Des que Vox traslladés el mantra de la prioritat nacional, després de les eleccions autonòmiques d’Extremadura, l’expressió s’ha viralitzat notòriament.. La discussió sembla molt senzilla: davant l’escassetat de recursos no hi ha suficient per a repartir a tothom i llavors s’ha de prioritzar l’atenció i la distribució dels mateixos recursos en funció d’algun criteri. En aquest sentit, el criteri que es troba més “assenyat” és el de pensar primer en “els nostres”. La temptació de pensar que aquesta argumentació mostra una cosa raonable és gran si deixem la qüestió així. Però, si més no, cal preguntar-se un parell de coses abans, hi ha tal escassetat i/o estem inexorablement abocats a ella? I, encara més important, qui són “els nostres” i per què?
El fetitxisme feixista sol ser bastant reeixit en la mesura en la qual no sols atorga solucions senzilles a problemes complexos, com se sol dir, sinó que desvia el focus d’atenció ocultant alhora que mostra: s’assenyala un boc expiatori per a redimir un mal social que efectivament s’està produint. El boc expiatori és declarat culpable perquè, efectivament, és aquí… I alguna cosa tindrà a veure amb la problemàtica, no?
D’aquesta manera, si la sanitat pública està cada dia més saturada i la població migrant està en creixement en aquest país… Tal vegada això no és casual i, per tant, limitar l’accés a la sanitat pública de la població nouvinguda tingui un cert sentit.
Per descomptat, hi ha raons humanitàries per a detestar aquesta argumentació. No obstant això, potser no devem ni tan sols recórrer a elles en primera instància. És a dir, abans d’arribar a l’argument humanitari hauríem de revisar el sentit de l’argumentació.
En primer lloc, la correlació no significa causalitat, amb el que no és obvi que l’augment de la població migrant sigui causa del col·lapse de la sanitat pública.
I, en segon lloc, els criteris de priorització “nacional” potser no són tan assenyats o tinguin tanta lògica com ens pogués semblar. En virtut que raó el néixer en un determinat lloc hauria de ser considerat un privilegi sacrosant? Però, és més, potser estem parlant de lloc de naixement quan parlem de prioritat nacional? de veritat basta simplement amb néixer en un determinat lloc als quals defensen la prioritat nacional? Estem segurs que no parlem d’una altra cosa?
Sense anar més lluny, a resultes de la polèmica originada durant els primers dies sobre la qüestió de la prioritat nacional, un dirigent de Vox va dir que espanyola és aquella persona nascuda “de pare espanyol i de mare espanyola”. Amb això no sols anava més enllà de la legislació vigent i de pràcticament qualsevol consens internacional sinó que deixava fora, per exemple, al propi Rei d’Espanya (perquè la seva mare va néixer a Grècia). I per més picabaralles que hi hagi hagut entre la Corona i Vox en els últims temps… Dubto molt que la intenció fora deixar fora de la cobertura de l’espanyol a Felip VI. Però encara més, molts dirigents de Vox que són capdavanters del lema de la prioritat nacional resulta que, tampoc serien espanyols sota aquesta definició!
No obstant això, les dificultats per a definir què és exactament el nacional i què es troben en la mateixa arrel del problema: no es tracta d’una determinació legislativa o política concreta, es tracta d’una sort de sentiment o idea que, encara que difusa, es mostra plenament operativa. En aquest sentit, va ser bastant clar Vito Quiles, fa ja algun temps, quan se li va treure a col·lació que el seu pare també era migrant (perquè és italià) i ell va venir a dir alguna cosa així com “bo, però no és el mateix”. Per què no és el mateix? Perquè, òbviament, en la cosmovisió de la ultradreta l’europeu no entra, en termes generals, en la categoria del migrant per molt que es mogui del seu país: quan no és el turista, és l’emprenedor, el que té mobilitat laboral (Expat), etc.
I encara que amb la prioritat nacional sembla que estiguem davant un calaix de sastre del qual no paren de sortir idees diferents, realment no és tan complex llançar una mica de llum: és precisament el caràcter difús que estem observant en el criteri de prioritat nacional el que li permet ser segregador a conveniència. És un criteri que se situa fàcilment en l’imaginari col·lectiu que el nodreix amb referents clars (per exemple, el migrant nord-africà que vol viure de “paguitas”, que genera inseguretat i que ens col·lapsa el sistema), alhora que no està clarament definit i delimitat. Perquè, encara que a vegades pugui semblar el contrari, no és un criteri que es fonamenti estrictament sobre la base del lloc de naixement o als mèrits acumulats (si és un treballador cotitzant, per exemple). És, més aviat i sobretot, un criteri molt arrelat segregadora, racista i xenòfoba que pretén justificar el repartiment no sols desigual sinó no-equitatiu dels recursos: perquè perquè un es crea amb dret a un tros de pastís més gran que un altre ha de pensar que té raons per a això. I si aquell que vols excloure resulta que sí que treballa i contribueix al sosteniment de la societat de la qual formes part, més et val trobar altres raons per a justificar el seu ostracisme en els recursos.
Però no n’hi ha prou amb promulgar un repartiment desigual, s’ha de convèncer de la justícia d’aquest, estimulant el vot dels quals es creuen amb dret a tenir aquest tros més gran perquè realment senten que fins ara han estat discriminats i maltractats rebent a penes engrunes al seu esforç… I, com sempre passa amb el fetitxisme, respecte a aquest últim punt ha d’haver-hi sempre una mica de raó, només que les engrunes rebudes probablement obeeixen a altres raons que no s’acaben assenyalant…
