia població necessitada i amb falses promeses d’un futur millor. Així es com el Marroc ha posat contra les cordes el Govern espanyol una vegada i una altra. Té la clau de l’immigració i l’ha fet servir quan ha volgut.
Es així com va ampliar el seu territori i va conquerir una peça desitjada: 266.000 quilòmetres quadrats (vuit vegades l’extensió de Catalunya o la meitat del territori espanyol), invaïts per una població formada per famílies senceres amb banderes i càntics.
Franco al llit
Era novembre de 1975. El dictador Francisco Franco jeia al llit d’on ja no en sortiria i el president del Govern, Arias Navarro, conegut com «el carnicero de Màlaga» per la seva actuació com a fiscal militar al signar milers de sentències de mort en judicis sumaríssims contra defensors de la República, era a punt de sortir a l’única televisió del país, Televisió Espanyola, amb llàgrimes als ulls. Anunciava la mort del Caudillo. Un moment de màxima debilitat del règim franquista, aprofitat per Marroc per fer una jugada en el seu favor que va canviar per complet la configuració política de la zona.
El Sàhara Occidental, que havia estat colonitzat per Espanya, era abandonat a la seva sort, davant d’una invasió de persones sense armes: decenes de milers de famílies del Marroc a qui se’ls havia promès una terra on viure, un lloc on prosperar, en contra dels que ja l’habitaven des de temps immemorials —els sahrauís de tota la vida—, que havien confiat en la paraula donada pel Govern espanyol d’un futur procés d’autodeterminació.
La Marxa Verda
El 6 de novembre de 1975 es va iniciar la Marxa Verda. Centenars de milers de marroquins van creurar la frontera del que aleshores era el Sàhara espanyol amb l’aquiesencia dels Estats Units, en plena Guerra Freda. A la mobilització també s’hi va sumar una forta presencia de soldats marroquins.
Contra les cordes i mentre Franco agonitzava, el Govern espanyol va signar els Acords de Madrid el 14 de novembre de 1975 pels quals es cedia l’administració del territori Sahrauí al Marroc i a Mauritània (que posteriorment va renunciar en favor dels marroquins). L’exèrcit espanyol abandonava el territori a finals de febrer de1976, deixant enrera el Sàhara Occidental i totes les promeses fetes.
El mateix Rei d’Espanya Joan Carles I havia volat a El Aaiun, la capital sahrauí, el 2 de novembre de 1975, per anunciar que Espanya compliria els seus compromisos: «Deseamos proteger los legítimos derechos de la población civil saharaui», va declarar.
Ni Espanya ni el Marroc han respectat les més de 150 resolucions aprovades per Nacions Unides al llarg dels anys que, encara avui, considera el Sàhara Occidental com a «territori colonitzat».
La Guàrdia Mora
Quina paradoxa que alguns dels desencendents d’aquells qui havien ajudat a Franco en el cop d’Estat i a guanyar la Guerra Civil, la temuda «guàrdia mora», podíen ara participar, sota l’ampara del Rei Hassan II, en la conquesta de nous territoris contra Espanya.
La guàrdia mora era una unitat d’elit integrada per entre 60 i 100 mil soldats d’origen marroquí, molts d’ells reclutats d’entre la població més pobre. Unes tropes que va ser conegudes pel terror de les seves accions durant la Guerra Civil espanyola: eren els primers que entraven als pobles i ciutats conquerides pel bàndol franquista, saquejant, matant, robant i violant.
Alguns historiadors, com Paul Preston, han documentat que l’alt comandament franquista va utilitzar aquestes tropes com una arma psicològica de terror contra la població civil i les milícies republicanes. Matar, violar i robar tot el que trobaven es va convertir en la manera d’actuar sota les ordres franquistes. Degollaments, decapitacions, amputacions de membres, com orelles o nassos, es feia amb la gumía, el ganivet tradicional nord-africà, com a mètode per crear pànic entre la població civil i a la resistència republicana.
Pensions per als soldats
Quina paradoxa també si algun d’ells eren en la mobililització massiva que va conquerir el Sàhara Occidental sense disparar ni un tret. La formació valenciana Compromís denunciava el 2021 que aquell any el Govern espanyol s’havia gastat 150 milions d’euros en pensions de soldats de la guàrdia mora que continuaven cobrant de l’Estat espanyol gràcies a una llei franquista de 1965.
La guàrdia mora va ser un símbol. Era la guàrdia pretoriana, la guàrdia d’honor del dictador que l’acompanyava allà on anés en les desfilades i actes oficials, amb els tratges de gala, xilabes i turbants. El 1956 va ser dissolta, al proclamar-se la independència del Marroc.
Deprés de la Marxa Verda i la capitulació del Govern espanyol amb els Acords de Madrid, milers de sahrauís van fugir refugiant-se a la frontera prop d’Algèria. Començava un conflicte armat que duraria fins els nostres dies, amb un alto el foc del 1991 fins el 2020, quan el Marroc el va trencar unilateralment al entrar forces militars a la zones de Guerguerat per desallotjar manifestants sahrauís. El Marroc considera que qui va trencar l’alto el foc va ser el Front Polisari. Com sempre, un fet, dues versions.
De Tinduf al mar
Jo era molt jove i treballava al diari El Correo Catalán quan vaig ser enviat amb d’altres companys periodistes a cobrir la vida en els camps de refugiats a pocs quilòmetres de la ciutat argeliana de Tinduf. Feia molt poc que els refugiats sahrauís hi eren i s’acabaven de construir campaments amb tendes provisionals sense que ningú es pogués imaginar que aquesta provisionalitat s’allargaria per sempre.
Llavors el conflicte armat entre el Front Polisari i les tropes del Marroc estava en plena activitat. Des de Tinduf, les tropes sahrauís ens van fer una demostració del seu control del territori. Ara seria impossible. Sense data concreta de tornada ni possibilitat de connexió amb l’exterior, ni telèfons per satèl·lit ni cap altre mètode de contacte, ens van demostrar que podien arribar a les costes de l’Atlàntic en uns jeeps amb els que van atravessar els 350 kilòmetres que ens separaven. De Tinduf a la platja. Viatjant de nit o de dia.
De tant en tant, ens paràvem una bona estona amagats darrere una duna o en un petit oasis i veiem passar els helicòpters de les forces armades del Marroc. Ens reunien i fèiem un te asseguts a terra, sota el sol o al vespre, i portàvem unes petites cabres que ens van servir d’aliment. Era evident que el Front Polisari controlava una gran part del terreny, el qual coneixia a la perfecció. També vam visitar alguna de les ciutats arrasades pel Marroc.
Encara tenien l’esperança que aviat tornarien als seus pobles i ciutats que havien hagut d’abandonar a corre cuita. Quants anys passats sense que s’hagi trobat una solució i una sortida a un conflicte enquistat. Quantes resolucions de l’ONU fetes en va. Una demostració més de que la partida la guanya qui té més força no qui té la raó. La llei del més fort.
La Guerra Freda continuada
Mentre que la Guerra Freda havia situat Algèria en el bàndol de l’Unió Soviètica, després de la lluita per la independència contra els francesos, el Marroc és va consolidar com un aliat internacional d’Occident, i va jugar les seves cartes. Amb l’ajud dels nord-americans, que preferien una monarquia a una república alauita —com també van fer amb Espanya—, amb el suport dels antics colonialistes francesos i dels israelians, van començar una obra faraònica per impedir la mobilitat dels sahrauís. La construcció del segon mur més gran de la Terra, després de la Gran Muralla de la Xina. 2.700 quilòmetres (una mica menys que la distància que hi ha entre Barcelona i Moscou) de terraplens, torres de vigilància electrònica i casernes militars per evitar els moviments del Front Polisari. Un mur equipat ara amb drons d’última generació proporcionats pels israelians i els nord-americans.
El règim alauita es va quedar amb el 80% del territori dins dels murs rodejats del que es considera el camp minat més grans del món, on es calcula que hi ha uns 10 milions de mines terrestres que cada any produeixen víctimes innocents, en una zona innaccesible, on ningú pot saber el que hi pasa. El Front Polisari controla un 20 % del territori sense accés al mar i lluny d’on hi ha els recursos i la riquesa de la regió.
Un rècord de despesa militar
Marroc gasta al voltant d’un 4% del seu PIB en Defensa, el segon país de l’Àfrica que més hi inverteix només per darrere d’Algèria, que en dedica un 8%. Ambdos paisos han anat incrementant la despesa militar any rere any.
Els Estats Units són el principal proveïdor històric de Marroc, proporcionant avions de combat i sistemes de míssils, seguit d’Israel, que proporciona drons d’atac, ciberseguretat i tecnologia d’inteligència, com per exemple el sistema Pegasus, el qual es va utilitzar per punxar el telèfon del president espanyol Pedro Sánchez i altres membres del seu gabinet.
El Marroc ha anat guanyant també batalles diplomàtiques importants, també de la mà dels Estats Units i d’Israel, que han donat suport al pla d’autonomia pel Sàhara Occidental proposat pel Regne alauita. A canvi, aquest s’ha sumat als Acords d’Abraham impulsats pel president Donald Trump el 2020 pels quals es normalitzen les relacions i es reconeix l’estat d’Israel. De fet, el passat 16 de setembre, enmig de la crisi de Ceuta, Marroc va anunciar l’obertura de embaixades entre els dos països.
Ara, aquest mes d’octubre, s’haurà de decidir si continua la missió de l’ONU pel referèndum del Sàhara Occidental, la Minurso, activa des de 1991, que vigila la treva entre el Front Polisari i el Marroc i amb la missió d’organitzar la consulta d’autodeterminació. Una consulta que continua sent rebutjada pel Marroc, que ofereix una autonomia, però on Rabat mantindria el control exclusiu sobre la defensa, les relacions exteriors i la seguretat del Sàhara Occidental.
Una gran riquesa sota terra
A més a més de tot plegat, el Sàhara Occidental s’ha convertit en un territori d’extrema importància a nivell econòmic global. Sota la sorra i la terra del Sàhara hi ha uns recursos naturals cada vegada més importants per alimentar a la població mundial: hi ha les mines de fosfat més grans del món. I aquest mineral s’ha convertit en essencial per a l’agricultura. Marroc controla en aquests moments el 70% de la roca fosfàtica, un poder enorme a les seves mans, sobretot en aquest temps d’inflació disparada, motivada en gran part per la guerra de Iran i els problemes del transport marítim que no afecta únicament als carburants.
Tant es així que el mateix president dels Estats Units, Donald Trump, signava aquest estiu una ordre per eliminar els aranzels sobre el fertilitzants de fosfat procedents del Marroc per assegurar el subministrament agrícola intern. Una manera de reforçar els llaços estratègics i comercials entre els dos països.
Població jove, població vella
El Marroc, el pont entre Àfrica i Europa, el lloc més proper dels dos continents separats pels 12 quilòmetres de l’Estret de Gibraltar, és on s’agrupen centenars de milers de joves que volen atravessar cap el somni europeu, per poder sostenir les seves famílies i fer-se un futur.
Una població europea envellida, amb una mitjana d’edat de vora els 45 anys enfront un continent africà ple de joves, amb una mitjana d’edat de 20 anys. Recordo un capvespre a Tànger passejant amb un professor d’institut que es queixava del tractat de Schengen de 1985. Fins llavors podia creuar sense problemes amb un Ferry fins a la península i podia passar un cap de setmana a fer turisme i visitar Cadis, Còrdoba o Sevilla. Ara havia de fer cues quilomètriques al Consulat per obtenir un visat. Es sentia en una presó perque darrera seu tenia únicament l’inmens desert del Sàhara, mentre que al seu davant Europa el rebutjava. El pont s’havia convertit en un mur gairebé infranquejable. L’aïllava en el seu propi país.
Primer avís
El 2021 milers de persones, la majoria joves, van atravessar la frontera de Ceuta de manera irregular des del Marroc davant la passivitat de la policia marroquí per la platja d’El Tarajal. Era la represàlia per haver permès l’ingrés en un hospital de Logronyo de Brahim Ghali, líder del Front Polisario, per rebre tractament mèdic. Aquest fet tindria greus conseqüències polítiques i diplomàtiques. Van creuar uns 1.500 menors d’edat. Es van tramitar milers de devolucions, però el Tribunal Suprem dictaminaria el 2024 que el retorn col.lectiu i sense garanties dels menors havia estat il·legal.
Va ser un punt d’inflexió. El govern de Pedro Sánchez va jugar-s’ho tot per refer les relacions amb un veí amb qui és necessari estar en bona sintonia precisament per ser aquest punt de trobada entre els dos continents i el punt necessari per controlar l’inmigració. Sense la col.laboració del Marroc això seria un impossible, com s’ha demostrat una vegada i una altra. Es va cesar la ministra d’Exteriors d’aquell moment, Arancha González Laya, i es va canviar la postura històrica d’Espanya respecte del Sàhara Occidental el maig de 2022, amb una carta a l’actual Rei Mohamed VI. Es passava de la neutralitat històrica a reconèixer la proposta d’autonomia del Marroc per resoldre el conflicte sempre sota els auspicis de Nacions Unides, com havien fet els grans països europeus com Alemanya o França. Això va originar una greu crisi amb Algèria, un pais clau per al subministrament de gas a l’Estat espanyol quan la guerra d’Ucraïna havia estrangulat el gas rus. Algèria va retirar l’ambaixador a Espanya i va amenaçar amb suspendre l’enviament de gas. Algèria també jugava les seves cartes.
Emboscada inesperada
Poc es podia esperar el president espanyol, Pedro Sánchez, l’emboscada que es preparava. Tornant dels Estats Units i de la final del mundial guanyat per Espanya va fer una breu visita oficial a Algèria per tancar la crisi oberta el 2022. Era el 20 de juliol d’aquest any i es van reestablir les relacions diplomàtiques i un acord per augmentar les importacions de gas.
Pocs dies després, el 30 de juliol, decenes de milers de persones, la majoria joves, es tiraven al mar per arribar a Ceuta, la ciutat espanyola del Nord d’Àfrica. A mi, personalment, s’em fa molt difícil pensar que una crisi d’aquestes característiques, amb una mobilització de decenes de milers de persones, es pugui organitzar sense l’aquiescència del poder marroquí. La crisi migratòria més gran vista, i també un toc d’atenció, de nou, de com milers de persones sense armes poden convertir-se en una pressió insuportable.
Mentrestant, el Marroc i els Estats Units signaven un acord estratègic de col.laboració en defensa de 10 anys, del 2026 al 2036. L’acord implica la construcció en marxa d’un gran centre d’Experimentació a Tan-Tan, al sud del Sàhara Occidental. Un laboratori per provar nous drons, noves tàctiques de lluita antiterrorista (el Front Polisari és considerat així pel Marroc i ha incrementat la pressió per a que organismes internacionals el cataloguin d’aquesta manera) i un lloc especialment dissenyat per provar armament d’última generació dels nord-americans. Tan-Tan és una localitat del Sàhara davant les illes Canàries, a uns 270 quilòmetres de distància. El Senat nord-americà ha donat instruccions concretes per dissenyar un pla complet de reforç de la col.laboració militar amb Rabat. Serà la principal plataforma de força dels Estats Units cap al continent africà.
Al mateix temps, Marroc està construïnt dos moderns ports, un a Tànger, a 30 quilòmetres de Ceuta, i l’altre a Nador, a 50 quilòmetres de Melilla, per oferir serveis als grans vaixells de carga, en unes millors condicions que els ports europeus. El control de l’Estret de Gibraltar és vital, i més en aquests moments de greus problemes logístics per la guerra al Golf Pèrsic.
Guanyi qui guanyi
Guanyi qui guanyi les properes eleccions, aquesta realitat sobre el terreny no despareixerà, i aquells que avui aixequen la veu contra el Marroc no tindran cap altra sortida que acceptar el que hi ha. I sinó temps al temps. Espanya es veu obligada a intentar tenir bones relacions amb un veí que és el pont i la frontera entre dos continents que només tindran futur si troben vies de desenvolupament compartit. Si milions de persones poden trobar un futur allà on viuen, com sempre ha passat al llarg de la història.
