Aquí la versión en castellano
De fons hi ha aquella convicció, tan arrelada que ja ni es formula, que qui defensa el català davant d’un micròfon de Madrid és, per força, dels nostres. Que la llengua fa el parlant. Que l’opressió es transmet per via fonètica. Però d’on ve, aquesta convicció? Quan vam decidir que parlar una llengua minoritzada era un certificat de virtut? Qui va signar el document que estableix que un poble oprimit no pot oprimir ningú?
Durant dècades, el catalanisme progressista —i sobretot, l’independentisme nacionalista —, ha treballat amb una premissa còmoda: el català és una llengua perseguida, i qui la parla i la defensa ocupa el costat correcte de la història. La premissa funcionava mentre l’extrema dreta parlava castellà, duia bandera d’Espanya i es deia Vox. Però Orriols ha acabat de rebentar un guió, que prèviament ja havia començat a esbocinar Quim Torra i la tradició convergent.
Quan vam decidir que parlar una llengua minoritzada era un certificat de virtut? Qui va signar el document que estableix que un poble oprimit no pot oprimir ningú?
Orriols parla millor que la majoria dels diputats que la combaten. I amb aquesta llengua impecable explica que la immigració és una «invasió», que cal «salvar Catalunya» i que odia Espanya «com a concepte», sense dubtar-ho. El gran reemplaçament en un català de Fabra.
El problema té nom filosòfic: essencialització
La resposta fàcil seria dir que una llengua és una eina neutra, que serveix igual per demanar el pa que per redactar un manifest racista. Però és falsa. El català arrossega un acumulat: una cultura, una memòria de persecució, uns valors dipositats en segles d’ús compartit. L’error comença un pas més enllà, quan aquest acumulat es tracta com un patrimoni que es transfereix sencer a cada parlant, com si la llengua vacunés.
Li hem atribuït una essència, la de víctima virtuosa, i de les essències se’n deriven propietats: el parlant hereta la victimització, i de la victimització se’n desprèn el salconduit que aquí anomenarem «immunitat lingüística», la presumpció que qui parla la llengua oprimida no pot ser, alhora, opressor. Cada cop que un tertulià de Madrid l’ataca pel seu catalanisme, ella guanya. Cada cop que la conversa es desplaça de la islamofòbia a la llengua, ella guanya. El seu català excel·lent treballa per a ella, com un escut.
L’opressió, però, és una relació, i les relacions tenen la mala educació de ser múltiples. El botiguer de Ripoll que sent que Madrid l’ofega fiscalment i lingüísticament pot ser, a la mateixa hora i al mateix carrer, el veí que vol fer fora el marroquí del pis del costat. La primera experiència és real, i la segona també. La interseccionalitat va néixer per pensar això —Kimberlé Crenshaw va encunyar el terme el 1989—, i la seva lliçó incòmoda és la contrària de l’ús habitual: si els eixos d’opressió es creuen, ningú no viu en un de sol, i el catalanoparlant minoritzat pot ser alhora propietari, home, blanc i autòcton. La llengua és un eix; el parlant, una cruïlla. I precisament perquè la llengua carrega valors i història, cal aquest marc per recordar que el parlant carrega moltes més coses. Presa seriosament, la interseccionalitat dissol la «immunitat lingüística». Fanon ja ho havia vist als anys cinquanta, quan explicava que el colonitzat reprodueix amb facilitat la lògica colonial sobre qui té a sota.
És infantil, també, perquè implica posar-se una bena als ulls, la sortida d’emergència que ha trobat una part de l’independentisme que afirma que Orriols seria una infiltrada, una agent de l’Estat amb accent del Ripollès. És l’últim recurs de l’essencialisme ferit: quan el sistema no preveu un cas, s’inventa una conspiració abans que revisar el sistema.
Fanon ja ho havia vist als anys cinquanta, quan explicava que el colonitzat reprodueix amb facilitat la lògica colonial sobre qui té a sota.
I ara què fem? Podem continuar cedint a Orriols el monopoli del gest lingüístic, mentre una esquerra acomplexada abaixa la veu per por de semblar identitària. Podem continuar responent-li en el terreny que ella tria, que és sempre el de la llengua i mai el de l’habitatge, els salaris o un programa econòmic de dreta neoliberal amb barretina. O podem assumir una cosa més incòmoda: que defensar el català i combatre el racisme ja no venen empaquetats junts per defecte, i que caldrà guanyar les dues batalles per separat.
Perquè el català sobreviurà a Orriols, com ha sobreviscut a coses pitjors. Per això cal parlar català. Amb accent de Múrcia o de Rabat, amb els pronoms febles coixos, amb paraules de contraban, encara que sigui imperfecte. O precisament perquè ho és sempre: la imperfecció és el que els passa a les llengües quan van de boca en boca i s’embruten de vida. El català exquisit d’Orriols és el d’una vitrina. Una llengua només arriba a ser perfecta quan ja no la parla ningú.
