«A causa de la seva aparença física, del seu anacronisme social o de la seva “alteritat” per no ser com la resta d’éssers (in)humans que són els seus semblants, se’ls va arribar a qualificar de “fenòmens” i, atesa la seva marginalitat, van ser exhibits i explotats fins a l’extenuació en múltiples espectacles des del segle XIX fins ben entrat el XX», indica Juan José Montijano Ruiz en el seu assaig Feria de monstruos: cuando el circo convirtió la diferencia en espectáculo (2026), publicat per Diábolo Ediciones en la seva col·lecció d’anàlisi de la cultura popular. Montijano divulga la seva investigació sobre els orígens històrics dels espectacles de «fenòmens humans» i revela una realitat pertorbadora sobre com la diversitat corporal, l’exotisme i les habilitats especials es van convertir en un lucratiu objecte d’exhibició i morbositat.
En alguns passatges del llibre, l’autor destaca la dificultat emocional que va suposar dur a terme aquest estudi, el qual posa de manifest la cruesa de l’ésser humà en consumir i comercialitzar l’alteritat com a forma d’entreteniment, i interpel·la el lector sobre la seva condició d’espectador morbós davant d’una edició profusament il·lustrada amb fotografies d’època, el llegat de les quals ha perdurat precisament perquè aquestes imatges van formar part del negoci d’explotació visual dels fenòmens. Montijano aprofundeix en el cruel però rendible model de negoci circense i firal impulsat per empresaris com P. T. Barnum en aquella època, i explora la complexa realitat d’aquestes persones: si bé formaven comunitats molt unides i trobaven en l’exhibició la seva única via de supervivència davant la pobresa extrema, al mateix temps patien una explotació malvada. Fins i tot denuncia com les famílies desestructurades arribaven a vendre els seus fills amb malformacions i recorda que aquesta mentalitat de lucre sense escrúpols afectava igualment els animals, amb casos tristament cèlebres de maltractament com el de l’elefant Jumbo.
L’autor cita Robert Bogdan, actualment professor emèrit del departament de Ciències Socials i Educació de la Syracuse University als Estats Units, específicament en el seu llibre de referència Freak Show. Presenting Human Oddities for Amusement and Profit ([Espectacle de fenòmens: L’exhibició de rareses humanes per a l’entreteniment i el lucre], 1988), publicat per The University of Chicago Press. Bogdan advoca pel concepte de «pornografia de la discapacitat» en referir-se a allò que sentim quan se’ns parla de fenòmens, de rareses, d’errors de la naturalesa, de bestioles rares o de gent estranya, i a com van ser convertits en mercaderia a causa de les seves anomalies físiques, mentals o conductuals, tant suposades com reals, una cosa comunament acceptada per bona part de la societat que acudia a presenciar la seva exhibició.
Montijano reconeix l’honestedat que emana de la pel·lícula clàssica La parada de los monstruos (Freaks, 1932), dirigida por Tod Browning (1880-1962), qui va arribar a conviure durant un temps en una fira ambulant per captar l’essència de les emocions dels seus membres. Les històries personals de Freaks eren reals, més enllà de l’argument de ficció que en forma l’eix central; la deformitat dels seus integrants era objecte d’exhibició remunerada i els seus protagonistes formaven una veritable comunitat en què, si n’atacaven un, els atacaven a tots: regits per un estricte i infrangible codi de lleialtat, quan descobreixen el macabre engany i les humiliacions cap a Hans, un home amb nanisme que hereta una gran fortuna, la seva «família escollida» decideix prendre’s la justícia per la seva mà i desferma una venjança terrible.
El concepte de «família escollida» (conegut en l’acadèmia com a chosen family o families of choice) és fonamental en la sociologia contemporània, l’antropologia del parentiu i els estudis de gènere. A diferència del model tradicional, que basa el parentiu estrictament en la consanguinitat (biologia) o en els contractes legals (matrimoni/adopció), els investigadors defineixen aquesta estructura com una xarxa de vincles afectius i interdependència basada en l’afinitat, la cura mútua, la solidaritat i l’elecció conscient. Avui dia, aquesta disciplina ho aplica a qualsevol grup humà que construeix sistemes de suport vitals al marge de les estructures biològiques.
S’ha demostrat que les persones marginades pateixen un desgast psicològic crònic a causa de la discriminació. En aquest context, la família escollida actua com un escut protector i ofereix un espai segur on l’individu no s’ha de justificar ni defensar la seva existència. Els vincles es construeixen, precisament, a partir de la identitat real de l’individu, fet que permet un desenvolupament personal molt més autèntic i lliure de màscares, tal com indica la destacada antropòloga Kath Weston en la seva investigació, divulgada en l’assaig Las familias que elegimos: Lesbianas, gays y parentesco (Families We Choose: Lesbians, Gays, Kinship, 1991), publicat en castellà per Bellaterra Edicions, i originalment per Columbia University Press.
La comunitat de Freaks funciona com una barrera defensiva contra un món que els menysprea, i la seva lleialtat culmina en una venjança col·lectiva, violenta i aterridora. La seva unió és reactiva enfront de la crueltat externa. El gran gir de Browning va ser demostrar que els veritables monstres no eren els membres del circ, sinó els qui intentaven enganyar-los per quedar-se amb els seus diners: persones físicament «perfectes» però moralment podrides, fet que evidencia que, en realitat, el món exterior a la fira és hostil, superficial i cruel; una realitat que pot arribar a ser encara més terrible.
En el premiat relat Goshiki no Fune (2010) de l’escriptor japonès Yasumi Tsuhara (1964-2022), nascut a la ciutat d’Hiroshima, els cinc protagonistes d’una fira ambulant de fenòmens es troben immersos en plena Segona Guerra Mundial. Allà, la família escollida s’enfronta a la veritat innegable que el seu país serà arrasat i que la guerra portarà mort, foc i misèria. En aquest sentit, el món exterior està condemnat, i els innocents es converteixen en efectes col·laterals d’aquesta crueltat. L’autor, destacat en el gènere del terror i la ciència-ficció, abandona en el tram final del relat el costumisme històric per abraçar la ficció especulativa quan els personatges descobreixen que, si bé un futur tràgic és inevitable, la realitat és molt més mal·leable del que sembla, en imaginar l’existència de futurs alternatius on les coses podrien ser d’una altra manera, la qual cosa obre una escletxa d’esperança davant l’adversitat.
El relat va aparèixer originalment en una antologia realitzada per encàrrec a diversos autors titulada NOVA 2 – Kakioroshi Nihon SF Korekushon ([NOVA 2: Col·lecció d’obres inèdites de la ciència-ficció japonesa], 2010), i les bones crítiques de la contribució de Tsuhara el van portar a incloure-la en la seva pròpia antologia un any després, amb la qual va ser reconegut amb diversos guardons, destacant de nou la singularitat d’aquesta narració. És llavors quan la mangaka Yoko Kondo va suggerir adaptar la història en vinyetes. El resultat és el manga La barca de los cinco colores (Goshiki no Fune, 2013-2014), que publica per primera vegada en castellà el març de 2026 l’editorial Gallo Nero, amb traducció de Yoko Ogihara i Fernando Cordobés.
L’obra va ser nominada al prestigiós Premi Cultural Osamu Tezuka (2015) i guardonada amb el Gran Premi en la divisió de Manga del 18º Japan Media Arts Festival (2014). El jurat d’aquest certamen (representat per la crítica Tomoko Yamada) va destacar l’actitud sincera de Kondo en enfrontar-se a temes tan complexos, i va elogiar «com la mangaka aconsegueix plasmar la crueltat del món sense perdre la dignitat, la bellesa ni el sentit de l’humor», en dotar d’una tremenda tendresa i humanitat els marginats de la història, per transformar el dolor en un relat de resiliència enfront dels desastres de la guerra.
Kondo exposa el concepte de «l’alteritat» en mostrar els personatges no com a monstres o víctimes indefenses, sinó com a individus complexos, autònoms i amos del seu propi destí. En lloc de dibuixar la dona vaca, les bessones siameses o el líder sense extremitats en posicions exagerades o terrorífiques, l’autora els retrata en tasques quotidianes —com cuinar, pentinar-se, menjar junts o dormir— i emfatitza la dignitat i el respecte cap a aquests personatges a través d’un traç fi i suau, fet que evita la morbositat gratuïta. El record de com cadascun d’ells va acabar sent integrant de la barca demostra la seva capacitat per construir xarxes d’amor i lleialtat molt més pures i resistents que les de la societat que els rebutja.
En l’època en què s’ambienta l’obra (la Segona Guerra Mundial), el govern japonès imposava una visió hipernormativa i militarista de la societat: els homes havien de ser soldats perfectes per a l’Emperador i les dones, mares de futurs combatents. Qualsevol anomalia era vista com una vergonya nacional. Aquí, la família escollida actua literalment com un escut biològic i psicològic, i la barca és l’únic espai segur on el món exterior no té poder. En titular el relat La barca de los cinco colores, Tsuhara ens transmet que junts formen un univers complet i en perfecta harmonia. La seva diversitat (els seus colors diferents) és el que els dona la força i l’equilibri que la societat homogènia japonesa de la guerra ha perdut. Per a això, l’autor recorre al concepte de goshiki (cinc colors) del budisme japonès, el qual fa referència als cinc colors de l’aura que va irradiar Buda en assolir la il·luminació. En definitiva, el títol ens revela des de la primera pàgina que aquesta no és només la història d’uns marginats que pateixen durant la guerra, sinó el viatge d’un grup d’ànimes que, a través del seu amor i diversitat, construeixen la seva pròpia nau de salvació espiritual i física cap a un futur paral·lel on poden ser lliures i estar fora de perill.
