En els anys que per quedar amb colla s’utilitzava el telèfon fix i el mètode de la cadena, que la música s’enllaunava en discos i cassets, que ens recomanàvem i prestàvem, que no sabies com t’havien quedat les fotografies fins una setmana després, que el turisme només ens visitava de juny a setembre i que el ferrocarril que pujava a l’Autònoma anava tan embotit com el metro de Tòquio, en aquells anys d’empanada mental i escassa èpica generacional un grup de nois i noies vam fer amistat mentre estudiàvem periodisme i publicitat.
L’amistat encara perdura, en especial per part d’elles, que sempre van ser el pinyol del grup. Però heus aquí que un dels nois ha revisitat aquells anys feliços per reconciliar-se (i reconciliar-nos) amb el seu moment més trist: el de l’amic que va posar fi a la seva vida sense que absolutament cap dels altres ho sabés anticipar. I ho ha plasmat en una novel·la gràfica, un còmic, carregat de sensibilitat, humor i amor. I en la qual el jo adult fa les paus amb el jo jove a través d’un viatge que, ara ho sabem, l’autor tenia pendent feia més de trenta anys. Una obra que, de fet, no és un comiat, sinó un retrobament.
El còmic es titula Son cuatro días i el firma Joan S. Luna, un nom que als de la carrera no ens acaba de ressonar, ja que allà sempre va ser Joan Sancho. Més endavant, des de MondoSonoro i adoptant el cognom matern com a marca personal, Joan Luna es va convertir en un referent de la crítica musical a Catalunya i més enllà. El dia de la presentació, la major part dels assistents escoltaven les explicacions de Luna, mentre que els companys de la facultat només podíem veure en Sancho, possiblement perquè la carcassa externa la manté força intacta i continua sent el mateix bon jan de sempre.
Tractant-se del periodista que és, però sobretot de l’època que retrata, la música està molt present en el còmic. El mateix títol surt d’una cançó d’El Último de la Fila, el grup amb què tots associem aquell amic perdut. Era un noi divertit en la distància curta, més aviat tímid, però que després d’unes quantes birres es podia posar a cantar a capella alguna del Último, Los Burros o Los Rápidos. I per això encara ara, més de trenta anys després, si escoltem la veu de Manolo Garcia automàticament ens surt el reflex pavlovià i hi pensem. En aquell xaval que, com tots, buscava el seu encaix en el món, en aquella manera de moure’s i de riure, i en què li passaria pel cap i en per què no ho vam ni ensumar.
Aquesta pregunta segur que ens l’hem fet internament tots els qui n’havíem estat amics. I amb més intensitat que ningú, el Joan. Això és respira a l’obra. I no diu gran cosa de mi que mai no hagués pensat en els sentiments del millor amic de l’amic.
A excepció de l’autor, que hi apareix amb el seu nom real, la resta estan canviats deliberadament (servidor, amb un altre nom, hi té un paper molt menor). Les dates s’han mogut una mica de lloc, i alguns diàlegs i situacions en realitat mai van existir, o són fruit de records subjectius. I amb tot i així, l’obra és fidel a uns temps i uns fets. I ho és en bona part gràcies a les il·lustracions de Jordi Pastor, el qual capta la innocència i inseguretats dels dos personatges centrals, i retrata aquell moment que se sortia de festa pul·lulant per Ciutat Vella, sense itinerari fix perquè ens mancava el carrer o la zona de bars que tenien i tenen tantes ciutats. El carrer Ample és el que més se li assemblava, si bé la major part de nits la ruta desembocava a la Plaça Reial, l’espai on la coberta del llibre situa els dos protagonistes.
Més enllà de fer les paus amb el seu dol particular, la principal gràcia del llibre és que el Joan i el Jordi han estat capaços d’abordar un tema tabú en un format inesperat. I d’apropar-nos al sentiment dels qui es queden, un sentiment complex i mutant, que va de la culpa a la disculpa. Però no és una obra lacrimògena, al contrari, hi traspua la felicitat dels temps viscuts i un sincer homenatge a l’amistat. El personatge Joan no es limita a explicar-nos la seva història, sinó que fa salts en el temps, i ara és algú que vol entendre el suïcidi i que per fer-ho s’entrevista amb persones que l’han viscut d’aprop. Com ell, però segurament en una etapa més madura i reflexiva de les seves vides. El Joan busca respostes. I no ens les diu, però crec que les troba.
Si en volen saber més, des d’una òptica estricament formal, els recomano la ressenya publicada en aquest mateix espai per l’expert en còmics Jordi Ojeda: El dolor congelat: trencar el tabú del suïcidi a través de la narrativa gràfica.
