El 22 d’abril de 2022, un total de 91.648 persones van omplir les graderies del Camp Nou en el partit de semifinals de la UEFA Women’s Champions League entre el Barça i el Wolfsburg. Aquesta fita, que constitueix el rècord d’assistència en la història de les competicions esportives femenines, simbolitza no només l’èxit esportiu d’un equip, sinó també la cristal·lització d’un procés de transformació social.
El futbol, en tant que institució cultural central en la construcció de les masculinitats hegemòniques (Connell, 1995), ha estat històricament un espai de reproducció de valors patriarcals. En aquest sentit, resulta especialment rellevant que, tal com assenyala la psicòloga social Gemma Altell, les jugadores del Barça hagin impulsat aquesta transformació feminista des d’un àmbit “dels més durs i difícils” per a la igualtat de gènere.
Les ciències socials fa dècades que analitzen la presència de les dones en l’esport. Autores com Jennifer Hargreaves (1994) han documentat com les dones han estat històricament excloses o relegades a pràctiques esportives considerades “adequades” per al seu gènere, en coherència amb normes socials de feminitat que limitaven la seva presència en esports codificats com a masculins. A Catalunya, les investigacions de Vilanova i Soler (2008) mostren que les barreres estructurals —institucionals, culturals i mediàtiques— han actuat durant dècades com a mecanismes de desincentivació de la participació femenina.
“Som aquí per quedar-nos”
En aquest sentit, permeteu-me reproduir aquí alguns fragments del discurs de la futbolista Alèxia Putellas durant l’acte de reconeixement de l’equip blaugrana amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya el 2023:
“La societat està canviant i ho demana: el paper de la dona ha de ser cabdal en el desenvolupament i el creixement de la societat catalana. […] Nosaltres, com a Barça, crec que per mitjà del futbol estem ajudant a construir una societat més justa, igualitària i amb més oportunitats. El nostre esforç i les nostres victòries ens estan convertint en referents per a molts nens, nenes, joves i adults. I això suposa una gran responsabilitat; ho hem de fer bé, ho hem de continuar fent bé. El nostre compromís amb nosaltres mateixes, amb l’esport femení i amb la societat és inqüestionable.
[…] Som aquí per quedar-nos, som aquí per ajudar les que vindran, perquè encara hi ha molt de camí per fer. Aquests dies ho veieu amb la greu situació que estem afrontant amb la Federació (espanyola) i els canvis que totes sol·licitem perquè cap dona, dins o fora del futbol, no hagi de viure mai cap més situació de menyspreu, faltes de respecte o abusos.
Necessitem consens, valor i lideratge per part de les institucions, si us plau. I és per això que no ens aturarem aquí. S’ho mereixen les que van lluitar abans que nosaltres, ens ho mereixem nosaltres per l’esforç que fem cada dia i s’ho mereixen totes les nenes i nens que avui somien en ser com nosaltres. No us fallarem. Visca l’esport femení i visca el Barça!”.
L’equip blaugrana no només ha trencat un sobre de vidre, sinó que ha demostrat que també en el futbol hi ha alternatives que van més enllà de la simple adaptació dels models masculins dominants. Això és perquè, com apunten Martin et al. (2017), són moltes les esportistes que han estat capaces de construir una cultura esportiva pròpia que desafia els valors tradicionals associats a la competitivitat masculina i proposa noves formes d’interpretar la pràctica esportiva i la professionalització. El públic dels partits del Barça femení, per exemple, és un públic, sobretot, familiar, expulsat ja fa temps de competicions masculines.
Referents femenines
Futbolistes com la mateixa Alèxia Putellas, Aitana Bonmatí o Irene Paredes han propiciat l’emergència de nous referents. La literatura sobre socialització i aprenentatge observacional, iniciada per Bandura
(1977), mostra que la presència de models similars en termes de gènere i experiències vitals incrementa la identificació i la percepció d’autoeficàcia. La sociòloga Alba Alfageme destaca que les referents femenines contribueixen activament a reduir la “bretxa de somnis” i a fomentar l’autoestima i l’ambició en les nenes. Les jugadores del Barça, en aquest sentit, articulen un espai simbòlic de possibilitat que desafia estereotips que associaven històricament el futbol a la virilitat i a la força física, tal com ha analitzat força literatura feminista sobre l’esport (Messner, 2002; Young, 1990).
Les dades recents reforcen aquesta tesi: en l’última dècada, la Federació Catalana de Futbol ha multiplicat per 2,5 el nombre de jugadores federades, fet que evidencia un canvi sociocultural profund. L’accés massiu de nenes i joves al futbol pot interpretar-se com un procés de democratització de l’esport i d’expansió dels límits del que es pensa, en línia amb els plantejaments de Connell (2012) sobre transformacions en les relacions de gènere.
Paral·lelament, aquestes jugadores han tingut un paper central en el moviment “s’ha acabat”, que denuncia les dinàmiques de violència simbòlica, institucional i estructural dins el futbol. A diferència del que sovint succeeix en altres esports, aquest moviment ha estat impulsat des del mateix col·lectiu de jugadores, sovint assumint costos significatius en termes de la seva carrera professional. Aquest gest connecta amb la tradició dels feminismes que entenen l’agència col·lectiva com a motor de transformació social (Hooks, 2000).
En aquest procés de canvi destaquen de manera especial figures com Putellas, Paredes o Bonmatí, que han esdevingut no només esportistes d’elit reconegudes internacionalment, sinó també subjectes polítics que disputen l’ordre simbòlic del futbol. La seva visibilitat i capacitat d’incidència mediàtica han contribuït decisivament a redefinir els imaginaris sobre el que pot ser i representar una dona en l’esport d’alt rendiment.
