El 30 de juliol es va produir l’entrada massiva a Ceuta d’unes 70.000 persones. Sembla ser que el CNI havia avisat que una sentència com l’esmentada podia produir un increment del flux d’arribades nedant, i a alguns aquest avís els està servint per a dir que el Govern espanyol ho sabia i no va fer res. Però la veritat és que una cosa és un increment del flux i una altra molt distinta el fet sense precedents produït el 30 de juliol. No fa falta ser molt espavilat, ni tenir una llarga carrera en el CNI, per a saber que podien incrementar-se els intents de creuar nadant, però d’aquí al succeït aquest dia hi ha un llarg tros.
Tampoc es requereix disposar d’un palantir que ens digui el que passa en la cort marroquina per a saber que la visita de Pedro Sánchez a Algèria del 20 de juliol, i l’ostensible millora de les relacions entre Espanya i aquest país, cabrejaria al Govern del Marroc. I, com Espanya i la Unió Europea han externalitzat part de la gestió de les seves fronteres pagant a països tercers perquè impedeixin l’encreuament d’immigrants i refugiats, quan aquests països es cabregen per alguna cosa ens ho fan notar. Espanya li ha regalat al Marroc un instrument amb el qual castigar-nos al seu gust cada vegada que no ens portem bé.
Espanya li ha regalat al Marroc un instrument amb el qual castigar-nos al seu gust cada vegada que no ens portem bé
El Marroc, d’altra banda, és el principal aliat d’Israel i els Estats Units en la zona, i els governs d’aquests dos països ara li tenen ràbia al Govern d’Espanya, i això és una cosa que també s’havia de fer notar, perquè el Marroc ha d’anar mostrant de tant en tant el seu vassallatge a Israel i als Estats Units. Fins i tot podem amanir tot això amb una mica de futbol, ja que durant diversos dies ha estat en qüestió on es jugarà la final del pròxim mundial, si en alguna ciutat espanyola o a Casablanca, la qual cosa també podria induir a avisos del seu poder per part de la Monarquia marroquina.
De manera que, encara que no és clar fins a quin punt el Govern marroquí va promoure el moviment massiu de persones del 30 de juliol, del que no hi ha cap dubte és que, com a mínim, va afluixar els controls perquè es produís. Encara que no sapiguem qui van començar a difondre els missatges a través de WhatsApp, Facebook, TikTok i altres xarxes (que després es van reexpedir massivament) dient que era el moment de creuar, el que sembla obvi és que va haver-hi aquiescència per part del Govern marroquí.
Però, passats ja uns quants dies dels fets, i tenint en compte que van deixar un centenar de morts, estem obligats a no quedar-nos només en els aspectes més obvis de l’anàlisi.
Per què el Marroc pot generar una crisi a Espanya amb només relaxar el control migratori fronterer? Pot fer-ho perquè Espanya i la Unió Europea li han regalat aquesta potestat, i això està relacionat amb unes polítiques europees d’immigració i asil basades en la idea que la immigració és alguna cosa negativa de la que hem de protegir-nos. Unes polítiques que s’han anat fent cada vegada més restrictives i repressives i que han culminat amb el Pacte Europeu de Migració i Asil, un nou marc legislatiu que està calcat de totes les postures que en els últims anys ha defensat l’extrema dreta europea.
Són unes polítiques irracionals, perquè en cap moment la immigració s’ha convertit ni pot convertir-se en amenaça per a les societats receptores, i perquè el problema sempre està en la mala gestió de la recepció i en els prejudicis socials. Però podem afegir un motiu més d’irracionalitat. Resulta que els informes de la Comissió Europea i de múltiples organismes no cessen d’insistir que l’economia europea necessita, de manera indefugible, uns fluxos d’immigració molt més intensos que els produïts fins ara. El mateix comissari europeu d’Interior i Migracions que era responsable de les polítiques restrictives, Magnus Brunner, va dir al febrer del 2025 que es necessiten desesperadament immigrants per al mercat de treball europeu. La Comissió Europea preveu importants deficiències de mà d’obra en ocupacions manuals i no manuals per al 2035 si la immigració no les resol.
En cap moment la immigració s’ha convertit ni pot convertir-se en amenaça per a les societats receptores, i perquè el problema sempre està en la mala gestió de la recepció i en els prejudicis socials
Hi ha abundància d’anàlisi que mostren que les persones migrants aporten a l’economia del país recepor molt més que el que reben. El Banc d’Espanya, per exemple, va mostrar el 2025 que, del 3,9% de creixement del PIB donat entre 2022 i 2024, la població immigrada va aportar dos punts percentuals, és a dir, més del 50%, i això que només representa el 14% de la població ocupada. Un altre estudi del BBVA del 2024 va mostrar que la immigració està sent un factor clau a Espanya per a la creació d’ocupacions, i en particular de les ocupacions que ocupen els espanyols.
No m’entusiasmen les anàlisis d’aquest tipus, primer, perquè mostren la immigració des d’una perspectiva instrumental: necessitem treballadors, i llavors els deixem entrar; i, segon, perquè rebutjo aquest optimisme desenvolupista basat en el fet que l’economia ha de continuar creixent com fins ara; però si els he portat a col·lació és per la monumental incoherència de les polítiques europees que, d’una banda reconeixen la necessitat que entrin immigrants i per l’altre adopten mesures tremendament restrictives i repressives per a impedir-los l’entrada.
Europa no necessitaria posar el control de les seves fronteres en mans del Marroc i altres països, si adoptés una postura més racional sobre les migracions. Si facilitéssim la lliure circulació, tot fluiria amb més normalitat, i Europa no quedaria permanentment sotmesa al xantatge d’aquests països, i tampoc es produirien morts com les del 30 de juliol en les aigües de Ceuta.
S’ha posat tot el focus mediàtic en les maniobres del Marroc i s’ha dit que això del 30 de juliol va ser un atac a la sobirania espanyola, com va afirmar Sánchez (curiosament, parlant de màfies, per a no haver d’esmentar el Govern marroquí), i certament el Marroc ha jugat les seves cartes, com hem vist a l’inici d’aquest article, però crec que la principal responsabilitat d’aquests fets i de les morts produïdes la tenen les polítiques cruels d’immigració de la Unió Europea (i dels països del nord en general). Aquesta reflexió mai hauríem de deixar de fer-nos-la cada vegada que desenes de persones moren intentant travessar les fronteres.
I si descendim a aspectes més concrets del succeït el 30 de juliol i els dies posteriors, també hem d’assenyalar que s’ha fet una ingent quantitat de devolucions en calent, just en el mateix mes en què el Tribunal Suprem va dir que no es podien fer si s’entrava nedant. A milers de persones se’ls ha obligat a sortir sense abans fer-los una identificació prèvia ni posar-los assistència lletrada, que era l’obligat en aquest cas. S’ha utilitzat massivament el procediment de rebuig en frontera en lloc del procediment de devolució, que era el que corresponia. A part dels expulsats, hi ha hagut molts d’altres milers que van sortir voluntàriament després d’un dia, dos o tres sense aliments. Parlant de polítiques cruels també hem de preguntar-nos per què no es va posar immediatament en marxa un dispositiu humanitari per a donar menjar i beure a aquestes persones. Va ser la fam un mitjà de pressió? Va ser una nova forma de devolució en calent?
