Amb aquesta calor el cos i la ment es ralentitzen. Tenim sort les persones que tenim un sostre, accés a electricitat i aigua i aparells de refrigeració, ni que sigui un senzill ventilador. Amb aquesta mateixa calor hi ha gent sense sostre, sense accés a l’aigua, sense un senzill ventilador, amb punxes, tacs, reixes, barrots, allò que anomenen «arquitectura hostil» i que Collboni and the boys permeten a Barcelona.
Amb aquesta calor, potser una mica més, veiem com a Palestina els colons es banyen en les basses que abans gestionaven palestins a casa seva per beure, per regar. Els colons, lladres ocupes, els roben la casa i no els permeten accés a l’aigua. Aquests matons i l’exèrcit del Polonès Genocida tapen les fonts i punts d’aigua al poble palestí, no només els bombardegen i els roben, també els volen matar de set, deshidratar-los, que pateixin amb malalties cutànies per manca d’aigua i possibilitat d’higiene. I a més, ho viuen en precaris camps de refugiats, sota plàstic que amplifica la calor. I amb la pèrdua dels cultius, de pas, els maten de gana. Els Zion von Brand Band actuen a les ordres del Polonès i sota la protecció del rei Taronja.
Mentrestant aquí girem la cara i parlem del temps. Desnonen veïnes i veïns, persones vulnerables que paguen el seu lloguer però que alguns fons voltor i empreses d’apartaments turístics no volen, no són prou negoci.
I que dir, quan arriba la calor i la gent seu a barres i terrasses a calmar la set, dels cunyats de pensament ultraliberal! Aquests fans del rei del Cheetos i l’Home Serra, els defensors de la misèria per les classes populars i de la riquesa sense límits per a les elits. Els defensors dels beneficis sobre els drets. Que hi hagi gent que no sigui capaç d’analitzar els discursos de forma bàsica no és culpa, només, de la precarització del sistema educatiu, és culpa de la dretanització dels que es diuen ser d’esquerres i de les mentides vergonyants de la dreta i l’extrema dreta. Però fa mal, molt mal, que gent que mai a la vida tindrà més d’una oportunitat prefereixi no tenir-ne cap i dir, fer i votar el que diuen, fan i voten.
Aprofitant els èxits de la selecció espanyola al mundial hi ha qui treu pit i crida «todo por la patria» però després no foten brot més enllà de l’arenga, i el poc que fan és destruir la convivència. No deixa de ser una paradoxa que la selecció que defensen, criden i els exalta l’orgull patri sigui diversa, multilingüe, multireligiosa i amb gran pes culer. El Mundial s’ha celebrat en un context d’alarmant discriminació i en un país on més de 40 milions de persones malviuen sota el llindar de la pobresa. Es tracta d’una societat en empobriment constant a causa, en gran part, dels elevats costos d’un sistema sanitari privatitzat, similar al model que defensen Israel Diaz Ayuso, el Carioco o l’amic de Marcial Dorado. En aquesta potència mundial, una part important de la població mor de gana i per malalties desateses. De fet, si es compara amb Cuba —que pateix la misèria de l’embargament imposat per Donald Trump, el rei Taronja—, la situació en aquest territori és encara més extrema. Això demostra que la veritable misèria de les seves elits i governants no és material, sinó humana.
