Què passarà, quan Carles Puigdemont passi la frontera i arribi a Catalunya, aquesta vegada sense estratagemes ni jugades mestres? Com respondrà, la gent, davant el retorn del president que va protagonitzar institucionalment l’1-O? Serà acollit com el president de tothom? Ajudarà a fer revifar una formació política —Junts per Catalunya— que viu el seu pitjor moment des de la seva creació?
El 23 d’octubre de 1977, el president Josep Tarradellas aterrava a l’aeroport del Prat després de trenta-vuit anys d’exili. El dia de la seva arribada, des del balcó del Palau de la Generalitat, pronunciava un discurs per a la posteritat: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí». El president del govern de l’Estat el restituïa com a president de la Generalitat. Tres anys després, Jordi Pujol guanyava les primeres eleccions al Parlament i Tarradellas es retirava sense ni tan sols presentar-s’hi. De Tarradellas, més enllà dels historiadors i els biògrafs, ningú no se’n recorda.
Certament, tots dos casos són molt diferents, tant en la durada de l’exili com en la intensitat de les causes que els van fer abandonar el país. Però el paral·lelisme serveix per assenyalar un fet: l’impacte del retorn és tant intens com fugaç, i la nostàlgia, en la política del dia a dia, només compta si serveix per millorar la vida de la gent. Això és, precisament, el contrari del que fa Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats, votant constantment amb el PP i Vox, ja sigui per derogar la moratòria contra els desnonaments o per tombar la reducció de la jornada laboral. La nostàlgia mobilitza records. Els lloguers i els horaris mobilitzen vides. I un partit que fa una dècada que no governa, atrapat entre l’oposició a Illa, la competència d’Aliança Catalana per la dreta identitària i la temptació permanent d’entendre’s amb un Feijóo que ara demana «girar full», difícilment podrà presentar el retorn del seu líder com un projecte. El retorn de Puigdemont no resol el problema de Junts: el despulla.
L’impacte del retorn és tant intens com fugaç, i la nostàlgia, en la política del dia a dia, només compta si serveix per millorar la vida de la gent
Junqueras, que va patir la —injusta— presó (com injust ha estat l’exili imposat a Puigdemont), ja ha tingut temps d’entendre que l’aura de víctima s’esvaeix a l’instant, i s’ha hagut de barallar amb el seu propi partit, que encara no controla del tot. Si finalment cau la inhabilitació imposada pel Tribunal Suprem, tindrà el que serà, suposem, el seu last dance com a candidat. Però el ball es reobre amb un matís que ho canvia tot: el votant que Puigdemont i Junqueras s’hauran de disputar ja no és el del 2017. Ha envellit, s’ha desencantat, ha canviat de causa o mira cap a l’extrema dreta. ERC ha fet de l’amnistia i dels pactes que la van fer possible la seva justificació històrica; Junts farà del retorn una èpica. Cap de les dues coses, de moment, és un projecte de país. La competició entre els dos originals torna al tauler just quan el públic ha canviat d’obra.
I després hi ha els altres, els que gairebé mai surten al titular. La sentència també va avalar que s’amnistiï els dotze membres dels CDR processats per terrorisme, tot i que l’Audiència Nacional encara ha de firmar l’arxivament. Entre les més de quatre-centes persones amnistiades fins ara hi ha activistes anònims, càrrecs intermedis, també policies. La mobilització que les va dur davant del jutge, en canvi, no ha tornat. El carrer que va omplir places i tallar autopistes no està esperant ningú: se’n va anar a casa, es va desencantar o va canviar de causa. L’amnistia no reactiva aquest món: com a molt, l’enterra amb honors jurídics. I d’aquest sentiment d’incompleció serà aprofitat per Aliança Catalana.
Normalitza, doncs, o congela? Totes dues coses —i, de moment, cap de les dues—. Perquè res d’això no ha passat encara: Puigdemont continua a Waterloo, Junqueras continua inhabilitat, i el dubte de veritat és quin altre conill es traurà del barret un Tribunal Suprem que ens té acostumats a sorprendre —esperar el Constitucional, assajar una nova consulta a Luxemburg, descobrir un matís inèdit del «benefici personal»— i a recordar-nos, de passada, una vella lliçó: la llei és gairebé sempre una, la que el poder decideix que és. Si s’acaba aplicant, l’amnistia normalitzarà perquè desjudicialitza: per primera vegada des del 2017, la política catalana es podria discutir sense un calendari de vistes orals com a teló de fons, i això, en si mateix, és higiene democràtica. I congelarà perquè restaura un elenc: els mateixos noms, les mateixes rivalitats, la mateixa gramàtica de l’un contra l’altre, reinstal·lats en un escenari on l’espectador fa temps que mira una altra obra.
Qui administra la normalitat, mentrestant, és Salvador Illa: el dirigent que es va oposar a l’amnistia, convertit en el seu principal beneficiari polític. La seva aposta és que la desjudicialització treballi per a ell: que cada retorn resti èpica al greuge i sumi rutina a la legislatura, i que la nostàlgia, com amb Tarradellas, acabi on millor envelleix, que és als llibres d’història.
