A les xarxes socials s’hi poden trobar molts vídeos de creadors de contingut o influencers que mostren el seu dia a dia: “Acompanya’m en un dia a la meva feina” o “prepara’t amb mi mentre em preparo per al meu dia”. En moltes ocasions, els que acumulen més visualitzacions són aquells que ensenyen vides luxoses, maquillatge car, cases enormes… En canvi, molts altres creadors ensenyen un dia a dia més habitual i proper, que contrasta amb el primer tipus de vídeos però sovint també aconsegueixen una comunitat de persones que valoren l’autenticitat dels vídeos o que s’hi poden identificar més.
És el cas de la Lourdes Orellana, que des de fa prop d’un any penja vídeos a les plataformes de contingut on comparteix el seu dia a dia i també la seva realitat com a dona migrant, treballadora de la llar: va arribar a Catalunya des d’Hondures al finals de 2022, deixant enrere durant més de dos anys al seu fill de sis anys i al seu marit, amb qui es va poder reunir un temps després. Quan ensenya casa seva, per exemple, és un pis compartit on ella, el seu marit i el seu fill de 8 anys comparteixen una habitació. Actualment viu a Sabadell i una de les seves diverses feines és a Sant Cugat, i per això ens trobem amb ella i ens explica la seva realitat, situacions que s’ha trobat a la feina, en el dia a dia o com la regularització és una oportunitat per a la seva família.
– Com va ser la decisió d’emigrar d’Hondures i per què vas escollir venir primer tu sola a Europa i concretament, a Catalunya?
– El meu marit havia intentat primer migrar als Estats Units. A Hondures, com en molts altres països, es treballa per a sobreviure, i jo estava cansada perquè no veia la manera d’estalviar per a poder comprar una casa o sortir del lloc on estàvem. Era una situació molt humil, però decent. El viatge als Estats Units des d’Hondures és molt més complicat que venir aquí. És molt més llarg i a més, es fa amb un coyote, que són els que t’ajuden a creuar la frontera amb els Estats Units. Però un cop creuada la frontera, el van deportar.
Abans de migrar jo aquí, el meu marit va intentar migrar als Estats Units i després d’un viatge de tres mesos el van deportar així que va creuar la frontera
Jo estava una mica aclaparada amb això, amb molta impotència, i pensant en què fer per a poder millorar. Llavors vaig començar a parlar amb una familiar que feia més de tres anys que estava a Espanya, perquè m’expliqués quina situació tenia aquí i veure si em podia rebre. La meva intenció de migrar surt de poder millorar. Els motius per venir concretament aquí, doncs, són la facilitat de l’idioma, i que tenia un coixí en ser ja la meva cosina aquí. Tenia molta por, em sentia una noieta inexperta: mai havia sortit del país, el més lluny que havia anat era a la platja, que ens queda lluny d’allà on soc jo.
– El teu marit, doncs, va intentar migrar als Estats Units però no ho va acabar d’aconseguir. Què va passar? Anava en una caravana?
– El coyote normalment cobrava entre 11.000 i 12.000 dòlars, en aquell moment, per portar-te des d’Hondures fins als Estats Units. I et garanteix que passaràs: pagues aquests diners i tens fins a tres intents [de passar si et deporten]. Però nosaltres no teníem aquests diners, ni el suport per a aconseguir-los. Per tant, el meu marit va viatjar sol amb un amic fins a la frontera de Mèxic amb els Estats Units. En un viatge en què van passar de tot: fam, robatoris, cops… i que van tardar uns tres mesos en fer. Ho fan caminant, agafant trens… molta gent ho fa, i quan arriben a la frontera, estan tots esperant el moment per passar.
Però ells ja ho havien fet anteriorment: abans que jo conegués al meu marit, ell havia viscut tres anys als Estats Units, i per tant, ja coneixia la forma de creuar la frontera. L’objectiu del meu marit aquesta vegada era aconseguir una vida millor per al nostre fill. Estant a la frontera, quan va aconseguir passar als Estats Units, el va veure la policia i el van tornar a deportar, directament a Hondures de nou.
– La teva cosina vivia a Barcelona?
– Sí, jo ja arribo a Catalunya, recordo que em va venir a rebre a plaça d’Espanya. Hi ha gent que em qüestiona per què he vingut a viure a una ciutat gran, on els preus són més alts, però no ho vaig trobar, és que tenia una familiar aquí, i després, la feina.
– Què és el que més et va costar un cop aquí?
– Crec que el metro! El GPS, les ubicacions… Clar, et surt una feina en tal lloc i t’has d’organitzar bé per arribar-hi a temps, i fer servir bé els metros. Em va costar una mica entendre el transport públic i el GPS, sobretot perquè al meu país no es fa servir el GPS.
I pel que fa al català, jo mai m’he trobat amb ningú que m’exigís parlar català de mala manera, o que me’l parlés si li deia que no l’entenia. Jo entenc que és un altre idioma, i mai m’he trobat cap reacció negativa en aquest sentit. Sobretot el que em va costar més va ser el fet d’ubicar-me en una ciutat gran.
– Vas venir tu sola, i el teu fill i el teu marit inicialment es queden a Hondures.
– Sí, per què? Sobretot per diners. Vaig venir com a turista, i per venir com a turista has de portar certa quantitat de diners més el que has pagat del vol, que per a mi era una quantitat enorme de diners. Els vam reunir a base de préstecs, i vam decidir venir jo sola. No venia tampoc amb la intenció de quedar-me, sinó amb la idea de treballar, estalviar i tornar-me’n a Hondures. Però quan estàs aquí, tot canvia, i al cap d’un temps vaig veure més clar que vinguessin ells.
Els dos anys que vaig estar jo sola van ser un gran sacrifici perquè vaig estar lluny del meu fill
Ara, sí, els dos anys que vaig estar jo sola van ser un gran sacrifici, sobretot pel nen, pel fet d’estar lluny d’ell. Jo crec que Espanya m’ha tractat bé: en el temps que porto fins ara, només he tingut dues males experiències amb persones que no han sabut tractar-me amb respecte. En canvi, hi ha moltes persones molt considerades.
– En el dia a dia, després de les persones, potser una de les coses que més s’enyoren en un país estranger és el menjar. Tens un vídeo on parles de les Semitas catrachas. Què són?
– Les Semitas catrachas són un pa molt típic d’Hondures, està fet a base de farina amb una mica de llet i sucre, i tota la gràcia està en la manera de treballar la farina. Quan la farina està a punt, es fa al forn. És molt típic prendre’l als matins, per a esmorzar. Pel que fa al menjar, quan vaig començar a treballar amb persones grans va ser quan em vaig començar a adaptar més al menjar d’aquí, perquè abans vivia amb la meva cosina fèiem menjar a l’estil hondureny.
– En relació amb això, com vius els xocs culturals? I com t’agradaria que visqués el teu fill en el sentit de viure immers en la cultura catalana però que conegui també les arrels del seu país d’origen?
– Som molt diferents en molts aspectes. Aquí, per exemple, la gent és molt sincera, i si no els agrada alguna cosa t’ho diuen de la millor manera, i a Hondures t’ho prendries malament perquè et diuen la veritat, sense més. Pot ser que algú et parli fort i pensis que és que té alguna cosa en contra teva i no, en realitat és que la persona és així.
I amb el nen em passa molt. A l’escola li ha anat molt bé, és tot molt diferent però l’han sabut adaptar d’una manera molt bonica i estic molt agraïda. Els altres nens han estat molt bons amb ell, l’han acollit molt bé, i els professors també. El que sí que he notat amb ell és que s’ha adaptat molt per exemple a la manera de pronunciar les coses com els nens d’aquí. De preguntar, de mirar, de parlar… I parla bé el català i m’agrada que parli l’idioma d’aquí. En general, ho portem bé.
– Aquí hi ha un cert debat al voltant del terme ‘integració’, que pot ser que s’exigeixi una integració i alhora tens una motxilla pròpia d’experiències que portes. Com ho vius, això?
– Tu estàs en un país que no és el teu. I crec que no és dolent integrar-se, per a mi no ho ha estat estàs aquí i tant sí com no t’has d’integrar, perquè si no les coses no avancen. Des de coses molt petites, com per exemple, quan a Hondures fas un currículum, tens una manera d’escriure i explicar en què has treballat. Si fas servir aquestes paraules aquí, la gent no ho entendrà.
Jo només he pogut estudiar nou mesos de català i l’entenc força bé però em costa parlar-lo jo: per això m’encanta que el meu fill tingui l’oportunitat d’aprendre’l bé
Un altre aspecte d’integrar-se pot ser l’idioma: jo també veig important aprendre català. Hi ha qui qüestiona que calgui aprendre català perquè només es parla a Catalunya, però vius a Catalunya, i si vols créixer aquí, què menys que aprendre’l, almenys una mica. Jo quan estava d’interna, vaig estudiar català durant nou mesos al Consorci per la Normalització Lingüística. Jo t’entenc quan el parles, si una persona em parla a poc a poc, però parlar-lo jo em cohibeix i em costa. Per això m’encanta que el meu fill sí que tingui l’oportunitat d’aprendre’l, i el parli bé.
– Ara estem en un moment històric, que és la regularització extraordinària. Què suposa aquest procés per a la teva família?
– Uf! És un canvi enorme i real. Ja està en vigor i pots enviar la teva sol·licitud i suposa una estabilitat, sobretot. Per a mi com a dona ha estat més fàcil aconseguir una feina, encara que sigui en B [sense declarar, pràcticament l’única opció quan s’està en situació administrativa irregular], per al meu marit, en canvi, ha estat extremadament complicat, i ha tingut males experiències perquè ha trobat ofertes en què li han mentit.
Per tant, tenir la situació administrativa regularitzada suposarà més estabilitat per a ell, i també una mica més per a mi. Implica que se’m respectin més els drets: ja en tinc molts, però hi ha coses que encara no se m’han donat a les feines que tinc. I en el cas del meu marit, li permetrà accedir a un salari fix mensual, que actualment no pot comptar amb això perquè tot i que treballa durant tot el mes, cada setmana el criden uns dies o uns altres. I només li paguen els dies que treballa, o si un festiu ha de treballar, no li paguen el festiu. Els papers impliquen poder accedir a un treball estable i amb beneficis. Amb aquests beneficis són diners però també ens impliquen arribar a un altre lloc.
La regularització extraordinària és un canvi enorme i real, i ens suposarà sobretot estabilitat laboral al meu marit i a mi, tenir un salari fix i que se’ns respectin drets
– I permet accedir plenament a drets i deures ciutadans com, per exemple, poder cotitzar.
– Exacte! Nosaltres, els migrants, som els més interessats en poder cotitzar, perquè és el que també ens dona a nosaltres oportunitats laborals. Tothom vol treballar legalment, que se li respectin els drets, i aportar al país. És positiu per a tothom.
– Parlaves en un vídeo que has tingut dificultats per accedir al padró. Ara hi ha una onada d’Ajuntaments on s’estan detectant traves per accedir al padró, i a Sant Cugat hi ha una nova instrucció on experts troben indicis d’il·legalitat perquè, presumptament, podria estar vulnerant drets. Però ja des d’abans, hi havia propietaris que no permetien que t’empadronessis a la casa on vivies i pagaves lloguer.
– Amb el padró jo he trobat moltes dificultats. Al principi, per exemple, no em vaig poder empadronar. Fins que portava tres mesos aquí no vaig poder-me inscriure. Què passa? Si no t’empadrones, no consta que estàs a Espanya, i això et suposa un problema a l’hora de tenir el temps que necessites per a poder regularitzar la situació.
I ara seguim tenint problemes. Jo sé que quan et lloguen una habitació tu tens dret a poder-t’hi empadronar, perquè tu l’estàs pagant. Encara que a mi em van dir des d’un principi que només ens podien empadronar a dos persones, tot i que el propietari sabia que som tres (el meu marit, el meu fill i jo), ho vam acceptar perquè vam prioritzar tenir un lloc estable on viure i on estar tranquil·lament. Ara optaré a la regularització extraordinària com a família, i ho farà el meu marit. Però la manera de demostrar que tens a càrrec un fill és haver viscut en el mateix lloc, a través del padró. I és el que et comentava, estem empadronats el meu fill i jo però no el meu marit.
Hem tingut molts problemes amb el padró: jo no em vaig poder empadronar fins que portava tres mesos aquí, i al meu marit no el volen empadronar a l’habitació on viu
Una amiga el té empadronat a casa seva, i això no ho fa qualsevol, és un favor important. Jo sé que la propietària ens hauria d’empadronar als tres, però no ho fa. Hi ha molts casos així: pot ser perquè empadronen a persones que són de la seva família, o si cobren per tenir persones empadronades…no dic que sigui el cas, però això passa. Li he demanat si us plau, perquè ens cal demostrar que estan vivint junts.
– Com vius que ara hi hagi un discurs social on el fet de migrar estigui problematitzat per part de l’extrema dreta? Tant per part de partits com Vox o Aliança Catalana, com per un discurs social o altres partits
– És un tema complicat, i jo no entenc plenament la política d’aquí. Però crec que a vegades se’ns posa a tots en el mateix sac. Pels que venen aquí a viure de gratis o de les ajudes, o a robar i delinquir, ens posen a tots aquí. Com si tots vinguessin al mateix. I no, hi ha moltes persones que venen a treballar, també perquè ens han criat així, en ser responsables i esforçar-nos. En realitat molts venim a treballar, esforçar-nos i a fer feines que a la majoria de persones nascudes aquí no els agraden.
– Creus que vídeos i perfils com el teu contribuïu a visibilitzar tasques i feines com la de treballadora de la llar, que està molt invisibilitzat?
– Quan vaig començar a fer els vídeos mai em vaig imaginar que tindrien un abast tan gran, que arribaria a tanta gent. Hi ha moltes dones com jo, moltíssimes, que cada dia surten a treballar i a netejar cases o a cuidar persones grans. Crec que ajuda perquè la gent s’adoni que no és un treball simple, sinó que implica esforç, temps, habilitats, moure’t ràpid, fer-ho en el menor temps possible… I a vegades ni tan sols et volen pagar el que seria just. L’altre dia parlava amb una noia al tren que em comentava que a ella li paguen 8 euros l’hora.
La neteja és una feina que implica esforç, temps, habilitats… i a vegades ni tan sols et volen pagar el que seria just
Em sembla… és que la neteja és cansada, és una feina que implica esforç i valdria la pena si paguessin per l’esforç, però si et paguen tan poc… està malament. S’hauria de valorar més, que mereix una recompensa suficient. I que nosaltres també ens hem de donar més valor a la feina que fem, ara mateix si a mi em volen pagar menys del preu que tinc com a estàndard no ho accepto. Ja vindrà qui sí que valori el que faig.
– Decideixes explicar de manera molt transparent el que cobres a la teva feina aquí. Creus que pot ser útil a altres persones en una situació similar a la teva?
– Sí, ho dic perquè molta gent quan no ho menciono es queden amb el dubte de quan podrien cobrar ells, si fan la mateixa feina que jo. Fa que la gent es pugui fer una idea de quant podrien cobrar si fan la mateixa feina. I també et seré honesta: el tema econòmic genera morbo i controvèrsia i al final, estic a les xarxes socials, i vull que els meus vídeos tinguin el major abast possible per a poder seguir creixent. Estem a l’era de les xarxes socials, i arribar a més gent o menys és el que marxa la diferència.
– En un vídeo expliques de manera oberta que quan vas arribar vas patir abusos per part d’una dona gran. Com va ser viure això tan poc després d’haver arribat al país? I creus que hi hauria d’haver eines de protecció per evitar situacions així, sobretot en dones que treballen com a internes que tenen menys espais fora de la casa?
– És un tema molt difícil. En el cas que vaig explicar, el primer mes jo em sentia molt bé, estava contenta, i tot i que em pagaven 800€ al mes i només tenia un dia lliure a la setmana (de fet, ni un dia sencer, era els divendres de les 9 del matí fins les 9 de la nit). Em sentia feliç perquè la senyora a qui jo cuidava deixava que l’ajudés, que li netegés la casa… em tenia confiança. Mai ningú em va comunicar que tingués algun problema cognitiu. I què passa? El segon mes, ja va començar a no voler que netegés: si jo netejava, no ho volia. Es va transformar d’una manera tan rara… Jo ho entenc: Era una persona gran, tenia 95 anys, i havia estat vivint sola durant molts anys.
De cop em veia a mi, que no em coneixia, i al principi ja li estava bé però de cop es va adonar que estaria allà cada dia amb ella. Jo ja entenc que era difícil per a ella, però també ho era per a mi. Jo a ella l’entenia, però ella a mi no: era una estranya per a ella. Passa dins d’una casa i és complicat trobar una forma de protegir-ho o detectar-ho. Però crec que el que sí que es pot fer i és clau és parlar molt bé de tot amb els familiars de la persona, abans. I comentar-los-ho i que actuïn. Si no és això, ho veig complicat.
– Existeixen protocols, impulsats des de les administracions, per evitar maltractaments a les persones grans, però potser també es podria contemplar algun mecanisme de protecció quan passa el mateix a la inversa; és un tema delicat.
– Sí, perquè aquesta persona jo crec que tenia algun problema de salut mental i no ho feia perquè volia. Però què passa? Hi ha gent que per molt que sigui gran, ho fa perquè vol. Hi ha persones que tracten malament a les seves cuidadores, perquè senzillament, no volen que estiguin allà, i els fan la vida impossible perquè creuen que no les necessiten. Però en realitat, sí que necessiten cures, i no se n’adonen. Tinc amigues que m’ensenyen àudios de com les criden, i les tracten malament. I en aquests àudios es percep que aquesta persona no té cap problema sinó que sap el que es fa. Hi ha les dues opcions: les persones que no saben el que estan fent i els que ho fan a propòsit.
– Un dels temes que tractes i que ara travessa la societat, és el cost d’accedir a un habitatge, ja que tu comparteixes habitació amb el teu marit i el teu fill. Com ho has viscut?
– El fet de compartir: quan jo estava sola compartia amb persones raonables. Vivia en una habitació de casa seva però tenia dret a fer servir els espais comuns sense cap problema. Quan havia de venir la meva família em va agafar molta por, perquè jo sabia que molts pisos no volen nens, i jo no tenia de cap manera la possibilitat de llogar un pis: vaig fer-los venir dos anys i mig després d’arribar aquí, i no tenia prou estalvis. Vaig trobar l’habitació on estem ara gràcies a un conegut.
El que més em preocupava quan vaig decidir que el meu fill vingués aquí era que estigués tranquil a casa seva, i això ho hem aconseguit encara que compartim pis
Per mi el més important de tot era que el meu fill estigués tranquil a casa seva: un adult que estigui incòmode en un pis, pot aguantar, però ell és un nen i no es mereix aguantar que el cohibeixin de ser un nen simplement perquè la seva mare va decidir canviar-lo de país. Això em preocupava molt, i quan vaig trobar l’habitació que lloguem em vaig quedar molt més tranquil·la perquè hi ha molt de respecte, entenen que hi ha un nen a la casa i no el miren malament ni res, el deixen ser nen. Evidentment, si fa alguna cosa que no hauria de fer li diuen, però amb respecte. Per tant, estem molt bé de moment perquè compartim amb persones raonables, no hi ha ningú que ens digui que no ens podem banyar més de sis minuts, o no fer servir la cuina a una hora determinada, que això ho he sentit en altres ocasions. Per tant, em sento molt afortunada.
– Per què vas decidir començar a fer vídeos?
– Les xarxes socials ara mateix són una eina molt important per a tirar endavant: són una gran oportunitat. A Espanya puc monetitzar el contingut que pujo a xarxes socials, però entenia que si començava a crear contingut i a generar una comunitat. És a dir, persones que saben quina és la meva història, el meu procés, cap on vaig i com m’he esforçat per sortir d’on estava, i que si en un futur jo, establida a Espanya, vull començar un negoci, o fer alguna cosa per a vendre o buscar la manera de créixer, la meva comunitat sabrà que hi ha el meu servei i podrà fer-me suport. Al final, qui no ensenya no ven, i es tracta de buscar sortir endavant. No m’he volgut exposar perquè sí. Per altra banda, gaudeixo molt fent vídeos.
Tenir una comunitat digital em permet que si en un futur vull començar un negoci o oferir algun servei, la meva comunitat coneixerà i em podrà fer suport
– Has estudiat alguna cosa relacionada?
– No, a Hondures em vaig graduar de batxillerat i aquí no he tingut oportunitat d’estudiar, perquè sempre he estat treballant. Però ara que ja tinc el meu permís de treball, ja tinc un treball més estable i em puc buscar alguna cosa, perquè m’agrada molt el màrqueting, les xarxes socials, la comunicació… són coses que gaudeixo molt.
– Com et projectes al futur?
– Hi ha qui em suggereix que em faci autònoma en el sector de la neteja. El que passa és que a mi la neteja m’agrada però no és la meva vocació. No em veig fent-ho tota la vida. Una opció seria crear algun negoci, oferir un servei. I ara he descobert el que són els speakers, que són persones que parlen explicant la seva experiència i com han passat de tenir molt poc a aconseguir la vida que somien, anhelen… Això em crida l’atenció perquè ho he descobert fa poc. Però en tot cas voldria treballar en l’àmbit de la comunicació, seguir aquest camí.
