Aquí la versión en castellano
A La Revelació de Spielberg, el reconeixement de l’arribada d’extraterrestres a la Terra posa fi al risc d’una Tercera Guerra Mundial. Ve a conte perquè en les últimes setmanes ha reaparegut una expressió que es repeteix cíclicament des de fa dècades: estem a la vora d’una Tercera Guerra Mundial. La guerra d’Ucraïna, les tensions entre Israel i l’Iran, la intervenció estatunidenca, el conflicte al Líban i la creixent rivalitat entre la Xina i els Estats Units (amb Taiwan) alimenten aquesta sensació.
Potser, però, el problema no sigui tant el risc d’una gran guerra global com la normalització de la guerra permanent. Vivim en un món on els conflictes armats formen part del paisatge quotidià: hi ha actualment prop de cinquanta conflictes actius, amb diferents graus d’intensitat. Alguns ocupen a diari les portades dels mitjans occidentals; d’altres —els que afecten l’Àfrica o certes regions d’Àsia— a penes reben atenció, malgrat provocar centenars de milers de morts, desplaçaments massius i crisis humanitàries d’enorme magnitud.
Potser, però, el problema no sigui tant el risc d’una gran guerra global com la normalització de la guerra permanent
La guerra del Sudan és probablement l’exemple més evident: milions de persones han abandonat les seves llars i el nombre de víctimes no deixa de créixer, i tanmateix només apareix ocasionalment a l’agenda informativa internacional. Una cosa semblant passa en àmplies zones del Sahel, a la República Democràtica del Congo o en altres regions on la violència és una realitat estructural.
Però no només canvia la quantitat de conflictes. Durant dècades la superioritat militar va dependre de grans plataformes tecnològiques —avions de combat, portaavions, sistemes antimíssils, blindats d’última generació—. Avui assistim a una transformació radical. Un míssil modern pot costar centenars de milers o fins i tot milions d’euros; un dron militar capaç de destruir un objectiu estratègic pot fabricar-se per uns pocs milers. La relació cost-eficàcia s’està alterant profundament.
Ucraïna ha demostrat que petits equips operant eixams de drons poden destruir equipaments el valor dels quals multiplica per cent o per mil el cost dels sistemes emprats. La guerra s’ha democratitzat tecnològicament: mai havia estat tan barat infligir danys tan importants, amb la conseqüència que més actors accedeixen a capacitats militars fins fa poc reservades a grans Estats.
Darrere d’aquesta proliferació de conflictes hi ha raons econòmiques, geopolítiques i energètiques ben conegudes: el control de recursos estratègics, matèries primeres, corredors comercials o infraestructures crítiques continua sent fonamental, al qual li sumem el retorn dels nacionalismes.
Rússia apel·la a la reconstrucció d’una identitat imperial. Israel viu la radicalització de sectors polítics religiosos i cada cop més de dretes. L’Iran fa servir la confrontació com a mecanisme de cohesió interna. Als Estats Units Trump construeix el seu discurs polític al voltant de la idea de recuperar una suposada grandesa nacional perduda. A Europa observem processos similars.
Karl Polanyi ja va advertir fa dècades que quan les societats perden seguretat econòmica o capacitat de controlar el seu destí, tendeixen a refugiar-se en respostes identitàries i autoritàries. Les crisis econòmiques i les grans transformacions solen anar acompanyades de replegaments nacionalistes, buscant culpables externs.
A això se suma la debilitat de les institucions multilaterals. Nacions Unides travessa un dels moments més difícils de la seva història, i els mecanismes de governança dissenyats després de la Segona Guerra Mundial exhibeixen dificultats per gestionar conflictes cada vegada més complexos. La Unió Europea conserva una enorme capacitat econòmica, però la seva influència política i estratègica continua sent limitada. Els BRICS intenten construir un espai alternatiu de poder, tot i que les diferències entre la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica continuen sent considerables.
La recent crisi entre Israel, l’Iran i els Estats Units il·lustra perfectament aquesta situació. Cap dels actors ha obtingut una victòria clara. Tots intenten presentar els esdeveniments com un èxit davant les seves respectives opinions públiques mentre la regió continua sumida en una enorme fragilitat. Donald Trump, atrapat entre les seves aspiracions d’aparèixer com un gran líder global i les necessitats de la política domèstica estatunidenca, oscil·la permanentment entre la negociació i la confrontació. Com altres dirigents contemporanis, governa condicionat per una polarització creixent que dificulta estratègies a llarg termini.
Hannah Arendt va observar que una de les característiques més perilloses de certes formes de poder és la incapacitat de distingir entre realitat i relat. Avui assistim a una competició de narratives on cada actor proclama victòries que no existeixen i solucions que mai arriben.
Hannah Arendt va observar que una de les característiques més perilloses de certes formes de poder és la incapacitat de distingir entre realitat i relat
Potser el major risc no sigui una guerra mundial immediata, sinó acostumar-nos a viure en un estat de conflicte permanent, on la violència es normalitza i les institucions internacionals perden capacitat de mediació. La paradoxa és que mai havíem tingut tantes eines tecnològiques ni tants recursos per cooperar a escala global, i tanmateix cada vegada resulta més difícil construir acords estables. Les tecnologies avancen molt més ràpid que les nostres institucions: els drons evolucionen més de pressa que la diplomàcia, la intel·ligència artificial progressa més ràpid que la governança internacional. I mentre discutim sobre míssils hipersònics, seguim sense resoldre les causes profundes de molts conflictes: desigualtat, accés desigual als recursos, debilitat institucional, crisi climàtica i absència de perspectives per a milions de persones.
Els jocs de la guerra continuen. Però no són un joc: darrere de cada mapa militar i cada demostració tecnològica continuen estant les mateixes víctimes de sempre, la gent.
Veient l’estat del món, un gairebé desitja que apareguin els extraterrestres de Spielberg. No per envair-nos, sinó per mediar: probablement tindrien més èxit que Nacions Unides i més capacitat per asseure en una mateixa taula russos, ucraïnesos, iranians, israelians, xinesos i estatunidencs. La paradoxa seria magnífica: després de segles de civilització i cimeres diplomàtiques, la pau acabaria depenent d’uns visitants d’una altra galàxia. Vista la situació actual, tampoc sembla la hipòtesi més inversemblant.
