Francesca Albanese va portar l’efecte estadi a les portes del MACBA: hores de cua i més gent quedant-se fora que dins. Com pot ser que una relatora especial de l’ONU desperti tal fervor? Davant la notícia de tota aquella gent que havia vingut a veure-la i s’havia quedat sense entrar després d’omplir-se l’aforament en temps rècord, Albanese va sortir a saludar i donar les gràcies entre aplaudiments i crits d’ànim de qui l’esperava.
El primer que fa Albanese en iniciar el conversatori és rebutjar qualsevol intent de donar èpica a la seva figura. “No soc una heroïna. Soc una persona humana que fa el que tothom hauria de fer”. Mentre part del públic la rep gairebé com una celebritat política, ella insisteix a desplaçar el focus cap allò que considera veritablement excepcional: el fet que dir certes coses, gairebé apel·lant al sentit comú, continuï percebent-se com un acte extraordinari.
Precisament aquí rau el triomf de Francesca Albanese: haver aconseguit perfilar-se com una mena de pop star de la diplomàcia. Amb un discurs clar i concís, és capaç de fugir d’eufemismes i barroquismes retòrics per democratitzar el coneixement sobre la situació palestina. Arriba a les persones més formades en la causa, però el gir clau de la seva figura és la capacitat d’interpel·lar també població menys polititzada.
Anomenar el genocidi
En un context de sobreproducció informativa i d’un llenguatge buròcrata que permet fer equilibris dins l’ambigüitat, l’accessibilitat narrativa es converteix en una qüestió central. Albanese s’ha erigit com una autoritat no palestina amb potestat per parlar de Palestina. Aquest lloc se l’ha construït a base de respecte: parla de geopolítica i dret internacional mantenint intactes les capes de complexitat del conflicte, però també parla de les persones, des de la dimensió humana d’un poble sotmès a dècades d’ocupació, desplaçament i deshumanització.
Sobre aquesta idea s’articula Quan el món dorm (Tigre de Paper), el llibre que va presentar a Barcelona: deu històries personals que ajuden a teixir un relat sobre el passat, el present i els possibles futurs del poble palestí.
Durant la conversa, acompanyada pel periodista Joan Roura i la periodista i investigadora palestina Mariam Barghouti, emergeix una idea central: la batalla pel llenguatge i la capacitat d’anomenar a Palestina. Roura va recordar l’impacte que va tenir per a moltes redaccions la publicació de l’informe Anatomia d’un genocidi, elaborat per Albanese el 2024. Més enllà del debat jurídic, aquell document va permetre a nombrosos periodistes trobar un marc des d’on començar a utilitzar una paraula que fins aleshores molts mitjans evitaven: genocidi.
“Els drets humans son per a les persones”
“Les paraules, de vegades, maten més que la munició”, va apuntar Roura en parlar de les guerres narratives que travessen Palestina des de fa més d’un segle. La discussió apunta fins a quin punt el conflicte també es disputa en el terreny semàntic: quins termes s’accepten, quins es consideren excessius i qui té legitimitat per pronunciar-los.
Barghouti va aterrar aquesta reflexió des de l’experiència quotidiana dels periodistes palestins que treballen per a mitjans internacionals. Explica com durant anys molts corresponsals van tenir prohibit utilitzar termes com “ocupació” o “assentaments il·legals”, i com la violència israeliana quedava sovint diluïda a través de construccions impersonals. “Els palestins morien, però mai apareixia qui els matava”, fa com a resum. Aquesta estratègia és una altra aresta del control sobre el territori: si invisibilitzes qui ha perpetrat el crim, no hi ha responsabilitat política.
Albanese recull aquesta reflexió per defensar la voluntat divulgativa de Quan el món dorm. “Els drets humans són per a les persones, no perquè els acadèmics escriguin llibres”. La frase resumeix força bé una de les claus del seu fenomen polític: que el llenguatge jurídic internacional parli d’humanitat.
Per a Albanese, escriure el llibre era una manera de no contribuir a la deshumanització de Palestina. Segons va explicar, els seus informes institucionals li permetien documentar ocupació, apartheid i genocidi, però deixaven fora aspectes fonamentals de l’experiència palestina com “la vida, la cultura, la identitat i la bellesa”.
La banalitat de l’ocupació
Més enllà de la narrativa audiovisual que travessa la guerra —imatges de bombardejos, cossos agredits, cases destruïdes—, el conversatori posa sobre la taula un tema fora d’aquest imaginari violent prefabricat: la banalitat de l’ocupació. Fora de l’espectacularització de la destrucció de Gaza, les ponents apunten cap a la violència lenta i quotidiana que travessa tots els aspectes de la vida palestina. Checkpoints, separació territorial, impossibilitat de moviment, detencions arbitràries o precarització permanent formen part d’una arquitectura de control que rarament ocupa titulars internacionals.
Aquesta dimensió connecta amb la figura d’Abu Hassan, un dels protagonistes del llibre i una de les persones que més han inspirat Albanese a Palestina. És un guia poc habitual, tal com ella mateixa diu, perquè és “un guia de l’ocupació”: “et porta a veure les cicatrius”. L’autora recorda com aquella trobada va alterar profundament la seva mirada sobre les Nacions Unides i sobre els límits de l’aparell internacional humanitari. “Si no ets part de la solució després de setanta anys, hi ha possibilitats que siguis part del problema”, va explicar que Abu Hassan li havia dit sobre l’ONU.
El mirall incòmode
El diagnòstic d’Albanese és estructural i ampli: “el colonialisme d’assentaments és la forma més institucionalitzada del partiarcat”, va afirmar, connectant Palestina amb dinàmiques globals de colonialisme, autoritarisme i auge de les extremes dretes.
Per a la jurista italiana, l’hostilitat a Gaza i Cisjordània és l’expressió extrema d’un sistema polític internacional travessat per jerarquies racials, violència estatal i lògiques de dominació profundament arrelades en la història occidental. En aquest sentit, Albanese planteja Palestina també com un mirall incòmode per a occident, qüestionant tant els seus silencis institucionals com la incapacitat per confrontar críticament la pròpia herència colonial.
El buit polític d’occident
Albanese parla de la necessitat de reivindicar la capacitat palestina de sostenir la resistència sense reproduir necessàriament les mateixes lògiques de deshumanització que l’atravessen. “El que he après dels palestins és la capacitat d’estar enfadats sense odi”, va afirmar. Aquesta idea apareixia com una impugnació directa a un ordre internacional que ha normalitzat durant dècades l’ocupació, l’apartheid i la destrucció sistemàtica de Palestina, mentre al mateix temps exigeix moderació a qui pateix la violència. La ràbia profunda, la resposta visceral del poble palestí i la capacitat d’imaginar, continuen sent eines des d’on reclamar el reconeixement com a subjecte polític, històric i humà.
Potser totes aquestes qüestions expliquen el que va passar a les portes del MACBA, completament desbordades del que s’esperaria de la presentació d’un llibre d’una diplomàtica. La resposta massiva al voltant d’Albanese parla del buit polític i ètic que travessen moltes institucions occidentals davant el genocidi a Palestina. Al mateix temps, també revela com, davant aquest buit, part de la població internacional busca espais, veus i símbols des d’on canalitzar el suport i la identificació política amb la causa palestina. La figura d’Albanese acaba funcionant també com l’encarnació d’una demanda col·lectiva de claredat enmig del col·lapse i la barbàrie.
