1.
El primer que va veure en arribar va ser La Ria. El riu, la ria, no sabia si dir-li «Mira, aquest és el riu» —paraula més universal, més útil, menys local—, o dir-li «Mira, aquesta és la ria» —la que totes diem, la d’aquí— i explicar-li que riu és dolç, que ria salada, que ria és ja gairebé mar. Li vaig dir les dues, explicació inclosa. En aquell moment, jo no sabia quant castellà sabia aquesta nena de 9 anys que acabava d’arribar a Bilbao per a passar l’estiu lluny de la calor dels campaments de refugiats en els quals viu.
Però sí que sabia que aquest seria l’estiu de l’aigua.
Un vestit de bany, un capell, unes ulleres i una tovallola van ser les seves primeres pertinences aquí. Quan va descansar del viatge, la meva germana i jo la vam portar a la piscina. M’ho havien dit ja, que platja i piscina són les activitats preferides dels i les nenes sahrauís que venen a passar l’estiu aquí, però mai hagués pogut imaginar el que seria. El primer dia que es va ficar en l’aigua, no podia creure aquesta sensació totalment nova en el cos: no parava de tocar l’aigua amb les mans, amb la cara, de xipollejar, de submergir-se, de sorprendre’s amb cada descobriment. No parava de provar, no parava de riure. I jo no parava de plorar: veure com el seu cos anava aprenent a surar, com no es cansava mai, ni quan queia, ni quan empassava aigua; veure-la, dia rere dia, aprendre a donar una braçada, després quatre seguides, després l’ample de la piscina. Pocs privilegis he sentit tan profunds com el privilegi d’estar acompanyant a descobrir l’aigua a algú a qui li han robat la seva sortida a la mar.
2.
Quan va veure la bola del món sobre la tauleta de nit de la seva habitació, es va acostar a ella, va passar el ditet pel blau mediterrani, va creuar l’Estret i va començar a baixar, però no cap a la dreta, no, no cap a Algèria, sinó cap a l’esquerra, passant per sobre del Marroc i arribant a Al-Aaiun ocupat. Va parar el seu ditet aquí i em va dir, sense paraules encara però amb tota claredat, d’aquí vinc jo. Sàhara va dir una; i Sàhara va repetir l’altra. Després, jo vaig assenyalar Tinduf en el mapa, el lloc on estan aquest altre Al-Aaiun, aquest altre Bojador, aquesta altra Dajla, aquests noms mirall de cadascuna de les wilayas que componen els campaments de refugiats on viu, i em va mirar com dient no, no, d’aquí no, jo vinc d’aquí, i va continuar assenyalant el Sàhara ocupat pel Marroc amb el dit, sense mirar a Algèria, com si per un moment els campaments no existissin, com si no existissin els refugiats, com si no tingués cap relació amb aquesta terra que acull als qui es van haver d’anar de la seva fa ja 50 anys.
«Aquest no és un programa assistencial. Aquest és un programa polític», em van dir en la primera entrevista que em van fer des de Vacaciones en Paz, i aquí vaig saber que sí, que clar, que anava a entrar. Però això, que tan clar vaig tenir al principi, es va anar transformant en paradoxa quan ella va arribar. Una vegada vam ser a un curs de grafitis i ella volia, com la resta de les nenes que eren allí, pintar cors: va anar fent-los blaus, vermells, grocs, i el professor, en saber-la sahrauí, li va pintar la seva bandera i al costat va escriure Sahara aske i jo em vaig emocionar, i li vaig fer una foto amb la bandera, i mentre la feia va començar a créixer en mi una sensació que ja em va acompanyar tot l’estiu: a vegades, jo, tan amiga de «la causa», que tantes vegades li havia dit «Sahara hurra», volia que ella fos només una nena; que l’estiu li portés, també, el privilegi de no ser res més que una nena de vacances en lloc d’un símbol polític, una bandera errant, de portar tot el pes de 50 anys d’ocupació sobre aquest cos petit de tot just 28 quilos.
3.
«Mira, aquesta és la teva família», li van dir quan vaig arribar a buscar-la. Raríssim em va sonar, i em va reactivar el temor que havia tingut quan vaig decidir acollir: que aquesta nena no anés a tenir germanetes o germanets amb els quals jugar; que a la nostra casa, en tancar la porta, anéssim només ella i jo. Encara que, en realitat, aquesta tampoc era la nostra casa: una amiga d’una amiga, a la qual no coneixia, em va prestar el seu pis a Bilbao perquè visquéssim aquí durant els mesos de l’acolliment. «Com jo no puc fer-ho, almenys secundar», em va dir.
Vaig haver d’haver-ho entès en aquest moment, però en realitat no ho he entès fins a gairebé el final, a l’hora de fer balanç, de passar pel cap tot això que he viscut amb el cos: acollir és, també, que l’acullin a una. Primer al voltant de la idea de la nena, després al voltant de la seva presència bella, es va començar a teixir a una xarxa que ens ha estat sostenint: ens han prestat una casa, ens han regalat roba, ens han donat menjar, en la perruqueria li han tallat el pèl gratis —«per a contribuir»—, persones que a penes coneixia s’han convertit en amigues, amigues s’han convertit en comares, a la distància i en persona, la meva germana ha estat la seva aliada aquàtica, el meu pare l’ha portat al camp, i exèrcits de nenes i nens li han ensenyat a fer polseres, a agafar ones, a fer castells de sorra, a patinar, a saber l’ordre exacte en què es mengen els ous Kinder. I clar, sona a clixé, però tot això és poc comparat amb el que ella ens ha ensenyat a nosaltres.
4.
La seva última setmana aquí va coincidir amb Aste Nagusia, la Setmana Gran, les festes de Bilbao. Va sortir tots els dies: va ballar en la romería, va fer torn en una txosna i, abans de res, es va enamorar de Marijaia, aquesta senyora rossa i amb els braços enlaire que simbolitza les nostres festes. Es va fer fotos amb ella i portava un collaret amb la seva imatge que no es va llevar mai.
L’últim dia de festes, en aquesta ria a la qual mai va dir riu, ens acomiadem de Marijaia. Ella deia que no entenia per què la cremaven. Però jo crec que sí: «Es va Marijaia, s’acaben les festes, em vaig jo», em va dir, ja en castellà, i em va preguntar què anava a fer jo ara, i allí, en la ria, mentre pensava què respondre-li, on havia començat, es va acabar aquest estiu: l’estiu més ocupat, l’estiu més ociós. L’estiu de l’acolliment, l’estiu de l’aigua.
Article original publicat en La Marea
