La Unió Europea i els demòcrates d’Hongria són els grans vencedors de les eleccions celebrades diumenge a Hongria. En els seus 16 anys al poder, Viktor Orbán havia construït un règim polític. Havia transformat l’Estat de dret en un Estat controlat per un partit. Per fer-ho, havia desmantellat tots els mecanismes democràtics: primer el poder judicial, la fiscalia i l’Exèrcit; després la televisió i la ràdio públiques; i, finalment, el Tribunal Constitucional i els mitjans de comunicació privats, les institucions culturals i els consells de les empreses públiques.
El líder opositor, Péter Magyar, arrasa a les eleccions. Ahir a la nit, amb el 80 % dels vots escrutats, el candidat del partit Tisza obté 138 escons, davant dels 54 de l’actual primer ministre. Ara, Péter Magyar haurà d’emprendre un procés de democratització del país. Per fer-ho, gaudirà d’una majoria constitucional suficient que li permetrà revertir els retrocessos imposats per Orbán, que era el referent de Donald Trump a Europa i dels partits d’extrema dreta, com és el cas de Vox.
La gran pregunta és com, dins de la Unió Europea, Viktor Orbán havia aconseguit imposar un sistema que recordava el totalitarisme de Vladimir Putin a Rússia. La resposta no és fàcil. Luis G. Prado és autor de dos llibres de referència per comprendre el que ha passat a l’Hongria de Viktor Orbán: Crepúsculo en Budapest. Hungría en los tiempos de Orbán (Báltica, 2021) i Vida en un clima iliberal. Despachos húngaros, 2020-2022 (Alamut Bibliópolis, 2022). El seu diagnòstic el 2023 era desolador: «El que s’està produint a Hongria —afirmava— és un canvi de cultura política que, sense voler ser alarmista, compararia amb la Rússia de Putin o l’Alemanya nazi. La societat es veu immersa en un projecte polític radical per un poder prou consolidat que el normalitza. I la societat es deixa portar en la seva majoria per aquesta radicalització» (1).
El sociòleg Bálint Magyar és una altra de les grans veus de referència per comprendre el que ha passat a Hongria. Va ser un dels intel·lectuals que, als anys vuitanta, va lluitar en la clandestinitat contra el règim soviètic a Hongria. Als noranta va fundar el partit Aliança dels Demòcrates Lliures i va ser ministre d’Educació en dos governs (1996-1998 i 2002-2006). És investigador al Democracy Institute de la Universitat Centreeuropea i coautor, entre altres, del llibre Anatomía de los regímenes postcomunistas (Hypermedia, 2023).
Magyar explicava (2), just després de l’última victòria d’Orbán el 2022, que el seu règim era «una empresa política que ocupa tots els espais de l’Estat i els transforma en un aparell criminal per controlar totes les possibilitats de corrupció. El seu objectiu és l’enriquiment privat de les seves elits amb els recursos públics, també a través d’accions il·legals. Per blindar les seves pràctiques mafioses necessiten gaudir d’impunitat; per això, el Govern d’Orbán ha acabat amb l’Oficina de la Fiscalia, amb la Cort Criminal… I per això es nega a subscriure l’Oficina de la Fiscalia de la Unió Europea, que podria investigar la corrupció del seu govern».
I el que resultava especialment greu per a la Unió Europea, afirmava Magyar, és que «Orbán manté una relació molt estreta amb Putin, amb qui fa anys que s’alia amb altres estats autocràtics postcomunistes mafiosos. Els seus governs es basen en règims il·liberals, que van suprimint la llibertat de premsa, els partits polítics i les organitzacions de la societat civil, i que intenten abolir la separació de poders. Aquestes autocràcies estan dominades per una xarxa de famílies que controlen, com un monopoli, les relacions clientelars amb la resta dels actors econòmics i polítics. I van creant un Estat paral·lel controlat per aquells a qui van nomenant».
Tot aquest entramat va resultar derrotat a les eleccions. Un procés semblant va tenir lloc a Polònia a les eleccions legislatives del 15 d’octubre de 2023. El partit ultraconservador Llei i Justícia, al poder des del 2015, va ser el més votat, però no va tenir possibilitats de formar govern (en un procés molt semblant al que va passar a Espanya). Tota l’oposició va aconseguir arribar a un acord de govern amb la missió de recuperar els drets perduts i la vocació europeista. Hongria es va quedar sense un aliat en el seu projecte reaccionari, mentre la Unió Europea respirava alleujada. I una dada clau: la mobilització del vot femení va ser decisiva en la victòria del bloc liberal. Aquest és un fenomen creixent que ofereix un signe d’esperança davant l’avenç de l’extrema dreta a les democràcies.
La força de l’extrema dreta representa una amenaça latent a Europa. A Itàlia, el neofeixisme va arribar al govern, mentre que formacions d’ultradreta han participat en la configuració de governs de coalició durant alguns períodes en països com Suècia, Àustria i Finlàndia. A França i Alemanya, els cordons sanitaris per part de la resta de partits han evitat el seu ascens al poder. No obstant això, a Hongria, el llarg període de govern de l’extrema dreta va permetre la creació d’un règim polític que incomplia els mínims requisits democràtics. Per tot això, la derrota de Viktor Orbán és un fracàs de l’extrema dreta, de Vladimir Putin i de Donald Trump. I una victòria de la democràcia.
(1)Forti, S. (24/3/2023). «Luis G. Prado: La retòrica d’Orbán sona cada cop més com la de Putin abans de la invasió d’Ucraïna». CTXT.
(2)Simón, P. (18/3/2022). «Bàlint Magyar: “Rússia i Hongria són estats autocràtics mafiosos”». La Marea.
