Orbán no va ser un accident. Durant 16 anys va construir un model polític coherent: control progressiu dels mitjans, captura institucional, xarxes clientelars i una narrativa basada en l’amenaça permanent. La seva «democràcia iliberal» no era retòrica; era arquitectura de poder. Per això la seva derrota és rellevant. Però no suficient.
El primer risc és l’exitisme democràtic. La temptació de llegir un resultat electoral favorable com una validació definitiva del sistema. Com si n’hi hagués prou amb guanyar per haver resolt el problema. És una il·lusió perillosa. Perquè el problema mai va ser només Orbán, sinó el terreny social, econòmic i cultural que va permetre la seva consolidació. I aquest terreny segueix aquí, alimentat també per inèrcies econòmiques profundes que no han estat qüestionades.
La figura de Péter Magyar introdueix una segona cautela. No estem davant d’una ruptura total. Magyar no és un outsider pur, sinó un producte del propi sistema orbanista. La seva proposta apunta més a una correcció que a una transformació: més Estat de dret, major alineament europeu, certa normalització institucional.
Això ens situa en un escenari de postpopulisme. El líder cau, però les estructures romanen. Xarxes de poder, interessos econòmics, quadres administratius i marcs culturals continuen operant. I aquí apareix el dilema: governar sense desmuntar aquest sistema implica quedar-hi atrapat; desmuntar-lo implica tensionar les regles democràtiques que es pretén restaurar.
Però el veritable interès d’aquest moment no està sol a Hongria. Està en el que anticipa per a altres lideratges de la dreta populista. Figures com Donald Trump, Javier Milei o Marine Le Pen han construït el seu capital polític sobre una promesa de ruptura amb «les elits». Tanmateix, cada vegada més mostren dinàmiques que reprodueixen allò que critiquen: xarxes de lleialtat personal, nepotisme, utilització patrimonial del poder o una política basada en l’insult i la desqualificació.
Aquí apareix una possible línia d’erosió. No tant per les seves idees —que continuen mobilitzant— sinó per les seves pràctiques. Quan l’antisistema es converteix en sistema, perd part de la seva legitimitat. Quan la promesa de regeneració es tradueix en amiguisme, el relat comença a relliscar-se.
Aquest desgast no implica la seva desaparició immediata. Però sí que pot fragmentar la seva base social i obrir esquerdes electorals. Especialment si es consolida una percepció d’ incoherència entre discurs i acció. En política, poques coses són més corrosives que semblar allò que es denunciava.
A aquest procés s’ afegeix un element nou i decisiu: la relació entre aquestes dretes i les grans tecnològiques. Durant anys, l’ecosistema digital es va presentar com un espai obert, amb una certa cultura liberal o fins i tot progressista. Avui, part d’aquest món sembla girar cap a aliances més opaques amb lideratges iliberals.
El desplaçament és significatiu. Del soft power tecnològic associat a figures com Bill Gates —més prudent en la seva relació amb el poder polític— cap a models més durs, propers a lògiques de seguretat, control i extracció de dades, representats per empreses com Palantir Technologies. En paral·lel, actors com Mark Zuckerberg o Jeff Bezos han mostrat posicions més ambigües o acomodatícies davant d’aquestes dinàmiques.
En aquest punt convé incorporar una altra dimensió incòmoda: determinats interessos econòmics globals no només han tolerat aquests models, sinó que han sabut conviure amb ells i fins i tot beneficiar-se de la seva estabilitat regulatòria selectiva. No és casual que entorns com Wall Street no hagin mostrat una oposició frontal quan aquests règims no qüestionen l’ordre econòmic neoliberal vigent. En alguns casos, aquesta compatibilitat explica per què certs actors han preferit retirar-se sense donar la batalla, permetent que l’iliberalisme es normalitzi mentre no alteri els fonaments del sistema econòmic.
Aquí és on el concepte de postfeixisme, desenvolupat per Donatella Di Cesare, resulta particularment útil. No es tracta d’una repetició del feixisme històric, sinó de la seva mutació en formes més difuses, adaptades a societats formalment democràtiques. Un fenomen que no necessita abolir les institucions, sinó buidar-les progressivament des de dins, combinant legitimitat electoral amb pràctiques autoritàries i noves tecnologies de control. En aquest sentit, l’iliberalisme contemporani no és una anomalia, sinó una possible deriva estructural de les nostres democràcies quan es debiliten els seus contrapesos.
No estem davant d’un feixisme clàssic, però sí davant l’emergència de components preocupants: concentració de poder, erosió institucional, instrumentalització de la tecnologia i construcció d’enemics permanents. Una hibridació entre populisme, tecnopolítica i lògiques de control que redefineix el camp de joc.
Com ha assenyalat Yascha Mounk, l’erosió democràtica no és un esdeveniment puntual, sinó un procés acumulatiu. I la seva reversió també ho és. La lliçó hongaresa no és que la democràcia hagi vençut definitivament, sinó que continua sent capaç de resistir. Però resistir no és el mateix que transformar.
Perquè el veritable desafiament no és derrotar un líder, sinó canviar la realitat que ho va fer possible. I aquesta tasca —menys èpica, més estructural— comença ara.
