Les democràcies occidentals travessen una crisi de legitimitat que va més enllà de les derrotes electorals de l’esquerra: és una crisi d’hegemonia en la qual la política ha deixat d’ordenar l’experiència quotidiana de les majories. La precarietat, els horitzons bloquejats i la sensació d’abandonament han desplaçat el conflicte social del terreny econòmic al simbòlic, on les dretes il·liberals ofereixen certeses simples davant d’una complexitat que els progressismes heretats del segle XX ja no saben explicar amb prou versemblança. Recuperar la iniciativa democràtica exigeix tornar a parlar de poder real, reconstruir seguretat material universalista i rehabilitar les mediacions col·lectives, però sobretot exigeix fer novament desitjable un projecte que protegeixi, reconegui i obri futur.
Introducció. La pregunta incòmoda
Els debats sobre una eventual candidatura unitària de l’esquerra a Espanya posen sobre la taula una preocupació de nombrosos sectors de la societat: la possible victòria de les dretes en properes conteses electorals, i la disgregació i desafecció de votants tradicionals respecte a aquestes opcions polítiques.
Durant bona part del segle XX, l’esquerra democràtica va poder presentar-se —amb avenços, contradiccions i límits— com una força capaç d’articular progrés material, ampliació de drets i horitzó col·lectiu. La seva promesa no era només redistributiva, sinó també històrica: la idea que la modernització econòmica podia traduir-se en més igualtat, cohesió i estabilitat social, integrant les majories en un relat d’ascens compartit. Avui aquella versemblança s’ha debilitat. No només per derrotes electorals o fragmentacions internes, sinó també perquè amplis sectors han deixat de percebre-la com una resposta creïble als seus problemes quotidians i a la incertesa que travessa les seves trajectòries vitals.
La pregunta no és moral ni retòrica, sinó estratègica: cap on va l’esquerra democràtica quan capes populars voten de manera reiterada contra el que clàssicament s’entenia com els seus interessos materials, i aquest comportament es consolida? Explicar-ho per manipulació, ignorància o «mala pedagogia» resulta insuficient i, en cert sentit, autocomplaent. La hipòtesi més incòmoda és una altra: estem davant d’una crisi d’hegemonia democràtica en la qual conflueixen transformacions econòmiques profundes, expectatives frustrades de mobilitat social, mutacions en la subjectivitat política i esgotament dels relats progressistes heretats del segle XX.
El conflicte social ja no s’organitza prioritàriament entorn dels salaris o la redistribució, sinó al voltant d’emocions, identitats, pors i percepcions d’abandonament. La política funciona cada vegada més com a compensació simbòlica: importa menys la coherència programàtica que la capacitat d’oferir certeses, reconeixement i sentit en un entorn marcat per la volatilitat. La disputa pel poder es desplaça així del terreny estrictament socioeconòmic al de la construcció de significat, pertinença i protecció percebuda.
I. Quan la democràcia deixa d’ordenar l’experiència
Les democràcies actuals rarament s’ensulsiaden de forma abrupta; s’erosionen lentament, gairebé imperceptiblement. Es mantenen eleccions, parlaments i institucions, però es debilita el vincle entre la ciutadania i el sistema polític. La legitimitat mai va ser només legalitat: depenia de la percepció que l’ordre democràtic protegia, estructurava la vida quotidiana i permetia projectar un futur raonablement previsible.
La combinació de precarietat laboral, inseguretat residencial, desigualtat persistent i horitzons bloquejats ha trencat la promesa implícita que va sostenir el pacte social de la postguerra: esforç, estabilitat i millora estaven connectats. Per a molts ciutadans aquesta relació ha desaparegut o es percep com a excepcional. L’Estat intervé, però se’l veu més com a gestor de crisis successives que com a garant de trajectòries vitals coherents. D’aquí el desencant, la retirada cívica i l’obertura a discursos que prometen decisió ràpida, ordre i simplificació d’un món cada vegada més complex.
S’ha normalitzat una «vida en suspensió»: biografies fragmentades, dificultat per planificar a mig termini, sensació de provisionalitat permanent i por al descens social. La desigualtat es torna políticament inflamable quan es combina amb la percepció que el sistema ja no ofereix sortides realistes. El malestar econòmic es tradueix culturalment en greuge, pèrdua de reconeixement o desconfiança estructural cap a institucions considerades distants o ineficaces. En aquest terreny, les dades convencem poc. Les societats interpreten la realitat des de marcs emocionals previs que organitzen l’experiència abans que els arguments.
L’autoritarisme contemporani avança així de forma gradual, mitjançant desplaçaments legals, acumulació d’excepcions i concentració de decisions que buiden la pràctica democràtica sense necessitat de suprimir-la formalment. El lideratge fort es legitima més per la promesa de protecció immediata que per la seva eficàcia real o la seva capacitat de transformació estructural. Els populismes capten bé la fractura entre representats i elits, però tendeixen a reduir-la a un antagonisme moral simplificador que reemplaça la política per l’enfrontament identitari. Aquesta reducció substitueix mediacions, negociació i polítiques complexes per relats dicotòmics. En aquest espai emocionalment polaritzat, les dretes il·liberals solen tenir avantatge: ofereixen claredat, pertinença immediata i explicacions comprensibles en un món incert, encara que aquestes respostes siguin simplificadores.
II. Quo vadis: sis tasques per recuperar versemblança
- Tornar a parlar de poder. Explicar qui decideix avui —en l’economia, la tecnologia, l’energia o el territori— i com es redistribueix realment aquest poder en societats travessades per noves dependències estructurals.
- Reconstruir seguretat material sense exclusió. No hi ha democràcia estable sense protecció efectiva davant la incertesa; aquesta protecció ha de ser universalista, capaç de generar confiança comuna i no de fragmentar en comunitats tancades.
- Rearticular hegemonia sense caure en simplificacions autoritàries. Fer intel·ligible la complexitat sense elitisme ni maniqueisme, construint marcs comprensibles que no sacrifiquin la pluralitat democràtica.
- Rehabilitar les mediacions. Partits, sindicats i institucions intermèdies continuen sent infraestructures necessàries per transformar malestar dispers en acció política duradora i deliberativa.
- Pensar el futur sense nostàlgia. El passat pot orientar, però no substituir la construcció de noves respostes davant una economia, una tecnologia i unes relacions socials profundament transformades.
- Reconstruir l’atractiu del projecte democràtic. La qüestió no és només tenir raó, sinó tornar a ser percebut com a útil, protector i capaç d’obrir horitzons de vida millors que els oferts pel replegament autoritari.
La democràcia es desgasta menys per atacs frontals que per fatiga interna, desconfiança acumulada i pèrdua de sentit compartit. Recuperar-la exigeix menys pedagogia moral i més projecte històric: seguretat efectiva, reconeixement social i capacitat de futur. No es tracta de restaurar un passat idealitzat, sinó de reconstruir condicions materials i simbòliques que facin novament habitable la promesa democràtica.
