La preservació de la memòria democràtica resulta essencial per consolidar la maduresa d’una societat, garantint el dret a la veritat, la justícia i la reparació davant l’oblit institucional. Rescatar de l’oblit la història recent no és un exercici de nostàlgia ni un debat restringit als llibres de text: és una necessitat democràtica de primer ordre. Aquesta tasca de memòria permet resistir davant la reescriptura interessada del passat, blindant les institucions davant la impunitat i transmetent a les noves generacions el valor irrenunciable dels drets humans.
A l’empara de marcs legislatius com la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica —que va ampliar l’abast de la pionera Llei 52/2007, de 26 de desembre, de Memòria Històrica— i en consonància amb la Llei 29/2011, de 22 de setembre, de Reconeixement i Protecció Integral a les Víctimes del Terrorisme, el compromís amb la veritat històrica exerceix un paper pedagògic indispensable en la societat. En aquest context, la translació d’episodis complexos al llenguatge de la narrativa gràfica adquireix una rellevància capital, en convertir-se el còmic en un vehicle de memòria viva que rescata la dolorosa realitat de les víctimes i ajuda a comprendre les profundes ferides del conflicte narrat.
I un bon exemple d’aquesta contribució és la novel·la gràfica Lemóniz. ETA y el movimiento antinuclear (2026), publicada per Norma Editorial, amb guió de Florentino Flórez i dibuix de Guillermo Sanna. L’obra aborda un dels episodis més agitats i tràgics de la història recent d’Espanya: la violenta ofensiva desencadenada per l’organització terrorista ETA contra la construcció de la central nuclear de Lemóniz (Biscaia) entre finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. Estructurada amb la tensió d’un documental d’investigació, l’obra destaca pel seu rigor, seguint un patró cronològic des de diferents punts de vista en funció de l’escena narrada i els seus protagonistes. Com a cloenda, incorpora un complet annex cronològic que repassa, data a data, els moments i esdeveniments clau del conflicte.
L’obra explora com el grup armat va instrumentalitzar i parasitar la legítima protesta antinuclear de l’època per imposar un règim d’extorsió, sabotatges i atemptats sagnants. A través d’un enfocament coral, el còmic rescata la memòria i els rostres de les víctimes mortals —com els enginyers José María Ryan i Ángel Pascual, o els treballadors de la central Andrés Guerra, Alberto Negro i Ángel Baños— i mostra les dramàtiques seqüeles humanes en les seves famílies i en la societat basca.
Un dels llibres referenciats al còmic és Euskadi en duelo. La central nuclear de Lemóniz como símbolo de la transición vasca (2012), de Raúl López Romo, editat per la Fundación 2012 Fundazioa (disponible de forma gratuïta en Internet). López Romo (doctor en Història Contemporània i investigador del Instituto Valentín de Foronda) analitza la intensa controvèrsia generada al voltant de la central nuclear de Lemóniz (Biscaia) entre 1972 i 1982. L’autor sosté que el conflicte de Lemóniz va ser «molt més que una disputa mediambiental o energètica: va funcionar com un veritable símbol i mirall de les tensions polítiques de la Transició al País Basc».
Lluny de limitar el focus al debat estrictament energètic o mediambiental, l’assaig demostra com «una protesta veïnal pacífica i genuïna contra la central va ser progressivament segrestada i parasitada per l’estratègia terrorista d’ETA». A través d’un minuciós examen documental, López Romo exposa el tràgic xoc entre dues formes antagòniques d’entendre la vida pública durant la Transició: la via democràtica de la mobilització ciutadana davant la coacció exercida mitjançant bombes, sabotatges i els assassinats a sang freda de tècnics i treballadors. La principal virtut de l’estudi rau en la seva capacitat per desmuntar relats interessats, rescatar del silenci el dolor de les víctimes i oferir una radiografia precisa del clima d’asfíxia i fractura social que va tenallar Euskadi.
Més que una mera crònica del passat, el llibre s’ha consolidat com un fonament indispensable per entendre com la violència política va condicionar la democràcia al País Basc i com una font documental primària sobre la qual avui se sustenten les noves narratives de la memòria històrica, entre les quals destaca el treball de Flórez i Sanna al còmic. El conflicte de la central nuclear de Lemóniz es va gestar a principis de la dècada de 1970, quan la companyia elèctrica Iberduero —amb l’aval del govern franquista i en el marc del Pla Elèctric Nacional— va aprovar la construcció d’una gran planta atòmica a la cala de Basordas, a la costa de Biscaia. Projectada sota la lògica tecnocràtica del règim, la decisió empresarial es va executar sense cap mena de consulta pública, avaluació d’impacte ambiental ni transparència, convertint des dels seus inicis aquesta infraestructura en un símbol de la imposició estatal i corporativa sobre el territori.
Aquesta falta de legitimitat democràtica va transformar immediatament Lemóniz en el detonant d’una onada de contestació social. Durant els últims anys de la dictadura i l’inici de la Transició, una xarxa de comitès veïnals, grups ecologistes i col·lectius ciutadans va articular una mobilització pacífica multitudinària. La protesta no només qüestionava els riscos mediambientals i de seguretat de l’energia nuclear, sinó també un model de desenvolupament territorial dissenyat de forma centralitzada al marge de la ciutadania i de les naixents institucions basques.
La via civil del moviment va saltar pels aires quan l’organització terrorista ETA va decidir instrumentalitzar la causa antinuclear per legitimar la seva estratègia de desestabilització del nou ordre democràtic. A partir de 1977, la banda armada va llançar una sistemàtica campanya d’atemptats, extorsió i sabotatges contra la central i les seves empreses proveïdores, escalant cap al terrorisme directe contra les persones. Aquesta via violenta va culminar amb el segrest i assassinat de l’enginyer cap de les obres, José María Ryan, el 1981, el posterior assassinat del seu successor, Ángel Pascual Mújica, el 1982, i la mort de diversos treballadors a la mateixa planta.
L’espiral de terror va atemorir les plantilles, va fracturar la societat basca i va acabar per paralitzar per complet els treballs a la central, la viabilitat de la qual va quedar definitivament descartada després de la moratòria nuclear aprovada pel Govern de Felipe González el 1984. En l’anàlisi acadèmica actual, el cas Lemóniz roman com una fita paradigmàtica de la Transició: el punt de col·lisió on una decisió industrial i política opaca del tardofranquisme va donar origen a una protesta social legítima que va acabar sent segrestada i frustrada per la violència política.
Flórez aposta per un relat centrat en els fets i en els protagonistes de tots dos bàndols, contextualitzant els fets en el marc de la situació política que transcorria en paral·lel en plena època final del franquisme i inici de la Transició, marcada per una actuació desbocada d’ETA de conseqüències funestes. Sanna realitza un treball destacat en blanc i negre, facilitant la lectura malgrat la complexitat que suposen els canvis d’escenari i el nombre d’intervinents —en la seva gran majoria, persones reals a les quals els autors dignifiquen i respecten en la seva exposició, en alguns casos, amb un tràgic final—. Només cal observar la coberta del còmic, amb una portada protagonitzada per dos personatges armats i encaputxats, i una contraportada amb un cadàver entre els arbustos al costat de la imatge dels edificis del complex de la central nuclear. Una instal·lació la indemnització de la qual van haver d’assumir els contribuents quan els polítics van decidir parar l’obra: el deute es va saldar després de dinou anys pagant a través dels impostos una quantitat milionària.
La imatge de la contraportada simbolitza l’assassinat de l’enginyer cap d’explotació de les obres de la central nuclear, José María Ryan, casat i amb cinc fills, despietadament executat per ETA el 6 de febrer de 1981 quan tenia trenta-nou anys, després d’una setmana segrestat. Al còmic trobem a continuació una escena que dimensiona la por implícita entre tots els treballadors de la central, especialment entre els enginyers i, per tant, en els seus familiars més directes: «Després d’escoltar a la ràdio la notícia de l’assassinat de Ryan, María Ruiz Coto, esposa de l’enginyer d’Iberduero Javier Herrero, mor d’un atac de cor».
El còmic també ens ha permès recordar que el 26 de juny de 1982 l’organització terrorista va col·locar una bomba al magatzem d’Iberduero a Renteria, i un cúmul de negligències va provocar que esclatés quan passava un nen de deu anys just al costat, amputant-li una cama i deixant-lo cec d’un ull. Alberto Muñagorri reflexiona ara, amb el pas del temps, sobre la seva tràgica experiència en una breu resposta recollida al final del còmic: «A les vuit hores de l’atemptat, quan jo estava a l’hospital encara entre la vida i la mort, la meva mare va anar a recollir els meus germans a Renteria i es va haver d’empassar una manifestació que cridava “Gora ETA militarra!” davant de casa meva» (en castellà, «Viva ETA militar!»); i sobre el que va passar a continuació: «Si hi va haver gent que es va acostar als meus pares per dir-los que sentien molt el que havia passat, però suport del poble com a tal no n’hi va haver», cosa que saben molt bé les vídues i orfes dels treballadors morts en els atemptats, tal com queda reflectit al còmic. «La gent, una vegada ocorregut l’atemptat, només es va preocupar que els seus fills no li donessin una puntada de peu a res. Aquest no era el problema, el problema era que es posaven bombes», i això ho sap molt bé l’Alberto, que sempre va dir que no va arribar a tocar la caixa del terra, simplement va passar per allà sense que ningú li ho impedís.
Lemóniz. Eta y el movimiento antinuclear
Florentino Flórez y Guillermo Sanna
Norma editorial, 2026
