El cas: de l’ajuda pandèmica al presumpte enriquiment il·lícit
Tot comença el 2020, en plena pandèmia, quan el Govern de Pedro Sánchez va concedir un rescat de 53 milions d’euros a Plus Ultra, una aerolínia de capital majoritàriament veneçolà amb una posició marginal en el mercat espanyol. La decisió va generar controvèrsia immediata, esperonada pels mitjans de comunicació més de dretes de l’Estat, ja que la flota aèria tenia connexions amb cercles íntims del llavors president Nicolás Maduro.
Inicialment, un jutjat d’instrucció de Madrid va investigar la mesura, però va arxivar la causa amb el suport de l’Audiència Provincial. El cas semblava tancat fins que, el 2024, la Fiscalia Anticorrupció i la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional van reprendre les investigacions amb un enfocament nou: la hipòtesi que els diners del rescat podrien haver servit per blanquejar capitals provinents de la corrupció veneçolana.
La causa es va inhibir aleshores cap a l’Audiència Nacional, que el passat 3 de març va assumir la competència sota la direcció del jutge Calama, el qual va prorrogar la instrucció fins al 28 de maig. El desembre de 2025 es van produir les primeres detencions: el president de Plus Ultra, Julio Martínez Sola; el conseller delegat, Roberto Roselli i l’advocat ’empresari Julio Martínez Martínez van ser arrestats per agents de la UDEF.
La figura de Zapatero entra en escena a través d’aquesta última peça. Martínez Martínez, amic personal de l’expresident i assessor extern de Plus Ultra, hauria cobrat suposadament 458.000 euros de l’aerolínia a través de tres societats: Anàlisi Rellevant, IOT Domotic Europe i Voli Analítica, entre els anys 2020 i 2025. Aquesta xifra coincideix pràcticament amb els pagaments que l’empresari hauria fet posteriorment a Zapatero per suposats treballs de consultoria. La investigació de la UDEF apunta que aquells ingressos podrien ser, en realitat, comissions il·legals pel paper que l’expresident hauria exercit per facilitar el rescat.
Aquesta tesi judicial es reforça per les declaracions de l’exministre José Luis Ábalos, que abans d’ingressar a presó va afirmar haver rebut pressions de Zapatero per facilitar el rescat. L’Audiència Nacional investiga l’expresident per tres delictes: organització criminal, tràfic d’influències i falsedat documental. A més, la UDEF ha registrat l’oficina de Zapatero al carrer Ferraz, davant de la seu del PSOE, i la seu de What the Fav SL, una agència de comunicació fundada per les seves filles Laura i Alba Rodríguez Espinosa, que de moment no figuren com a investigades però sobre la qual els agents han intervingut documentació relativa als seus vincles comercials amb Anàlisi Rellevant.
Zapatero, per la seva banda, nega qualsevol irregularitat i sosté que tots els seus ingressos van ser legals, declarats a Hisenda, i que corresponen a treballs d’assessorament privat aliens a l’aerolínia. La seva declaració com a investigat s’ha fixat per al 2 de juny.
L’horitzó legal: un procés llarg, amb la presumpció d’innocència intacta
Convé ser precisos des del punt de vista jurídic: la imputació —tècnicament anomenada “citació com a investigat”— no és una condemna ni tan sols un judici. Significa que el jutge instructor considera que hi ha indicis suficients per interrogar formalment una persona sobre els fets investigats. La presumpció d’innocència de Zapatero roman intacta i el procediment es troba en una fase d’instrucció que pot durar anys.
Però la gravetat dels càrrecs no és menor. L’organització criminal i el tràfic d’influències porten aparellades penes que, en la seva franja alta, poden superar els vuit anys de presó. La falsedat documental afegeix un tercer eix que apunta a una presumpta manipulació de la documentació vinculada als pagaments investigats.
El precedent és inèdit: mai cap expresident del Govern espanyol havia estat investigat per corrupció. En termes comparatius, la causa recorda en complexitat a les grans trames de corrupció institucional jutjades per l’Audiència Nacional en el passat, amb investigacions que s’han estès durant lustres i amb resolucions que, fins i tot en casos sòlids, han vist com els recursos allargaven el desenllaç final.
Zapatero, per tant, disposa de tots els mecanismes processals (declaració, recursos, judici oral, apel·lació) per articular la seva defensa. Tot fa pensar que la cosa anirà per llarg. I tot fa pensar, també, que el procés servirà de munició valuosa per a desgastar — un ja força desgastat — govern de l’Estat.
L’impacte polític: una bomba a les portes de Ferraz
Més enllà de la dimensió jurídica, la imputació de Zapatero té un abast polític difícil de subestimar, tant per al PSOE com a organització com, molt especialment, per a Pedro Sánchez com a president del Govern.
Zapatero no és un expresident retirat de la vida pública. És, de facto, el principal assessor informal de Sánchez: una figura que ha participat activament en campanyes electorals recents —Andalusia, Aragó, Castella i Lleó— com a actiu de comunicació i mobilització de l’electorat socialista. La seva oficina a la cantonada del carrer Ferraz, literalment davant de la seu del PSOE, simbolitza una proximitat que va molt més enllà del protocol entre expressions. Zapatero, al contrari que Felipe González, ha estat present en decisions estratègiques del “sanchisme” i ha funcionat com a element de legitimació del projecte polític del president.
Per al PSOE, la situació és especialment delicada perquè s’acumula a un context ja desgastat per altres escàndols judicials que afecten el cercle del govern. El cas Ábalos —l’exministre que ha reconegut pressions i que ara assenyala Zapatero— ha creat una fractura interna i una narrativa de corrupció estructural que l’oposició i bona part dels mitjans estan construint amb cada nova peça judicial. La imputació de Zapatero ofereix al PP i a Vox el seu argument més potent fins ara: que la corrupció no seria anecdòtica sinó sistèmica, i que arriba a l’expresident que va precedir Sánchez al capdavant del govern i que ara exerceix com el seu principal referent.
Sánchez es troba, doncs, davant d’un dilema polític sense bona sortida a curt termini. Distanciar-se públicament de Zapatero seria llegit com una rectificació i una confirmació implícita de la gravetat del cas. Mantenir el silenci, en canvi, permet a l’oposició construir una narrativa de complicitat. El Govern, previsiblement, defensarà el principi de presumpció d’innocència i evitarà qualsevol declaració que pugui ser interpretada com un judici previ, però l’erosió comunicativa és inevitable: cada nova fase judicial reactivarà el debat sobre la vinculació entre el rescat de Plus Ultra i el cercle de poder socialista.
L’ombra del lawfare: argument polític, origen incòmode
Des de la imputació, els socis parlamentaris del Govern han activat el relat del lawfare, és a dir, l’ús polititzat de la justícia per erosionar l’esquerra. No és ni un argument ni una història nova Casos com el de Begoña Gómez o del fiscal general García Ortiz han alimentat la tesi que certs jutges actuen com a braç judicial de la dreta-extrema, també conegudes conegudes com a Clavegueres de l’Estat. Tant l’esquerra a l’esquerra del PSOE com els moviments independentistes la coneixen bé.
La hipòtesi del lawfare compte, a més, amb un sospitós habitual: Manos Limpias. La querella que va activar la imputació de Zapatero la va presentar, el pseudosindicat d’ultradreta que ja havia protagonitzat el cas contra Jennifer Hermoso. El document, de set pàgines, no aportava proves documentals, sinó que se sustentava en declaracions de Víctor Aldama al programa d’Iker Jiménez i en les afirmacions d’un youtuber que deia haver localitzat una suposada compte de Zapatero a Panamà. Que el jutge Calama hagi acabat citant l’expresident no vol dir que els indicis provinguin d’aquella querella, ja que la UDEF portava mesos d’investigació independent, però el vector d’entrada al procés és un element que el lawfare hauria de poder incorporar sense complexos al seu relat, i que l’oposició hauria d’explicar sense triomfalismes.
Hi ha, a més, una dimensió interna que el cas pot aprofundir. Zapatero no és el PSOE de l’establishment: és la figura que ha apostat més decididament per l’aliança amb forces d’esquerra i amb el sobiranisme català, actuant des del 23-J com a mediador entre Sánchez i Puigdemont en les converses de Suïssa. Barons territorials com García-Page han criticat oberta i constant aquesta línia. La seva imputació, per tant, no debilita qualsevol peça del PSOE: debilita precisament l’ala que ha sostingut l’arquitectura parlamentària de la legislatura.
En definitiva, la imputació de Zapatero per l’Audiència Nacional és molt més que una notícia judicial: és un terratrèmol polític que trasbalsa els fonaments del PSOE en un moment de màxima vulnerabilitat del Govern. La causa és llarga, complexa i jurídicament incerta, però el seu impacte polític és immediat i potencialment devastador per a un Pedro Sánchez que veu com el seu aliat més proper queda sota el focus judicial, amb els registres policials i les imputacions com a imatge del dia. Independentment de com acabi aquest procés, el que és evident és que amplia una ferida ja de per si profunda en les files socialistes, i dona més ales a una dreta extrema que ja es veu governant la Moncloa d’aquí poc més d’un any…si és que és abans.
