Unes 50.000 persones van entrar a Ceuta en qüestió d’hores, en una ciutat de poc més de 80.000 habitants. A primers d’agost s’hi havien trobat 88 cossos i encara hi ha nombroses persones desaparegudes. Continua havent-hi menors dormint al carrer; ho reconeix el mateix govern espanyol, que diu que hi treballa. La ciutat n’atén ara un miler, quatre vegades més que quinze dies enrere, en naus industrials habilitades a correcuita.
Per què va passar allò a la frontera sud demana una altra peça i unes altres fonts. Hi ha el Sàhara, la visita de Sánchez a Alger i el gas algerià, una sentència del Suprem del 29 de juny sobre les devolucions en calent, els interessos israelians i nord-americans i, sobretot, vint anys llargs d’encarregar la vigilància de la frontera europea al veí del sud i de descobrir després que el veí decideix tot sol quan mirar cap a una altra banda.
El que ha passat a Catalunya, però, no necessita aquesta lectura geopolítica. Junts i Aliança Catalana han passat la setmana calculant quants d’aquests nanos poden valer en vots. Però anem a pams.
El pacte que ara no existeix
L’abril de 2025 el Congrés va convalidar la reforma de la llei d’estrangeria que fa obligatori el repartiment de menors migrants sols entre comunitats autònomes quan hi ha una «contingència migratòria extraordinària». El reglament que ho concreta és vigent fins al març de 2027, i preveu que, si les comunitats s’hi neguen, actuï d’ofici la fiscalia de menors. El repartiment pondera població i renda per càpita. L’any anterior, PP, Vox i Junts havien votat en contra de la mateixa mesura.
Entremig hi va haver un pacte, i el va signar Junts. El març de 2025, quan es va tancar amb el Govern, el partit de Puigdemont va sortir a explicar-ho com una victòria: Catalunya rebria entre 20 i 30 dels aproximadament 4.000 menors a traslladar, davant els més de 700 que calculava per a la Comunitat de Madrid. A falta d’independències, allò es va celebrar com una gesta nacional.
Setze mesos després, aquell acord ha canviat de nom. Míriam Nogueras sosté ara que Catalunya «va quedar fora» del repartiment i amenaça amb no donar «ni un vot» al Govern si els menors arribats a Ceuta es reparteixen entre les comunitats. L’ultimàtum, per acabar-ho d’adobar, és aritmèticament buit, perquè Junts ja ha trencat formalment les relacions amb el PSOE. Una amenaça que no es pot complir no és una amenaça.
La qüestió és que Nogueras no li parla a Sánchez sinó a Sílvia Orriols, a qui s’ha llançat a disputar-li el terreny de l’extrema dreta, en una aposta que de moment només li ha costat vots. Segons el darrer baròmetre del CEO, Aliança Catalana ja supera Junts i el desplaça del seu propi espai.
L’argument que hi posen és que allò era un abús perquè l’Estat no hi posava recursos i tensava encara més un sistema de protecció que no pot més. Mirem les dades.
Catalunya ha registrat 830 arribades de menors migrants sols durant el primer semestre de 2026, un 25% menys que el mateix període de l’any passat. El 2025 en van ser 2.256; el 2024, 2.643. El màxim de la sèrie continua sent el de 2018, amb 3.709. El país que diu que està desbordat en rep menys que fa vuit anys. Vuit anys i mig, comptant bé.
El març de 2026 hi havia 2.177 menors migrants sols dins d’un total de 8.687 infants i adolescents amb mesura protectora: un de cada quatre, i més de quatre de cada deu dels 5.197 que vivien en recursos residencials. La graella oficial compta 1.196 places específiques. Són xifres d’un sistema tensat, tensat per una dècada de retallades i per un model d’externalització construït en bona part des dels governs convergents. La butxaca la va buidar algú. Els nanos només tenen la mala sort d’aparèixer després.
El repartiment pondera població i renda, i Catalunya en surt amunt precisament perquè, comparativament, és més gran i més rica que la majoria de les altres CCAA. Demanar-ne l’excepció és demanar que la diferència la paguin comunitats amb menys recursos.
Els drets dels uns
A l’Evangeli, l’únic criteri del judici final no és la llengua, ni el llinatge, ni la fe: és si vas donar menjar al qui tenia gana i si vas acollir el foraster (Mt 25,31-46). Dos mil anys després, la Convenció dels Drets de l’Infant ho torna a dir amb llenguatge d’advocat: un menor és un menor allà on sigui i tingui els papers que tingui. Però el mal anomenat «patriotisme», que en realitat és l’essencialisme xenòfob, té aquesta virtut administrativa: converteix una qüestió de drets de la infància en una qüestió de comptabilitat territorial. Un adolescent deixa de ser un adolescent i passa a ser una càrrega que ens vol endossar Madrid. A Ripoll, Orriols ni tan sols els anomena adolescents: parla dels «menas» de Ceuta, un acrònim que estalvia la feina d’imaginar-se una cara.
A l’Evangeli, l’únic criteri del judici final no és la llengua, ni el llinatge, ni la fe: és si vas donar menjar al qui tenia gana i si vas acollir el foraster
I ho fa amb una creu penjada del coll, parlant de civilització contra barbàrie, en nom d’una església el cap de la qual va anar a Lampedusa a llançar una corona de flors al mar pels que s’hi havien ofegat. De la civilització que invoca n’ha agafat el símbol i n’ha deixat el text.
Junts juga en un altre terreny, i la contradicció li surt igual de cara. Estrasburg, Ginebra, els relators de Nacions Unides, el Grup de Treball sobre Detenció Arbitrària: aquest és el partit que va passar una dècada demanant que el miressin des de fora i que va construir la seva legitimitat sobre la idea que hi ha uns drets que no es voten i uns tribunals que estan per damunt de la conveniència d’un Estat. Aquests dies, la seva portaveu al Congrés demana una excepció territorial als drets d’uns infants i amenaça de bloquejar el mecanisme legal que els protegeix.
Un país que se celebra a si mateix com a terra d’acollida, que munta cada desembre un pessebre amb tres estrangers que arriben del sud i una família que travessa una frontera de nit amb una criatura perquè el poder la vol morta, ha passat l’agost discutint com evitar que li’n toquin vint. Què hauria de passar perquè un nano de quinze anys que ha creuat nedant fos «dels nostres»? Quantes generacions calen?
A l’hospitalitat, deia Derrida, hi ha sempre una porta i sempre algú que decideix qui la travessa. Es pot obrir amb condicions, que és el que fa el dret, o sense, que és el que demana l’Evangeli. Aquests dies no s’ha discutit ni una cosa ni l’altra. S’ha discutit qui paga la porta.
