Entre Arc de Triomf i el passeig de Lluís Companys, aquests dies el mapa editorial català s’ha pogut recórrer a peu. No és gaire habitual veure tan junts els llibres que normalment competeixen per espai als aparadors.
Els que arriben amb campanyes grans, els que circulen de boca-orella, les traduccions improbables, els catàlegs construïts durant dècades i els segells que encara semblen una conversa entre quatre persones.
Aquesta és una de les gràcies de la Setmana del Llibre en Català: fa visible, gairebé físicament, de què està fet el sector. Grans grups i editorials independents comparteixen espai i una novetat que ja acumula milers de lectors pot quedar a tocar d’un llibre que només trobarà els seus si algú s’hi atura.
Entre una cosa i l’altra apareix una fotografia prou precisa del moment. El català publica molt, tradueix més, diversifica gèneres i ha aconseguit alguns èxits comercials i literaris importants. Aquesta salut creativa ens porta a poder canviar la pregunta, ja no és només quants llibres hi ha, ara es fins a on arriben.
La tendència es va fent sòlida
La 44a edició de la Setmana hi posa escala. Gairebé un centenar de casetes, més de tres cents expositors i centenars de segells editorials arribats de Catalunya, però també del País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord. Tanca la seva millor edició, amb xifres rècord: 130.000 visitants i un milió d’euros de facturació, un 12% més de facturació respecte a l’any anterior.
Aquestes bones xifres no s’haurien de veure com una excepció, i es que corroboren una tendència. L’edició anterior va assolir rècord en vendes, a més de superar els 100.000 visitants. Després de Sant Jordi i Nadal, La Setmana s’ha convertit en el tercer gran moment de venda de llibres en català de l’any.
Ara bé, una fira serveix de poc com a diagnòstic si només es compten bosses. El que passa entre les casetes parla de manera més precisa.
Una literatura on tothom tingui espai
Fa temps que parlar del llibre en català únicament en termes de resistència explica malament el que hi ha damunt les taules. La supervivència continua formant part de la història —perquè la llengua no creix amb la mateixa comoditat en tots els espais—, però l’ecosistema editorial s’ha anat fent més fort —i divers—.
Es publica novel·la comercial i narrativa experimental, clàssics i noves veus, assaig polític, còmic, fantasia, filosofia, poesia, literatura infantil, manga o llibres que difícilment acceptarien quedar-se quiets dins d’una sola categoria. Al passeig, els grans grups comparteixen pocs metres amb estructures independents, projectes universitaris i segells que han convertit l’especialització en una manera de construir lectors. No tots juguen amb els mateixos recursos ni necessiten vendre les mateixes quantitats per existir, però formen part del mateix ecosistema.
El resultat es nota també en el tipus d’èxit que pot produir el sistema. Aquest any Relíquia, del jove escriptor Pol Guasch, n’és un exemple especialment interessant. El llibre, publicat per Anagrama, parteix del suïcidi del pare de l’autor per construir un text sobre el dol. Poc després d’arribar a les llibreries va saltar al rànquing top 10 en ventes de ficció en català i, mesos després, encara apareixia d’entre els més venuts per Sant Jordi. Que un autor que no arriba als 30 anys obtingui aquesta posició, ens fa una idea de la cantera de la literatura catalana que intueix un futur prometedor.
És un èxit interessant precisament perquè no és l’única forma d’èxit. Per Sant Jordi, Crispetes de matinada, de Regina Rodríguez Sirvent, i El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca, van ocupar els primers llocs de ficció en català, al mateix rànquing convivien autors com Albert Sánchez Piñol, Agnès Marquès, Eva Baltasar o Roger Bastida. Els deu primers títols, a més, només representaven una petita part de totes les vendes, deixant un panorama que no es basa en un únic llibre devorant el mercat, ens parla d’una circulació força repartida.
L’èxit te altres mesures més enllà de les super ventes. La Setmana del Llibre en Català representa l’afiançament d’un sector sencer: èxit és poder tenir-ne molts de diferents i, alhora, deixar un espai perquè existeixi el llibre que vendrà cinc-centes còpies. Que un lector pugui entrar buscant una novel·la familiar i sortir amb poesia. Que un adolescent pugui comprar fantasia sense canviar de llengua. Que la filosofia política del segle XVII no hagi de llegir-se necessàriament en castellà o en anglès.
Traduir per conèixer el món
Per comprovar la mida real d’una literatura també cal mirar el que és capaç d’incorporar.
Una llengua editorial plena no pot limitar-se a explicar-se a si mateixa, també ha de llegir el món, i una part important de la riquesa que s’acumula aquests dies al passeig Lluís Companys no ha estat escrita originalment en català.
Les traduccions ja no funcionen necessàriament com una anomalia que cal celebrar cada vegada que apareix un autor internacional. Formen part del entramat.
Entre les recomanacions d’aquesta mateixa Setmana es poden trobar Zadie Smith, Clarice Lispector, Tatiana Țîbuleac o Patrick Radden Keefe al costat d’autors que escriuen directament en català. La convivència representa la normalitat guanyada: no cal escollir entre literatura catalana i literatura universal si la segona també es pot llegir en català.
La convivència representa la normalitat guanyada: no cal escollir entre literatura catalana i literatura universal si la segona també es pot llegir en català.
Alguns projectes editorials han fet d’aquesta feina gairebé una raó de ser. Altres construeixen catàlegs on originals i traduccions s’alimenten mútuament. I hi ha operacions que recorden fins a quin punt una traducció també pot ampliar retrospectivament una cultura.
Aquest any n’hi ha una d’especialment contundent: la primera traducció completa al català del Leviatan de Thomas Hobbes. Edicions de la Universitat de Barcelona publica les més de set-centes pàgines de l’obra a partir de les versions anglesa i llatina, en una edició de Josep Monserrat Molas i Roger Castellanos Corbera.
Segles després de la seva publicació original, una de les obres fonamentals de la filosofia política moderna passa a formar part de la biblioteca catalana.
En una altra punta del catàleg, L’Avenç ha presentat aquesta edició Conversa a Sicília, d’Elio Vittorini, en la traducció que en va fer Maria Aurèlia Capmany.
La feina de traduir pot quedar sovint invisibilitzada. Una bona traducció acostuma a desaparèixer mentre es llegeix, i alhora sense ella una llengua queda condemnada a mirar el món a través d’una altra.
El moviment, a més, funciona en sentit bilateral. Mentre milers de persones passegen entre casetes, divuit editors i agents internacionals de tretze països han participat en la 25a edició de la Llull Fellowship, creada per afavorir que la literatura catalana circuli en altres mercats. A pocs metres dels lectors que decideixen quin llibre s’emportaran a casa, algú pot estar decidint quin arribarà després a una llibreria italiana, francesa, alemanya o coreana.
Fer llibres, fer lectors
Els premis de la Setmana d’aquest any acaben dibuixant, sense proposar-s’ho, les dues cares de la mateixa moneda.
El 30è Premi Trajectòria ha reconegut Ramon Solsona, un escriptor difícil de reduir a una única casella. El jurat ha destacat la seva versatilitat, juntament amb la precisió dels diàlegs i dels idiolectes que travessen la seva narrativa.
El Premi Difusió és per a Màrius Serra. La distinció en aquest cas premia la contribució a divulgar, fomentar i projectar l’edició i la literatura en català. Serra ho ha fet escrivint novel·les i traduint, però també ocupant ràdios, diaris, televisió i jocs amb una idea que de vegades el món literari oblida, una llengua també necessita ser divertida.
La ludolingüística, els mots encreuats i la condició de «verbívor» formen part d’una feina cultural decisiva, la de convertir la curiositat per les paraules en una activitat popular.
Un sector fort i alhora fràgil
La Setmana concentra totes les capes al voltant dels llibres. Algú escriu, algú edita, algú corregeix, algú tradueix, algú dissenya una coberta capaç d’aturar una mà. El distribuïdor mou exemplars. El llibreter els col·loca sobre una taula i prova de recordar a qui els podria recomanar. El bibliotecari tanteja allò que després podrà llegir un altre sense pagar-ho.
Normalment tota aquesta cadena queda amagada darrere d’un llom, pero a la Setmana del Llibre en Català és troncal.
Aquesta proximitat és potser el que fa que la Setmana expliqui millor el moment del llibre en català que qualsevol declaració sobre la seva bona o mala salut. El sector, a través de tots els oficis que el conformen, deixa darrere els complexos, però cap d’aquestes coses anul·la la fragilitat.
Les editorials petites continuen treballant amb marges estrets. Traductors i escriptors sovint encadenen feines, la sobreproducció accelera la rotació de les novetats, i la fortalesa del llibre no resol per si sola el conflicte amb l’ús social del idioma.
Poques vegades hi ha hagut tant per llegir en català i, alhora, la llengua continua necessitant espais que facin possible que algú decideixi llegir-hi.
