La ciutat de Barcelona es va convertir durant el cap de setmana del 17 al 19 d’abril en l’epicentre de la política internacional amb la celebració de la Global Progressive Mobilisation (GPM) i la IV Reunió en Defensa de la Democràcia. La trobada va reunir més de 15 mandataris i líders globals amb l’objectiu d’articular una resposta conjunta a l’avenç de les forces d’extrema dreta i l’autoritarisme.
El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, han liderat la cita, que també va comptar amb la presència de Claudia Sheinbaum, presidenta de Mèxic, Gustavo Petro (Colòmbia) i Yamandú Orsi (Uruguai). Sota el lema de “defensar la democràcia”, els líders han advocat pel multilateralisme, la governança digital i la lluita contra la desigualtat social com a eines clau per frenar l’“odi” i la desinformació. I defensar la transició ecològica, la igualtat de gènere i “una nova governança econòmica que prioritzi les persones davant dels mercats”.
El missatge compartit per tots els participants és la necessitat de defensar de manera activa la democràcia i els drets humans, amenaçats per l’auge de les forces d’extrema dreta a escala global. Com hem arribat fins aquí? Ho intentem explicar.
L’ombra del feixisme
Si ens preguntem com és possible que es produeixi un genocidi retransmès en directe, és lògic fer memòria. No podem banalitzar paraules com nazisme, feixisme o estalinisme, que van lligades a la mort de milions i milions d’éssers humans al segle XX. Però hem de tenir les alarmes ben enceses cada cop que detectem les brases d’aquells vells temps. Perquè mai no puguin tornar. I aquestes brases, ara, estan fumejants.
Quan Vladímir Putin va envair el Donbass i es va annexionar Crimea el 2014, va trencar les regles establertes entre les grans potències després de la Segona Guerra Mundial. Les alarmes no es van activar prou i el 2022 va arribar la invasió d’Ucraïna. Adam Michnik, el prestigiós periodista polonès, guanyador del premi Princesa d’Astúries d’Humanitats d’aquell mateix any, advertia ja el 2016 que “Putin és un fenomen nou que encara no té nom. De la mateixa manera que, quan va sorgir el feixisme, tampoc no tenia nom”.
El fenomen Putin encara no té nom, tot i haver trastocat completament el tauler internacional i contribuir a establir la llei del més fort. A debilitar les democràcies i a potenciar les autocràcies.
Als anys trenta van entrar en conflicte les grans ideologies: les democràcies liberals contra el nazisme; el nazisme contra el comunisme. Tots sabem quin va ser el desenllaç. La democràcia va vèncer. Però els gèrmens antidemocràtics han continuat allà. I vuit dècades després de la Segona Guerra Mundial, les democràcies són cada cop més fràgils. Amb la tràgica novetat que un dels grans focus que irradia totalitarisme i odi avui és a la Casa Blanca, mentre que fa 80 anys des del despatx Oval es comandava la lluita contra el nazisme.
L’odi transformat en el motor d’una societat ha estat l’arrel profunda que ha portat nacions senceres a l’abisme, a les pitjors degradacions que pot protagonitzar l’ésser humà. A l’origen potser hi ha causes, raons, que expliquen l’espurna que encén l’odi cap als que la societat identifica com els altres. És el preludi d’una deriva que després ja ningú no sap com aturar.
L’odi convertit en política va alimentar el monstre de tots els feixismes dels anys trenta. Alemanya, humiliada després de la Primera Guerra Mundial, tenia motius per sentir-se frustrada. Els nazis van assenyalar els culpables: els jueus, els gitanos, els comunistes, els dissidents, els intel·lectuals, els estrangers, els diferents… Els altres. I van dir: “Hem d’odiar-los fins al final”. Una minoria va liderar la ignomínia, però una majoria va callar, ho va consentir. El resultat tots el coneixem.
Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, recorda que el feixisme té, entre els seus fonaments, “la producció de doctrina (nacionalista, racista, antiparlamentària sempre) i la profusió de propaganda (partidista) per tots els mitjans possibles, amb la consegüent pèrdua del respecte per la veritat i la substitució d’aquesta per consignes. La propaganda feixista es distingeix per provocar tres emocions: el sentiment de por, la incitació a l’odi i el menyspreu de la veritat”. El feixisme respon a un fenomen històric concret. A un dels moments més foscos i tràgics de la història de la humanitat. I a la pregunta de si queden brases d’aquell terrible incendi, la resposta és que sí. Malauradament, sí.
De Putin a Trump
A diferència de Putin, el que representa Donald Trump sí que té nom. Amb el seu segon mandat, ha demostrat que el trumpisme continua ben viu al món i adopta múltiples formes. En el fons, és la manera de donar un nom contemporani als fenòmens polítics que van des del populisme fins a l’extrema dreta i fins i tot ens enllacen amb el feixisme. Trump és una versió moderna de pulsions molt antigues, però el fet d’haver-les expressat des del despatx més poderós del planeta li atorga el dubtós honor de posar-los nom al segle XXI.
La coincidència en el temps i en el poder de dos mandataris com Vladímir Putin i Donald Trump, amb amplis suports populars als seus respectius països, fa que el món sigui més inestable, més perillós. I en aquest context, un personatge com Benjamin Netanyahu troba l’escenari ideal per executar els seus plans personals i els de la coalició reaccionària i fonamentalista que el sosté en el poder.
El deliri de Trump i Netanyahu va arribar al seu zenit quan a principis d’any van defensar que els Estats Units haurien de prendre el control de Gaza i transformar-la en una “Riviera” sense palestins, una zona amb resorts per a turistes sobre la terra on han estat assassinades 60.000 persones, 18.000 d’elles nenes i nens. La proposta va molt més enllà de la frivolitat, i és una mostra de crueltat que fa només uns pocs anys ens hauria semblat inconcebible. De la mateixa manera que un atac coordinat entre Israel i els Estats Units contra l’Iran, una decisió de Trump sense l’aval del Congrés, un signe més de la deriva autocràtica del president nord-americà.
Quan la democràcia està amenaçada, el mecanisme sempre és el mateix: una elit utilitza els sentiments d’una població concreta per manipular-los en benefici propi. Aquesta elit es serveix d’una determinada confluència de factors per crear processos que consolidin el poder polític, social i econòmic que ja ostenta; perquè les emocions, sovint sustentades en fets reals, es posin al seu servei. Recorre a la propaganda, la manipulació i la mentida, a la complicitat de suposats mitjans de comunicació convertits en actors d’adoctrinament. No sense abans acallar les crítiques, el pensament lliure. Imposa l’hegemonia cultural.
Sense aquest propòsit, perseguit durant anys i anys, Putin no hauria pogut convèncer una part important de la ciutadania que la invasió d’Ucraïna era una acció militar especial per protegir, precisament, els qui han estat les seves víctimes. Sense reprimir abans tota expressió democràtica, sense establir una ferma censura, sense recórrer al vell sentiment nacionalista de la mare pàtria russa, sense la repressió dels qui tenen el coratge de plantar cara, Putin no hauria pogut executar la seva agressió.
Contra la democràcia
I quins arguments, relats, justificacions o suposats principis morals utilitzen els qui ataquen la democràcia? Recordem que, salvant les distàncies històriques i els contextos de cada cas, els enemics de la democràcia beuen de les idees i els mètodes que vinculem al feixisme, ja sigui des de l’exterior (totalitarismes) o des del si dels mateixos sistemes democràtics (extrema dreta). Per això hem de cuidar les nostres democràcies i denunciar tot allò que contribueix a fer-les més fràgils.
I la defensa ha de començar per Palestina o Ucraïna, però ha de continuar amb l’actitud militant als nostres propis països, en el nostre treball diari, en els nostres compromisos. Perquè aquí, a Occident, també tenim greus fissures democràtiques. Els deliris de Donald Trump ens poden recordar als de Vladímir Putin. Però els Estats Units són una democràcia consolidada, amb contrapoders, amb un potent sistema mediàtic compromès amb els valors democràtics, i l’esperança és que pugui resistir al seu propi president.
L’ús pervers de les emocions per part d’elits sense escrúpols resulta un fil conductor que explica les amenaces que pateixen la democràcia i els drets humans. Quan abracem la idea del bé superior, ja no hi ha possibilitat de discernir. S’aplica sempre. I, a poc a poc, sense adonar-nos-en, anem erosionant principis bàsics de la democràcia i la convivència. Es tracta d’un pendent del qual sabem on comença, però no fins on ens porta. La història és plena d’exemples de societats que, lentament, es van lliscar —es llisquen— cap al desastre. Per això és tan important reaccionar sempre que s’encenen els llums d’alarma. Especialment quan l’emoció de l’odi es converteix en el motor de la història.
Creixen les dictadures
La invasió d’Ucraïna per part d’un règim autoritari com el de Rússia i la impunitat d’Israel a l’hora de perpetrar el genocidi a Gaza van posar en evidència els temors exposats en plena pandèmia (el 25 de juny de 2020) per 480 personalitats de 118 països. Els signants, entre ells tretze premis Nobel, 58 ex caps d’Estat o de Govern, caps d’organismes internacionals i representants d’organitzacions de la societat civil, van redactar una carta oberta global en defensa del sistema democràtic.
Una crida per defensar la democràcia denunciava que «els Parlaments estan sent deixats de banda, els periodistes estan sent arrestats i assetjats, les minories estan sent convertides en bocs expiatoris i els sectors més vulnerables de la població afronten nous i alarmants perills a mesura que el tancament d’emergència de l’economia assola arreu el teixit mateix de les societats. La repressió no ajudarà a controlar la pandèmia. Fer callar la llibertat d’expressió, empresonar els dissidents pacífics, suprimir la supervisió parlamentària i ajornar les eleccions indefinidament no servirà per protegir la salut pública. Ben al contrari, aquests atacs a la llibertat, la transparència i la democràcia faran que per a les societats sigui més difícil respondre ràpidament i eficaçment a la crisi mitjançant l’acció tant governamental com cívica».
«Només a través de la democràcia —proclamava el manifest— les societats poden construir la confiança mútua que els permeti perseverar en una crisi, conservar la resiliència nacional davant l’adversitat, sanar les profundes divisions socials mitjançant la participació inclusiva i el diàleg, i mantenir la confiança que els sacrificis seran compartits i que els drets de tots els ciutadans seran respectats. Només a través de la democràcia la societat civil independent, dones i joves inclosos, pot empoderar-se per associar-se amb les institucions públiques i contribuir als serveis públics, ajudar a mantenir la ciutadania informada i implicada, i apuntalar l’estat d’ànim social i una idea d’objectiu comú».
El manifest era la resposta a la percepció que les democràcies s’estaven debilitant al món. Que les opcions autoritàries guanyen terreny. Anne Applebaum, que viu entre els Estats Units i Polònia, ja advertia el 2021 que «els sistemes democràtics, per primera vegada en anys, estan sent posats en qüestió i afronten una competència amb tints autoritaris».
Entre les amenaces, Applebaum assenyalava que «Rússia i la Xina es mostren molt actives promovent la causa de l’autoritarisme arreu del món. Rússia ho fa amb les seves campanyes de desinformació i la Xina, comprant companyies o pressionant certs països». I en l’àmbit de la informació advertia que «vivim el canvi més gran des dels temps de la impremta i això afecta la política i la comunicació, a com voten els ciutadans i perceben els problemes, cosa que causa grans traumes i canvis. Tot i això, això no vol dir que la democràcia no els hagi de superar. Encara té una gran força per triomfar».
En el llibre Twilight of Democracy, Applebaum defensa la idea que «la democràcia és circular. Durant un temps, després de 1945, pensàvem que el progrés, el creixement i l’augment de les llibertats eren imparables, però no. La veritat és que es donen retrocessos. Les idees van i venen: des dels plantejaments anticientífics fins al més retrògrad».
I posa exemples: «Les idees totalitàries no s’evaporen. Aquestes idees amb què van ser educats els ciutadans, i que van regir les seves vides, continuen allà. Passa a qualsevol país que ha patit una dictadura. Qui les reactiva les troba, com hem vist. Miri el cas de Vox amb el franquisme. Quan als Estats Units penses que els confederats han desaparegut —els confederats!—, aquests tornen. Aquestes idees són allà. D’una banda, van tenir èxit en el passat. De l’altra, hi ha gent que ho sap i que les reactiva per al seu propi benefici polític. La condició humana pot ser molt cínica. Hi ha persones a qui els espanten els canvis evidents i ràpids, que detesten el feminisme, la transformació social…, temen la caiguda de certes jerarquies i volen veure-les restablertes».
Temps d’individualisme
Plantegem la gran pregunta. Si ressorgeix el fantasma del feixisme, per què la reacció en contra és tan fràgil? Per preservar la democràcia, és decisiva la convivència, i l’esperança de la humanitat resideix en el fet que continuem teixint vincles entre els ciutadans. Està en crisi aquesta vida en comú? Pankaj Mishra, autor de L’edat de la ira. Una història del present i una de les noves veus intel·lectuals més respectades a Europa, considera que sí. Per què? «Perquè hem cregut durant molt de temps en aquesta ideologia del creixement individual, de l’expansió individual. S’hi van abraçar persones procedents de societats que sempre havien apostat per algun tipus de benestar col·lectiu, que havien situat per sobre de qualsevol altra cosa. No eren societats que cultivessin l’individualisme, aquesta visió desoladora de la vida humana que menysprea el paper de la societat, l’acció col·lectiva, el paper de la solidaritat o l’empatia, el de la compassió. Avui veiem com aquest contracte social ha esclatat, s’ha deslegitimat. I molta gent se sent desesperançada».
La filòsofa Marina Garcés aprofundeix en una etapa anterior, quan la consciència de ser interdependents transformava el paradigma del segle XX, quan «la sociologia, la política, la filosofia, l’art, etc., giraven entorn del culte a l’individu o de la seva crítica. El paradigma individualista semblava confondre’s amb l’existència humana mateixa, com si mai no es poguessin arribar a diferenciar. Davant d’això, reivindicar el nosaltres era una apel·lació a retrobar la comunitat, allò col·lectiu, i a obrir els sentits possibles de la vida en plural». Si, com diu Pankaj Mishra, aquest món ja és història, quina és l’alternativa?
Per a Marina Garcés, «mentre el jo s’enfonsa en el malestar psíquic, la solitud i el consum, el nosaltres es rearma a partir d’identitats reconeixibles, de noves ritualitats polítiques i de líders forts […]. La col·laboració, la cooperació, el suport mutu, les resistències, l’hospitalitat, l’aprenentatge… són pràctiques socials i polítiques que no poden partir del grup tancat, sinó que obren i inventen els sentits possibles de la vida en comú». La humanitat es juga el seu futur entre aquestes dues pulsions.
Per saber-ne més
- Galindo, C. (6/5/2023) Adam Michnik: «Els bons periodistes saben que aquest és un ofici difícil». El País
- Bilbeny, N. (26/4/2021). «Què és el feixisme?». XQ.
- Applebaum, A. (2021). El ocaso de la democracia. Barcelona: Debate.
- Fernández, J. (19/2/2022). «Moisés Naím: “Caminem com somnàmbuls cap a l’autocràcia”». El Periódico.
- Galindo, C. (6/5/2023) Adam Michnik: «Els bons periodistes saben que aquest és un ofici difícil». El País
- Miguel, R. de (23/10/2022). «Pankaj Mishra, assagista: “El Regne Unit és el país d’Europa que més s’autoenganya ideològicament”». El País.
- Garcés, M. (2022). «Pròleg». A: Un món comú. Manresa: Bellaterra.
