Quan em van proposar assumir la direcció de Catalunya Plural, vaig pensar que la paraula més important no era “dirigir”. Era «continuar”. No perquè les coses hagin de continuar igual. Els temps canvien, les tecnologies canvien i també canvien les formes i els formats de llegir, mirar, escoltar i conversar. Però hi ha alguna cosa que mereix ser preservada de l’herencia que rebo: la manera d’entendre el periodisme com un espai de conversa pública i no simplement com una fàbrica de continguts.
M’incorporo a una conversa que fa 14 anys que existeix. Una conversa construïda per periodistes, lectores, activistes, docents, professionals de la salut, de l’educació, de la cultura, dels sindicats i de molta, molta gent que encara pensa que el periodisme pot servir per entendre una mica millor el món i no només per consumir-lo més ràpid.
Això, en els temps que corren, gairebé sembla una forma de resistència. Vivim envoltats d’informació. Mai no n’havíem tingut tanta a l’abast. Però sovint tinc la sensació que, com més informació acumulem, més difícil resulta entendre què ens està passant. Les nostres pantalles – de joves i grans- no descansen mai. Els titulars competeixen per capturar segons d’atenció escassa. La indignació s’ha convertit en una indústria rendible plena de bombolles interessades. I el debat públic i polític sovint sembla una successió de monòlegs simultanis on tothom parla i gairebé ningú escolta.
No és, evidentment, una situació exclusivament catalana. Ni espanyola. Ni europea. És una transformació global de la manera com ens relacionem amb la realitat. En aquest context, el periodisme corre el risc de deixar de mirar el món per dedicar-se únicament a gestionar reaccions. Per això crec que projectes com Catalunya Plural continuen sent necessaris. No perquè siguem millors que ningú. No perquè tinguem receptes secretes. Ni perquè existeixi cap edat d’or del periodisme a la qual valgui la pena tornar amb nostàlgia. Més aviat perquè continuem defensant una idea aparentment senzilla però cada vegada més contracultural. Mirar d’explicar bé les coses continua sent important.
Periodisme necessari
Explicar-les amb context, amb matisos i amb temps. Amb la consciència lúcida que les bones preguntes acostumen a ser més útils que moltes certeses i que els dubtes, lluny de ser una feblesa, són una forma d’intel·ligència democràtica.
Durant aquests anys, la Fundació Periodisme Plural ha construït una cosa poc habitual dins del panorama mediàtic contemporani. Un ecosistema de mitjans independents, sense ànim de lucre, capaç de generar comunitat al voltant de qüestions essencials com l’educació, la salut, el treball, la cultura o els drets humans. No és poca cosa.
En un ecosistema dominat sovint per la velocitat, la polarització i la dependència dels algoritmes, haver defensat durant més d’una dècada la complexitat, el context i el servei públic és una forma de patrimoni col·lectiu pel bé comú. La qüestió ara és com ampliar aquesta herència sense convertir-la en una peça de museu. Com continuar sent útils en un món que canvia a una velocitat vertiginosa.
Llenguatges per acostar-nos la complexitat
El món que tenim al davant és molt diferent del de fa deu anys. Les xarxes que anomenem socials són, sobretot, infraestructures comercials que competeixen per la nostra atenció. Les intel·ligències artificials han començat a intervenir en la producció i distribució del coneixement. I les fronteres – això no és tan nou, però és cada dia més rellevant- entre informació, propaganda política i manipulació interessada són cada vegada més difuses.
Al mateix temps, les noves generacions ja no entren al món de la informació només a través del text escrit. Ho veig cada setmana a la universitat. Habiten vídeos, podcasts, directes, mems, xarxes, fragments i múltiples pantalles simultànies. Entren i surten de llenguatges diferents amb una naturalitat que sovint desconcerta les generacions anteriors. Ignorar aquesta realitat seria absurd. Però adaptar-s’hi tampoc no hauria de significar rendir-se a la superficialitat.
El repte és més interessant que això.Consisteix a trobar i crear formes noves d’explicar la complexitat sense simplificar-la. Fer periodisme accessible sense convertir-lo en una caricatura emocional. Explorar nous llenguatges sense perdre profunditat.
M’agradaria que Catalunya Plural avancés en aquesta direcció. Que continuï sent una casa per al text digital, però també un espai capaç d’experimentar amb l’audiovisual, les converses filmades, els documentals, els videopòdcasts, les trobades presencials i altres formes de conversa viva que encara estem aprenent a imaginar.
Plural i feta de cruïlles
La paraula “plural” no és una decoració. És una manera d’entendre el país. Catalunya ja no es pot explicar des d’una sola veu, una sola memòria o una sola identitat. De fet, mai no s’ha pogut explicar així.
Som una societat de més de vuit milions de persones feta de trajectòries molt diferents. De famílies que fa segles que viuen aquí i de famílies que hi han arribat fa pocs anys, mesos. De persones que parlen una llengua, dues, tres o quatre i cinc. De gent que porta a la memòria històries arribades dels pobles del Pirineu, del Magrib, de l’Amèrica Llatina, del Pakistan, de l’Europa de l’Est o del sud de la Mediterrània.
Aquesta és la realitat del país. I, personalment, em sembla una bona notícia. Sempre m’ha agradat pensar Catalunya com una cruïlla més que com una frontera. Potser perquè les fronteres acostumen a ser una obsessió dels mapes, mentre que les cruïlles formen part de la vida real. Les cruïlles són les escoles, els mercats, els barris, els hospitals, les universitats, les fàbriques i les places. Els llocs on persones que no havien de trobar-se acaben compartint espai, llenguatge i futur. Les societats més interessants acostumen a néixer precisament aquí.
Contra les identitats congelades
Potser per això, perquè he passat bona part de la meva vida observant cultures, relats i formes diverses d’habitar el món, em costa cada vegada més suportar els discursos de la “prioritat nacional”, de qualsevol bandera i de qualsevol pelatge ideològic. Em costa perquè gairebé sempre funcionen igual. Comencen prometent protecció i acaben construint exclusions. Comencen parlant de comunitat i acaben decidint qui en queda fora. Els trobem en català i en castellà. A les muntanyes del Ripollès i als salons acomodats de Sarrià. A la calle Serrano de Madrid i a qualsevol altre lloc on algú necessiti convertir una persona vulnerable en el culpable perfecte dels problemes col·lectius.
Els nouvinguts. Els pobres. Els diferents. Els que tenen un altre accent, un altre color de pell o estimen de forma diferent. Els que responen a una altra tradició cultural. Els que tener altres deus. Els que serveixen per simplificar una realitat que és molt més complexa.
Mentrestant, els qui especulen amb l’habitatge, expulsen veïns dels barris, acumulen privilegis o amplien desigualtats acostumen a continuar força tranquils. Canvien les banderes. Canvien els himnes i les restes populars. Però els privilegis acostumen a adaptar-se molt bé quan están tots junts.
El que comparteixen aquests discursos més enllà de bandera i llegues diferents és una mateixa fantasia: la idea que existeixen identitats pures, immòbils, congelades en algun moment idealitzat del passat. La realitat, però, és sempre molt més indisciplinada que els seus dogmes. La vida barreja allò que els fanàtics intenten separar.
Els nostres barris, les nostres escoles, els nostres hospitals i els nostres mercats fa temps que expliquen una història molt més rica, més complexa i més mestissa que la que imaginen els guardians de les identitats immòbils. I aquesta barreja no ens fa més febles. Ens fa més humans, ens obliga a escoltar més i amb més atenció. A revisar els nostres abundants prejudicis. A conviure amb contradiccions. A acceptar que ningú no té el monopoli del relat d’un país, de qualsevol pais.
Un espai de trobada
Crec sincerament que el periodisme també hauria de servir per això. No només per produir titulars instantanis o alimentar trinxeres emocionals, sinó per construir relats més amplis, més honestos i més sensibles a la complexitat humana que compartim. Les cruïlles, quan són obertes i vives, no debiliten les societats. Les fan més creatives. Més intel·ligents. Més riques. Més capaces d’imaginar futurs compartits.
La meva trajectòria professional ha transitat per televisions, diaris, documentals, revistes, llibres, projectes digitals i espais híbrids. Si alguna cosa he après durant aquests trenta anys és que el món contemporani no es deixa explicar des d’un únic llenguatge, una única forma. Per això m’interessen les fronteres difuses. Els llocs on el periodisme es troba amb la cultura, la política, l’educació; amb l’art, amb la filosofia o amb aquelles preguntes que encara no tenen una resposta clara.
No crec en el periodisme com una fàbrica de certeses. M’interessa més un periodisme que ens ajudi a pensar. Que escolti abans de sentenciar. Que incomodi simplificacions. Que sigui capaç de generar preguntes abans que consignes.
També un periodisme que entengui que el coneixement no pot convertir-se en un privilegi reservat a qui el pugui pagar. En els pròxims anys, l’accés a la informació de qualitat serà una de les grans qüestions democràtiques del nostre temps.
Per això projectes com Catalunya Plural tenen una funció que va més enllà del periodisme. Poden defensar prioritats diferents. Context abans que viralitat. Comunitat abans que algoritmes. Coneixement abans que soroll.
Una invitació oberta
No crec que el periodisme canvie el món. Quan miro la història, sospito que la nostra feina acostuma a ser bastant més modesta i menys pretensiosa que això. Però sí que crec que pot ajudar-nos a mirar-lo una mica millor. Pot ajudar-nos a entendre qui tenim al costat, quines són les preguntes importants i quines històries mereixen ser explicades amb més calma de la que permeten els algoritmes.
Si durant els pròxims anys aconseguim fer això una mica millor, si aconseguim ampliar la conversa i incorporar-hi més veus, més mirades i més complexitats diverses, ja em donaré per satisfet. Aquesta és, almenys, la invitació que m’agradaria fer des de Catalunya Plural. No venim a competir pel soroll. Venim a invitar-vos a continuar la conversa.
