Racisme percebut i negació individual
Si es fa l’exercici de preguntar a algú a l’atzar si la societat en la qual viu és racista, ens trobarem que, amb tota seguretat, la resposta més probable sigui una cosa com: “No, hi ha persones racistes, com a tot arreu, però la nostra societat no és racista”. Per descomptat, si a continuació se li pregunta a aquesta persona si es considera racista, la resposta més probable torna a ser un “no, per descomptat que no”. Tal vegada després matisarà la seva resposta, especialment si les preguntes segueixen i van al concret, però en línies generals el més probable és que entengui que el racisme és una falta individual vinculada a un prejudici i a un defecte de caràcter. No obstant això, el racisme sembla una realitat més que palpable: on es produeix el desajustament?
Racisme estructural
Francament, la diferència entre la percepció individual i la realitat estructural és el que permet que el racisme, com molts altres ismes, pervisqui i proliferi sense massa dificultat. Això de la “realitat estructural” pot sonar abstracte fins que es posen exemples clars: l’Espanya-Egipte de fa unes setmanes, per posar un cas.
L’Espanya-Egipte com a exemple
En aquest partit es van abocar càntics racistes de manera reiterada contra l’equip i l’afició visitant (Egipte). Entre la calor i el pseudoanonimat de la massa, una multitud d’impresentables van abocar el seu odi. Hi ha qui dirà que continuaven sent una minoria… Res més faltaria! Però també hi haurà qui dirà que això no és racisme perquè només es buscava molestar i ofendre l’adversari. És a dir, es buscava un contingut que es considerava ofensiu, encara que no estigués interioritzat pels increpadors.
No obstant això, més enllà que es tracti d’un partit amistós, té sentit pensar que aquests emissors són només receptors d’una intenció superior? En cert sentit, pot ser que no vagin del tot equivocats…
Per descomptat, és absurd sostenir que aquests missatges només pretenen molestar però no són racistes. Però no és tan absurd que els qui els emeten no es considerin racistes. En algun punt, la massa d’un camp de futbol permet una cosa extraordinària: que es sublimi, sense conseqüències directes, personals i evidents, el contingut que es gestiona a nivell col·lectiu. Així, en una massa aparentment anònima i multitudinària, l’estructura social emergeix amb tota la seva força.
Immigració, faules i imaginari social
En un altre ordre de coses, si s’observa la proposta de regularització d’immigrants per part del Govern d’Espanya, les faules han anat des del temor que els carrers s’omplin de delinqüents fins a la idea que les eleccions es manipularan donant dret a vot a persones regularitzades que acabarien votant a qui els ha ajudat.
Però la realitat és que només es poden regularitzar persones que ja vivien a Espanya a 1 de gener de 2026 i que no tinguin antecedents penals. A més, per votar en eleccions generals cal la nacionalitat espanyola, no només el permís de residència. Això s’ha desmentit repetidament, però els relats persisteixen.
No obstant això, molta gent continua creient (o volent creure) part d’aquest discurs. Per què? És ignorància? O és que el racisme i la xenofòbia funcionen també com a estructura?
No és un defecte individual, sinó un mecanisme que es genera, es reprodueix i es difon de manera viral, omplint de prejudicis una part de la societat que sempre dirà: “jo no soc racista, però…”. I en aquest “però” és on apareix l’estructura.
Política i “prioritat nacional”
Fa pocs dies, el PP i Vox van arribar a un acord de govern a Extremadura en què s’establia la “prioritat nacional” per accedir a serveis i prestacions.
La mesura, amb aquesta formulació, és problemàtica i fins i tot inconstitucional. Però sobretot desplaça el debat: de “per què no hi ha prou recursos?” a “per què no prioritzem els nostres?”.
Això només funciona perquè existeix una estructura prèvia que ho pot absorbir: un racisme i una xenofòbia que no són pecat de ningú, però que acaben sent el pecat de tots.
Què ha de fer una esquerra antiracista?
Davant aquesta situació, probablement no es tracta del que proposa Gabriel Rufián, que defensa parlar dels “problemes” de la immigració. No perquè no existeixin, sinó perquè assumir aquest marc pot reforçar la lògica que el sustenta.
La idea de “baixar al fang” pot semblar útil, però sovint implica acceptar els termes del debat. El repte és un altre: canviar el marc, desplaçar el debat, i fer visible allò que sovint queda ocult: el precepte ideològic que converteix el racisme en una cosa difusa, etèria i aparentment inexplicable… però persistent.
