A mitjans dels anys setanta, en plena maduresa professional després d’una llarga trajectòria com a autor de còmics, Will Eisner (1917-2005) va dedicar dos anys de la seva vida a crear la seva nova obra: quatre històries entrellaçades que succeïen en un mateix edifici —una pensió de la ciutat de Nova York— i estaven protagonitzades pels seus veïns ocasionals. La primera d’elles, titulada Un contracte amb Déu, narrava la vida d’un religiós que renuncia a la seva fe després de la mort de la seva jove filla adoptiva. Les altres tres corresponien a temàtiques que podríem catalogar com a dirigides clarament a un públic adult, allunyades dels tradicionals comic books concebuts per a l’entreteniment infantil o juvenil.
Eisner va apostar per vendre aquesta obra en llibreries generalistes en lloc de cenyir-se únicament a botigues especialitzades en historietes. Va pensar en una etiqueta que suggerís «literatura» seriosa, i va utilitzar deliberadament el terme «novel·la gràfica» per evitar l’estigma associat implícitament a l’entreteniment d’un sol ús. Encara que l’editorial a la qual es va adreçar en primera instància no ho va entendre així i va rebre un «no» per resposta, finalment va ser la petita Baronet Books la que va publicar l’obra. L’editorial va escollir el títol de la primera de les quatre històries per al volum, i va llançar una tirada moderada, reconeixent el risc econòmic que suposava l’aposta creativa d’irrompre a les llibreries amb un concepte innovador que, en realitat, no era la primera vegada que s’utilitzava.
La temàtica de les històries i el públic al qual es dirigia no van ser l’única clau de la diferenciació; també la concepció artística de la pàgina va resultar fonamental. Eisner va explorar els límits de les vinyetes en tots els sentits: en la mida de les escenes representades, en la delimitació dels espais, en el disseny de les bafarades, en la tipografia i en l’ús del blanc i negre amb aiguades. Un aspecte que trencava amb les condicions habituals del sector era que el nombre de pàgines no constituïa una limitació; l’espai estava directament relacionat amb el ritme visual que requeria la narració, integrant el text de forma orgànica en el dibuix. Aquest estil contribueix a disminuir la velocitat de lectura mitjançant escenes contemplatives i dibuixos detallats, especialment pel que fa a les expressions corporals i facials dels protagonistes.
El reconeixement final que va suposar la seva primera novel·la gràfica el va animar a continuar treballant sobre el que ell mateix catalogava com a «històries sobre la condició humana», per la qual cosa va arribar a publicar dues obres que tornaven a esdevenir al Bronx, el barri jueu de Nova York on havia passat la seva infància. Al maig de 2026, Norma Editorial ha realitzat una edició especial en un cofre que conté les tres novel·les gràfiques originals en castellà (amb traducció d’Enrique Sánchez Abulí i Raúl Sastre Letona) i, per primera vegada, en català (amb traducció d’Ernest Riera). La coneguda como a trilogía de Contracte amb Déu, composada per Un contracte amb Déu i altres històries dels Tenements (A Contract with God, and Other Tenement Stories, 1978), Afany de vida (A Life Force, 1988) i Avinguda Dropsie (Dropsie Avenue: The Neighborhood, 1995), funciona com «una expressió poètica de les dificultats i els contratemps de la vida», segons indiquen els missatges comercials. En el primer lliurament d’aquesta crònica social, Eisner explora la fe i la tragèdia personal, plantejant una pregunta universal: pot l’home negociar amb la divinitat? Amb la segona, l’autor expandeix la seva lent per captar la supervivència en un context de crisi econòmica i agitació política. Finalment, en la tercera, realitza una biografia d’un barri, narrant com les onades migratòries —des dels holandesos fins als porto-riquenys— transformen i són transformades per l’entorn urbà.
El 1987, es va decidir que els nous premis del sector als Estats Units tinguessin el nom oficial de «Will Eisner Comic Industry Awards», en agraïment a la contribució de l’autor al reconeixement del còmic com a art. Els premiats es van anunciar per primera vegada l’any següent a la San Diego Comic-Con, i els trofeus van ser lliurats per ell mateix fins a la seva mort. Aquesta va ser una experiència insòlita que el va convertir de facto en una mena de «padrí» de la cerimònia i d’uns premis que s’han convertit, amb el pas del temps, en un dels més prestigiosos a nivell internacional.
Eisner va decidir plasmar la seva dilatada experiència com a professor i professional en dos llibres teòrics que constituïen una lectura obligada per comprendre la capacitat narrativa del medi: El cómic y el arte secuencial (Comics and Sequential Art, 1985) i La narración gráfica (Graphic Storytelling and Visual Narrative, 1996). Eisner va definir el còmic com «l’ordenació deliberada d’imatges i paraules per narrar una història o dramatitzar una idea», instaurant el terme «art seqüencial» per defensar que el còmic no és una il·lustració del text, sinó una forma d’escriptura en si mateixa. La seva trilogia en va ser un bon exemple: la tipografia resultava expressiva i integrada en l’arquitectura dels edificis o en les ombres; l’entorn comunicava tant com el protagonista. Així succeeix amb els edificis del carrer Dropsie, que es convertien en testimonis muts la degradació física dels quals narrava el pas del temps i la decadència moral i econòmica dels seus habitants.
El 1994, el Premi Eisner al Millor Llibre Relacionat amb els Còmics va ser per a Entender el cómic: El arte invisible (Understanding Comics: The Invisible Art, 1993), del estatunidenc Scott McCloud. L’obra de no-ficció explorava els aspectes formals dels còmics, el desenvolupament històric del medi, el seu vocabulari i les diferents teories com a forma d’art i mitjà de comunicació, tot plegat amb l’originalitat d’estar narrat en forma de còmic, amb el mateix autor com a protagonista de les vinyetes. Malgrat rebre elogis per part d’autors destacats del moment i de convertir-se en una lectura de referència, algunes de les seves propostes han estat discutides per experts amb posterioritat, sense restar valor a la seva contribució, que ha quedat completada amb altres treballs teòrics rellevants.
Si Will Eisner ens va donar la gramàtica (com escriure amb imatges) i Scott McCloud ens va donar la lingüística (per què aquestes imatges funcionen en la nostra ment), l’edimburguès Edward Ross ens ha donat la guia pràctica de com realitzar un còmic en el seu últim treball: Cómo construir una novela gráfica (Graphic Novel Builder: The Illustrated Guide to Making Your Own Comics, 2024), publicada a l’abril de 2026 pel segell Reservoir Books, amb traducció al castellà de Montse Meneses Vilar. És el seu tercer treball de divulgació, que tanca una trilogia de la cultura visual, en completar el díptic format per Filmish. Un viaje gráfico por el cine (Filmish: A Graphic Journey Through Film, 2015) i Gamish. Una historia gráfica de los videojuegos (Gamish: A Graphic History of Video Games, 2020), tots dos editats també en castellà pel segell Reservoir Books.
Després de finalitzar els seus estudis cinematogràfics a la universitat, Ross va decidir fusionar les seves dues grans passions. Aquesta formació acadèmica va ser la base per al seu primer gran èxit, Filmish, que va néixer originalment com una sèrie de fanzines autopublicats, un assaig profund que utilitzava el llenguatge del còmic per explicar teories cinematogràfiques complexes. A través del seu propi avatar (un guia d’ulleres rodones i línies clares), Ross ens acompanya per entendre conceptes com el «panòptic» al cinema de vigilància o la identitat de gènere en les produccions de temàtica slasher. Les vinyetes condensaven el treball previ d’investigació i explotaven al màxim el potencial pedagògic del còmic per realitzar una classe magistral, citant els grans teòrics i dibuixant els fotogrames més icònics perquè el lector veiés la teoria mentre la llegia.
Cinc anys després, Ross va saltar de la pantalla de projecció a la pantalla de l’ordinador amb Gamish. Si el cinema és observació, el videojoc és acció. En aquesta obra, l’autor va explorar la història del medi des del Pong fins al fenomen dels eSports, però sense perdre la seva vena sociològica. De nou, el recurs escollit era el d’una novel·la gràfica, amb una narració que no es limitava a enumerar consoles; més aviat analitzava per què juguem, l’impacte de la violència virtual i com els videojocs modelen la nostra percepció del món. Va ser el pas lògic: de la imatge estàtica del cinema a la imatge interactiva, com ell mateix reconeix en les entrevistes promocionals.
Cómo construir una novela gráfica és una declaració d’intencions: ja no n’hi ha prou amb analitzar l’art d’altres, Edward Ross apel·la directament el lector perquè es converteixi en autor. Per fer-ho, el guia a través de les diferents etapes creatives amb recomanacions i idees enginyoses. Utilitza el llenguatge del còmic per democratitzar el procés de creació, eliminant barreres com el desenvolupament de personatges o el ritme narratiu. I ho fa, en aquesta ocasió, a través de cinc singulars protagonistes, cadascun d’ells especialitzat en un àmbit tècnic determinat, desmitificant la complexitat implícita en cada fase, fent que semblin menys aclaparadores del que imaginem.
El treball de Ross ha rebut el reconeixement d’institucions educatives internacionals i el suport de figures destacades del sector. En especial, destaca l’autora Alice Oseman, creadora de la saga Heartstopper (2016-), publicada en castellà per Planeta Còmics. Aquesta història, concebuda originalment com a webcòmic, compta amb diverses novel·les gràfiques i una sèrie d’imatge real a la plataforma Netflix, estrenada el 2022 (amb tres temporades emeses fins a la data). Oseman escriu un pròleg sincer on reconeix que és una cosa que ella hauria llegit i rellegit obsessivament en els seus inicis com a artista: «Si vols fer còmics, però no tens ni idea de per on començar, aquest llibre et portarà de la mà». Una guia imprescindible per a una societat en la qual, de vegades, sembla que els adults hem perdut l’hàbit de dibuixar.
