La majoria dels problemes socials que existeixen dues vegades: primer en la realitat material, i després en el relat polític que es construeix al voltant d’ells. L’habitatge seria un exemple clar. Però hi ha altres casos en els quals el patró s’inverteix: d’un relat, es genera un problema polític. La seguretat urbana pertany clarament a aquesta segona categoria.
Durant els últims anys Barcelona ha viscut una intensa discussió sobre l’augment de la delinqüència. L’oposició al govern d’Ada Colau —amb el Partit Socialista de Catalunya entre els seus actors més actius— va situar la qüestió en el centre de l’agenda pública, i els principals grups empresarials mediàtics, encapçalats pel Grup Godó, encoratjaven les pors: cada robatori era un aparador mediàtic, cada episodi violent o cada incident en el metro, un símptoma de la suposada deterioració general de la ciutat.
L’estratègia va funcionar. Les enquestes municipals van començar a registrar un augment molt significatiu de la preocupació per la seguretat. La por va entrar de ple en la política barcelonina.
El moment en què la inseguretat entra en l’agenda
El Baròmetre semestral de l’Ajuntament de Barcelona, que mesura quins són els principals problemes percebuts per la ciutadania, permet observar amb bastant claredat aquest procés. En 2017 la inseguretat apareixia com una preocupació rellevant, però encara lluny de les primeres posicions. A partir de 2018 la situació canvia de manera notable. En diverses onades del baròmetre la inseguretat passa a ocupar el primer lloc entre els problemes assenyalats pels barcelonins.
En l’enquesta de juny de 2019, prop d’un 30% dels ciutadans identificaven la inseguretat com el principal problema de la ciutat, el nivell més alt registrat en més d’una dècada. Aquesta dada va marcar profundament l’agenda política de les eleccions municipals d’aquest mateix any. La seguretat es va convertir en un dels principals eixos de campanya i en un terreny privilegiat de confrontació política.
La politologia porta dècades estudiant aquest tipus de dinàmiques. Com van mostrar Maxwell McCombs i Donald Shaw en la seva teoria de l’agenda setting, els mitjans no diuen necessàriament a la ciutadania què pensar, però sí que determinen sobre quins temes pensa. Quan un problema ocupa durant mesos titulars, debats televisius i campanyes electorals, la seva importància percebuda creix fins i tot encara que els indicadors objectius evolucionin de forma més moderada.
A Barcelona va ocórrer una cosa semblant. La inseguretat va passar de ser un problema urbà rellevant a convertir-se en el símbol d’una suposada decadència general de la ciutat. I felicitat suposada decadència va començar a diluir-se amb l’arribada de Jaume Collboni en l’alcaldia. Però, per què?
Què diuen realment les dades de criminalitat
Quan s’analitzen amb detall les dades disponibles, la imatge apareix bastant més matisada. Els registres del Ministeri de l’Interior i dels Mossos d’Esquadra indiquen que l’augment de delictes registrat a Barcelona entre 2017 i 2019 es va concentrar sobretot en una categoria molt concreta: els delictes contra el patrimoni, especialment els furts. Els furts representen històricament la major part de la criminalitat a la ciutat. Es tracta de delictes sense violència que solen concentrar-se en zones amb gran activitat turística i comercial.
En 2019 Barcelona va registrar aproximadament uns 90.000 furts, una xifra elevada però estretament vinculada al context d’aquests anys. La ciutat vivia llavors un dels moments de major creixement turístic de la seva història recent i els delictes es concentraven sobretot en els principals circuits de visitants.
L’Enquesta de Victimització de Barcelona, elaborada per l’Ajuntament, permet afegir una altra capa d’anàlisi: en l’edició de 2019 aproximadament un 23% dels residents afirmaven haver estat víctimes d’algun delicte durant l’últim any, una xifra molt similar a la registrada en 2018. És a dir, mentre la preocupació per la inseguretat creixia amb rapidesa en el debat públic, els nivells de victimització real es mantenien relativament estables.
En tot cas, la pandèmia de 2020 va introduir a més un canvi abrupte en aquesta evolució. Les restriccions de mobilitat i l’enfonsament del turisme van provocar una caiguda molt significativa de la criminalitat en tota Espanya i també a Barcelona.
Quan la por deixa de ser útil políticament
El Baròmetre municipal de 2024 i 2025 situa la inseguretat com a principal problema de la ciutat entorn del 23%, diversos punts per sota del pic aconseguit en 2019.
Aquest descens resulta especialment interessant si s’observa el context polític: durant els anys en què Ada Colau va ocupar l’alcaldia, la seguretat va ser un dels principals fronts de confrontació entre el govern municipal i l’oposició. Entre els actors més actius en aquest debat es trobava el Partit Socialista de Catalunya.
Després de les eleccions municipals de 2023 la situació institucional va canviar. L’alcaldia de Barcelona va passar a les mans del socialista Jaume Collboni, amb el suport de forces que durant anys havien denunciat una suposada deterioració generalitzada de la seguretat urbana. Després d’un parell d’actuacions “espectaculars” per part de l’Albert Batlle — consistent a anunciar que s’havien intervingut unes quantes navalles de joves que sortien de festa a la nit — el tema estrella de les tertúlies de radi i de la premsa local, es va esfumar al cap de poc.
La construcció política del “problema”
La (in)seguretat urbana no ha desaparegut. Tampoc ho han fet els delictes. Però el to del debat ha canviat de manera notable: el que durant anys es va presentar com el gran símptoma de la decadència de Barcelona ocupa avui un lloc molt més discret en l’agenda política.
Loïc Wacquant va assenyalar que en moltes ciutats occidentals el discurs sobre la seguretat funciona com una manera de reorganitzar el conflicte polític. Problemes complexos —desigualtat urbana, precarietat social o tensions territorials— es reformulen com a qüestions d’ordre públic que permeten mobilitzar suports de manera ràpida.
Barcelona ofereix un exemple bastant clar d’aquest mecanisme. Durant diversos anys la inseguretat va funcionar com un recurs polític eficaç per a erosionar al govern municipal. La por urbana té un avantatge evident en el terreny electoral: és immediat, emocionalment potent i difícil de desmentir en el curt termini. Quan aquest recurs deixa de ser útil políticament, el debat canvia amb sorprenent rapidesa.
La realitat urbana probablement no ha variat tant com el relat construït al voltant d’ella, i aquesta és potser la lliçó més interessant del debat sobre la seguretat a Barcelona: els problemes socials existeixen, però el seu significat polític es constitueix discursivament…de la mà d’aquells que tenen capacitat per a constituir-ho.
