Escoltar Josep Maria Bricall (Barcelona, 1936) sempre és un plaer. Reflexiona sobre un fet històric, s’esplaia i, de sobte, l’arrodoneix amb una anècdota personal que dona la clau de tot. JM Bricall és, sens dubte, un home que toca de peus a terra, al·lèrgic a qualsevol mena de fantasia política; i potser per això hi ha qui el defineix com un dels homenots amb la ment més ben moblada d’aquest país. Catedràtic d’Economia i rector de la Universitat de Barcelona (1986-1994), JM Bricall va ser la mà dreta del president Josep Tarradellas, primer com a secretari general de la Presidència de la Generalitat (1977-1979) i després com a conseller de Governació (1979-1980). Ara que el món s’endinsa en temps incerts i perillosos, parlem una estona amb ell, a casa seva, sense pressa. I comença així, amb JM Bricall rememorant les seves visites per algunes ciutats europees: “Itàlia m’enamora. I Viena és una meravella. Passejar i veure les places, sí, això és un fet molt europeu, oi? Els cafès, les tertúlies, les lectures…”
La regulació de les coses.
És clar. Ara, en canvi, estem en mans de salvatges.
Com veu la situació d’Europa?
Fumuda. Al contrari del que deu pensar molta gent, jo tinc la sensació que patim una absència de líders. A Europa hi havia grans lideratges després de la guerra: De Gaulle, Konrad Adenauer, el mateix Truman dels EUA o De Gasperi a Itàlia, un personatge excepcional. Eren personatges de qui llegies les declaracions al diari amb ganes.
Tinc la sensació que patim una absència de líders. Potser la darrera gran política hagi estat Angela Merkel
I què ha passat per patir aquesta pèrdua de lideratges?
La hipertròfia de la comunicació; primer amb la televisió i, després, amb internet. I ara ja no se sap ben bé amb què; tot un conjunt que fa molt difícil que gent assenyada es dediqui a la política. Potser la darrera gran política hagi sigut Angela Merkel.
Pels alemanys deu ser dur veure’s en aquesta situació de confrontació amb els Estats Units, en plena batalla amb la Xina.
Sí, és que és una lluita en la qual… Però, és clar, si Europa la consideres com una entitat, cal dir que no està prou definida. Ara mateix he sabut que António Costa, l’actual president del Consell Europeu, ha contradit von der Leyen assegurant que Europa ha de defensar el sistema de regles i el dret internacional.
Sembla el paper natural d’Europa.
Això em sembla, sí; aquests són els seus valors. S’ha d’admetre, però, que la història d’Europa és molt dolenta, i la darrera guerra va ser ferotge. Però hi ha una part d’Europa amb la qual et sents identificat. Jo recordo que, quan era rector fa molts anys, m’havien dut a una reunió d’hispanistes. Jo soc catalanista i vaig intentar que tots els informes de la universitat fossin en català, perquè tot s’escrivia en castellà. Llavors, el responsable del departament de Filologia Espanyola em va dir: «Escolta, hi ha una reunió de l’Hispanisme Internacional i et demanaria si podem posar la ciutat de Barcelona com a seu del departament». Jo li vaig dir que sí, i que fins i tot ho podien fer durant tota la campanya. Ell, agraït i sorprès, volia saber la raó per la qual facilitava aquest procés, i li vaig contestar que, en primer lloc, la llengua espanyola és una llengua universal amb moltíssims parlants i amb una literatura excepcional; i després perquè, quan hi ha una guerra en aquest país, els exiliats poden fer alguna cosa de profit a l’estranger, i una és ser al departament d’espanyol d’alguna universitat del món. De fet, hem tingut molta sort de néixer a Europa.
Em penso que sí.
És el fet que puguis anar pel carrer a les dotze de la nit sense por que et pugui passar res. Només passa a Europa, això. És la realitat. Una cosa tan senzilla com aquesta.
La seguretat, el progrés, la…
L’estat del benestar. Passeges pel carrer, t’entrebanques i caus, i saps que algú t’agafa i et porta a l’hospital. I t’ajuda no perquè sigui un funcionari o un policia, sinó perquè és una persona que fa el que ha de fer. A Europa potser no valorem prou el que tenim.
I amb una extrema dreta que amenaça. Vostè s’ho imaginava?
No, ni aquí tampoc. No, jo no m’ho pensava. I ara el que em fa més por és Alemanya.
La història es mou en cercles?
No ho sé.
I com contempla la política econòmica europea?
És que no n’hi ha, de política econòmica europea. Hi ha els qui aposten per l’estat del benestar i les llibertats; vostè, de fet, parlava de la regulació, i em sembla una expressió correcta perquè la llibertat és molt important, però encara ho és més que el conjunt de la societat no s’enfronti a un altre conjunt; i això significa regular el dret. De fet, l’aparició del dret és decisiva. Aquí hi ha una distinció important, que és entre el dret i la força; i en aquest sentit, haig de dir que em va agradar molt el discurs de Pedro Sánchez sobre aquesta qüestió. Ho subscric rotundament: no a la guerra. Qui l’ha creada, aquesta guerra? Ho justifiquen dient que l’Iran és una dictadura, però és que el 60 % dels països són dictadures i no es declara cap guerra contra aquests països. Els EUA van mal camí. El discurs de Sánchez em va agradar, sí; no sé exactament qui l’hi ha escrit o si se l’ha fet ell, però estava bé i el va pronunciar molt bé. Clar i correcte.
Ara hi ha com una certa singularitat espanyola dins d’Europa, no? Un partit més d’esquerres. I el paper de França i Anglaterra…
Anglaterra encara ha fet alguna cosa, més del que em pensava, perquè és un primer ministre d’esquerres.
Per tant, la dicotomia esquerra/dreta és vigent encara?
Per a mi, fonamental. Miri, la postguerra europea, la reconstrucció, va ser màgica. Arriben els socialdemòcrates al poder, començant per Anglaterra amb Clement Attlee; continua després a França amb el govern, diguem-ne, de coalició; i més tard passa alguna cosa semblant a Itàlia. I què fa l’Estat? S’encarrega dels problemes bàsics que preocupen. Llavors hi ha un moment que s’acaba el període socialista i la dreta arriba al govern. Bàsicament, parlo de la democràcia cristiana. I aquesta dreta no toca el que és fonamental de tot el que s’havia fet, com, per exemple, a la Gran Bretanya, quan després de Churchill venen Eden i Macmillan. És a dir, en aquests països, els partits de dretes mantenen les reformes que havia instituït el Partit Socialista. I en aquest període, a Europa, hi ha un cert consens amb una política bàsicament socialdemòcrata. Aquesta és la realitat. I aquí hi ha un punt important.
Quin?
Els dirigents de la democràcia cristiana, suposo que pel mateix caràcter dels individus que la dirigien en aquell moment, eren autèntics catòlics practicants i van orientar molt la dreta cap a un sector reformista, per entendre’ns. Merkel, de fet, és un exemple clar d’això, i Alemanya ha continuat amb aquesta tradició democràtica i cristiana. Ara, amb aquest pàmfil d’ara, no sé ben bé què passarà. Miri, una vegada em va rebre Romano Prodi. Va ser al capvespre, molt agradable. I en un moment em diu: «L’altre dia estava parlant amb Helmut Kohl i em va dir que hi hauria eleccions a Espanya. Jo vull que guanyi Felipe González, tot i que ell no forma part del grup nostre, perquè l’altre, que és més a prop del meu partit, no em cau gaire bé». És curiós, oi? És un exemple d’això que li deia.
I la política nacional, com la veu avui dia?
És una llàstima que s’hagi llançat per la borda l’acord que va néixer de la Transició perquè, contràriament al que diu molta gent, la Transició espanyola va ser exemplar. Tenint en compte que aquell personatge es va morir en un llit, francament, no hi cabia res més que buscar una fórmula de dir: «Escolta, posem-nos-hi d’una vegada i a veure si això funciona». I això s’ha torpedinat, i és evident que ara no funciona així. I el culpable inicial és José María Aznar, que és el primer que trenca les regles. Orienta el partit fins a uns extrems on després surten els de VOX. La situació actual està molt polaritzada.
És una llàstima que s’hagi llançat per la borda l’acord que va néixer de la Transició (…) I el culpable inicial és José María Aznar, que és el primer que trenca les regles. Orienta el partit fins a uns extrems on després surten els de VOX
I Catalunya?
En aquests moments hi ha un govern que governa, perquè durant aquest temps hi ha hagut un govern que sempre parlava, però on no manava ningú i només es proclamaven coses. L’actual president ha asserenat la situació, i d’això jo en soc molt partidari. En el cas concret de Catalunya, això de posar seny està molt bé, perquè no ha sigut una pràctica habitual dels catalans, això del seny. Aquí n’hi ha hagut més aviat poc, de seny. Jo sempre recordo que Manuel Ortínez em deia que Catalunya és un país de bojos; els bojos més importants de la història han sigut catalans: Ramon Llull, Salvador Dalí…
A Catalunya de seny n’hi ha hagut més aviat poc. Jo sempre recordo que el Manel Ortínez em deia que Catalunya no és un país del seny, és un país de bojos. Els bojos més importants de la història han sigut catalans: Ramon Llull, Salvador Dalí…
Josep Pla?
Pla una mica també; de tant en tant feia aquests estirabots. A Espanya, ara que en parlàvem, cal esmentar la pèssima alternativa a Sánchez.
I l’oposició a Illa?
No sé qui li fa l’oposició a Illa.
El polític de Brussel·les?
Això ja és pels psicoanalistes. És clar que, si te’n vas a Brussel·les i dius coses assenyades, encara; però quan no dius res, fes-t’ho mirar. Bé, això deixem-ho córrer. A mi el que em sorprèn és que persones que van portar el fracàs d’allò que pretenien —i parlo del famós Procés— es continuïn passejant com si res. A tot arreu del món s’haurien amagat rere una cadira.
