En els últims temps l’estratègia suïcida de Junts ha estat decidir que la manera de frenar-los és assemblar-s’hi en immigració i seguretat, la llei de multireincidència per bandera. Quan el menú ofereix l’original, la còpia surt cara. El lideratge remot de Carles Puigdemont està portant el vehicle posconvergent al sinistre total, i no serà sorprenent si en els mesos entrants alguns dels seus càrrecs orgànics aprofiten per «canviar-se» de bàndol.
ERC, mentrestant, puja: dels 20 diputats del 2024 a una forquilla de 24-26, i consolida una segona plaça que fa dos anys semblava amortitzada. El CEO hi detecta vot que fuig del PSC, i s’hi pot llegir alguna cosa més: els assenyats que van quedant a Junts, més còmodes amb un cert esperit socialdemòcrata que amb la demagoga del Califat, van trobant sortida. No tot el desencant baixa cap a la dreta. Alguna cosa, encara, circula en sentit contrari.
Vox avança el PP. I el PSC perd: entre 36 i 38 escons, quatre a sis menys que el 2024, cinc punts menys de vot que el 12-M. Més ben dit, perd… guanyant. D’aquest vot socialista se’n comença a dir «vot refugi», i val la pena prendre’s la categoria seriosament, perquè un refugi no s’habita: s’hi espera que passi el temporal. Què vota exactament qui vota Illa? Un projecte, un dic, una treva? Quant dura un vot que només s’explica per la por del que hi ha al costat? En el cas d’Illa, pot durar molt. La majoria de la investidura —PSC, ERC, Comuns— queda justa, prou justa perquè cap dels socis pugui jugar a trencar-la.
D’aquest vot socialista se’n comença a dir «vot refugi», i val la pena prendre’s la categoria seriosament, perquè un refugi no s’habita: s’hi espera que passi el temporal
I aquí, la paradoxa que explica de debò la victòria socialista. El PSC baixa i, alhora, l’escenari consolida el seu bloc. Amb Junts fagocitat per Aliança, ERC no es pot permetre no donar-li suport, doncs l’alternativa és la que és — perquè als Comuns ni cal preguntar-los-ho —. Tres quarts del mateix amb la CUP, tot i que als anticapitalistes sempre se’ls ha de concedir un cert marge per a la fantasia. El refugi funciona en les dues direccions: la gent s’hi arrecera, i els partits del voltant fan de mur de càrrega, vulguin o no.
Darrere els números, més vides en perill
El feixisme que l’enquesta detecta fa temps que treballa amb número de registre. A Ripoll, l’Ajuntament d’Orriols va dilatar durant mesos l’empadronament de famílies migrants —una, amb menors a càrrec, esperava des del desembre del 2023— fins que la síndica de greuges va haver de recordar per carta que el padró, amb la documentació al dia, és immediat. Que sense padró no hi ha targeta sanitària ni plaça escolar. El cartell de la Festa Major es va censurar perquè entre desenes de figures n’hi havia una amb hijab: «No normalitzarem la misogínia islàmica», va escriure l’alcaldessa. És la retòrica d’un «feixisme de finestreta»: allarga terminis, demana un paper més, esgota els tres mesos que permet la llei. La crueltat, en horari d’atenció al públic.
Hannah Arendt en va dir banalitat del mal: el mal administrat per gent que compleix horaris i tramita expedients. La versió electoral és la «banalització del vot»: dipositar-lo com un gest quotidià, sense llegir què se signa. Què signa, per exemple, qui vota Aliança? Al febrer, al Parlament, la formació d’Orriols va votar amb el PP, Vox i Junts per eliminar l’impost de successions —«un impost indecent», en diu ella. El 70% de la població no el paga o hi paga menys d’un euro: abolir-lo és un regal als grans patrimonis, descomptat dels serveis públics dels qui la formació diu defensar. El feixisme neoliberal treballa així: parla en nom del poble, però les seves lleis tenen una altra adreça. La factura arriba després, a la mateixa finestreta.
L’altra contradicció és teològica. La ultradreta diu defensar la civilització cristiana —d’aquí la croada contra el hijab d’un cartell—. El cristianisme realment existent, mentrestant, era el 4 de juliol a Lampedusa: Lleó XIV posant flors a les tombes sense nom dels ofegats del Mediterrani, pel mateix camí que Francesc va obrir el 2013 quan hi va denunciar la «globalització de la indiferència». «Els gestos, per ser humans, necessiten un cor», va dir el papa, dues setmanes després que la Unió Europea aprovés normes migratòries encara més dures. L’humanisme cristià que diuen defensar queda amagat exactament darrere del que ells administren: la dificultat del padró. A Ripoll, la caritat té cita prèvia.
