Hi va haver un temps en què navegar per internet era una forma de perdre’s. I perdre’s era una manera de descobrir. Cada clic podia obrir una finestra inesperada, una conversa improbable o una idea capaç de desordenar les certeses. Avui, en canvi, sembla que internet ens coneix massa bé. Tant, que cada vegada ens sorprèn menys.
Vivim envoltats de continguts. Mai la humanitat havia produït tantes imatges, tants vídeos, tants textos i tantes opinions. Però enmig d’aquesta abundància creix una sensació inquietant: tot acaba semblant-se molt. Els mateixos formats, les mateixes cares, les mateixes frases, els mateixos debats reciclats una vegada i una altra per uns algoritmes que han convertit la nostra atenció en la principal mercaderia del segle XXI. Internet, que havia nascut com una promesa de diversitat, experimentació i coneixement compartit, corre el risc de convertir-se en un immens mirall on només veiem allò que les plataformes decideixen que volem veure.
És precisament aquesta intuïció la que travessa la conversa del nostre director, Pere Ortín, amb la tecnòloga i periodista cultural especialitzada en màrqueting digital veneçolana Ariana Basciani. Lluny de qualsevol nostàlgia tecnològica, Basciani planteja una pregunta molt més radical: i si el problema no fos que internet genera massa contingut, sinó que ha deixat de generar significat? Una crisi que no és només tecnològica. També és cultural. Política. Democràtica.
Perquè quan els algoritmes decideixen què mereix la nostra atenció, també condicionen què recordem, què oblidem, què discutim i fins i tot què imaginem.
Ariana Basciani és investigadora especialitzada en cultura digital, intel·ligència artificial i societat. El seu treball combina el coneixement tècnic amb una mirada profundament humanista sobre les conseqüències socials de les tecnologies que habitem cada dia. No parla només de màquines. Parla de persones. De poder. De memòria. I del dret a continuar pensant en un ecosistema digital que tendeix a uniformitzar-ho tot.
La conversa, però, comença lluny dels algoritmes.
La conversa comença a Veneçuela, pais d’origen de la investigadora, que les darreres setmanes ha tornat a viure moments de gran dolor arran dels terratrèmols que han afectat diverses regions. Quan la terra tremola, la tecnologia deixa de ser protagonista. O potser no del tot. Perquè també és en aquests moments quan internet mostra les seves dues cares: la de la solidaritat que connecta persones separades per milers de quilòmetres i la de la desinformació que circula amb la mateixa velocitat que les emergències.
A partir d’aquí, el diàleg s’endinsa en algunes de les preguntes més incòmodes del nostre temps. Hem deixat de descobrir coses o simplement consumim versions lleugerament diferents del que els algoritmes ja saben que ens agradarà? Què passa amb la cultura quan tot tendeix a assemblar-se? La uniformització és només estètica o també acaba condicionant la nostra manera de pensar políticament? En plena explosió de la intel·ligència artificial, què continua sent irreductiblement humà? I sobretot: la IA és la causa d’aquesta homogeneïtzació o només accelera una dinàmica que les grans plataformes ja havien posat en marxa molt abans?
També hi ha espai per parlar del poder. Perquè darrere dels algoritmes no hi ha una força abstracta. Hi ha grans empreses globals. Inmensos interessos econòmics molt reals. Models de negoci que competeixen per retenir cada segon de la nostra atenció. La pregunta, en aquest sentit, és inevitable: estem davant d’una crisi tecnològica o davant també d’una crisi democràtica? En un moment en què la informació circula més ràpid que mai, però la confiança en els mitjans convencionals, les institucions públiques i el debat social sembla erosionar-se a crits, recuperar espais per al pensament crític esdevé gairebé un acte de resistència pràctica.
Per això també preguntem a Basciani si encara existeix un internet més ètic. Un internet on sigui possible llegir sense presses, discutir sense insults, descobrir sense que un algoritme ens guiï constantment pel mateix camí. I quin paper hi poden jugar els mitjans independents en aquest escenari.
Potser el futur digital no dependrà tant de desenvolupar una intel·ligència artificial més poderosa com de preservar una intel·ligència humana capaç de dubtar, imaginar i discrepar. Perquè, al capdavall, la gran pregunta que travessa tota aquesta conversa és tan senzilla com inquietant. Quan internet deixa de significar alguna cosa… què és el que encara ens pot tornar el sentit?
Article relacionat
