L’endemà de tocar el cel, la selecció va tocar palau. A la Zarzuela, Felip VI, Letizia, Leonor i Sofía esperaven els campions amb la samarreta de la segona estrella posada, i allà es va produir el moment que va tenir mig país fent de lector de llavis. La princesa hereva diu alguna cosa al davanter, les xarxes decideixen que és un piropo —«qué guapo estás»—, i durant hores la conversa nacional no és el gol, ni les primes, ni per què un gol paga el que paga: és si la futura cap de l’Estat ha piropejat l’heroi nacional davant del rei. Els lectors de llavis més rigorosos van concloure després que la pregunta era una altra: «¿No te ibas a rapar el pelo?». La monarquia parlamentària, sempre pendent de les coses serioses. Abans, sobre la gespa de Nova York, la infanta Sofía havia rebut la Copa del Món de mans de Fabián i no sabia ben bé què fer-ne, fins que la va passar, entre nervis, cap a la seva germana i cap al rei. Tampoc cal dramatitzar: és la relació més honesta que ha tingut mai la Corona amb un trofeu guanyat per altres.
Hores després, la rua. Autobús descapotable amb «Reyes del mundo» pintat al lateral, dos milions de persones als carrers de Madrid, quaranta graus a Cibeles i Aitana cantant Superestrella a l’escenari. I Ferran Torres, sense samarreta, saludant amb una gorra vermella: «Make Spain Great Again». El lema de Trump adaptat, la fórmula que Vox ja havia fet córrer, passejada per la Castellana sobre el cap del gol més celebrat en setze anys. Broma? Guinyol? Missatge? El davanter no ho ha aclarit, i tampoc no calia: la defensa automàtica ja estava escrita abans que ell es posés la gorra: «No ho polititzeu, que és futbol». Aquesta defensa és, exactament, la victòria. La despolitització declarada del futbol sempre ha estat la seva política: protegeix tot el que ja hi circula —bandera, pàtria, himne, meritocràcia— i només detecta «política» quan algú prova d’introduir-hi una altra cosa. La iconografia reaccionària fa temps que viatja així, sense programa ni portaveu, com a «merchandising» d’un estat d’ànim.
La biografia més admirada del país, el nen de Foios que ho guanya tot amb el seu peu, culmina en la figura menys meritocràtica que existeix: el propietari que cobra cada mes pel sol fet de ser-ho
I aquí el tercer acte, el que no surt a les rues. Ferran Torres és, amb la seva germana Arantxa, administrador solidari d’Eleven Future Invest SL, una promotora immobiliària domiciliada a València i constituïda el gener de 2023 amb 3.000 euros de capital. Tres anys i cinc ampliacions després, el capital social supera els 7,6 milions i la cartera s’acosta a la vintena d’immobles entre habitatges i places de garatge, repartits entre el País Valencià i Catalunya. El model és de manual: comprar, reformar, vendre i llogar, un flux constant que la premsa econòmica ha descrit aquests dies amb franca admiració professional —visió de llarg termini, fredor, diversificació—, el mateix vocabulari que serviria per descriure la seva definició davant del porter argentí. Res d’il·legal, tot d’exemplar. El que fa Eleven Future Invest és la traducció patrimonial d’aquesta asimetria: convertir un salari extraordinari i finit en una renda ordinària i perpètua, comprant on ell ha viscut i on la tensió és màxima —el País Valencià i Catalunya—, reformant per revalorar i llogant per consolidar. La biografia més admirada del país, el nen de Foios que ho guanya tot amb el seu peu, culmina en la figura menys meritocràtica que existeix: el propietari que cobra cada mes pel sol fet de ser-ho. El talent com a porta d’entrada; la renda com a destí.
Què fa un heroi nacional amb el sou d’heroi nacional? El que fa el país que l’aclama: posar-lo en totxo. Quin refugi tria qui ho ha guanyat tot a 26 anys? El mateix «actiu refugi» que expulsa dels barris els aficionats que coregen el seu nom. I qui li ho pot retreure, si el totxo és la religió econòmica nacional des d’abans que ell nasqués? Els futbolistes d’elit tenen carreres curtes, lesions a l’aguait i una jubilació que arriba als quaranta; els seus assessors recomanen patrimoni tangible. Els seus llogaters també tenen carreres curtes, encara que ningú no els faci rues.
