Una de les aportacions més reveladores i, alhora, més inquietants sobre l’impacte de les grans plataformes en les nostres vides és obra d’Andrew Marantz, un periodista que escriu a The New Yorker. El seu llibre Antisocial, publicat el 2021, és el resultat d’anys d’immersió en el món generat des de Silicon Valley. Marantz centra l’atenció en els anomenats «alteradors», els qui van crear i gestionen les plataformes d’internet, i en els «intrusos», els grups d’extrema dreta que utilitzen les xarxes per erosionar la democràcia. El resultat són cinc-centes pàgines molt reveladores, en què l’autor posa en evidència com es dilueixen les fronteres entre tecnologia, política i mitjans de comunicació.
Andrew Marantz va enviar a impremta el llibre, editat a Espanya per Capitán Swing, abans que els seguidors de Donald Trump assaltessin el Capitoli, però la seva lectura és com endinsar-se en el túnel que, al final, va conduir a l’assalt. Els primers culpables són els grups d’extrema dreta que donaven suport a Trump i que havien trobat a les xarxes l’escenari ideal per alimentar el seu extremisme. No obstant això, Marantz també posa el focus en els nous «guardians de la informació», que van canviar el sistema comunicatiu «i ara es desentenen de les conseqüències». I també en la deriva de molts mitjans de comunicació que, desconcertats per la pèrdua de la seva funció, es van deixar arrossegar per la voràgine de les xarxes.
Els ‘alteradors’
Marantz recorda que «els emprenedors de les xarxes socials s’anomenaven a si mateixos ‘alteradors’, però poques vegades descrivien amb detall quin aspecte tindria un món postalteració. Les seves idees tendien cap a un utopisme imprecís: esperaven connectar la gent, apropar uns amb els altres, fer del món un lloc millor».
«El seu optimisme —reconeix Marantz— no anava del tot desencaminat. Milions de persones (denunciants, periodistes, ciutadans, dones que resistien el maltractament, dissidents de règims despòtics…) van utilitzar les xarxes socials per organitzar-se, revelar abusos de poder i promoure objectius justos». Però, quan aquestes mateixes eines s’empraven per sembrar la desinformació o incitar a l’odi, «els alteradors tendien a respondre amb afirmacions ambigües sobre la llibertat d’expressió i s’afanyaven a canviar de tema».
Després d’escriure Antisocial, Marantz va concloure que «l’objectiu dels alteradors era enderrocar els guardians de múltiples indústries, entre les quals hi havia la publicitat, el món editorial, la consultoria política i el periodisme. El seu èxit, en el termini d’una dècada, havia superat totes les expectatives. Les xarxes s’havien convertit en els instruments de difusió d’informació més poderosos del món. Molts mitjans de comunicació tradicionals estaven sent desmantellats i ningú semblava tenir ni la més remota idea de què els substituiria».
Van tenir un èxit sense precedents. Van aconseguir els seus objectius. I aleshores es va produir un buit. Tot un sistema d’intermediaris entre els ciutadans i el poder queia en una profunda crisi, «però en lloc de prendre el relleu de la vella guàrdia, aquests alteradors (és a dir, els nous guardians) es negaven a reconèixer l’expansió del seu àmbit d’influència i responsabilitat. Van deixar sense vigilància la majoria de les portes, confiant que els transeünts no remenessin els panys».
‘Guardians’ irresponsables
Marantz considera que els nous guardians són uns irresponsables, perquè «van prendre el relleu de la vigilància que exercien els mitjans tradicionals, tot i que no ho admeten ni assumeixen la responsabilitat que comporta. Hi va haver ingenuïtat al principi, quan l’experiment començava i ningú sabia en què es convertiria. Tampoc ningú no els va donar raons per dubtar. La societat els va dir que podien guanyar tots els diners que volguessin sense assumir cap responsabilitat cultural, ètica o política».
Les conseqüències, segons Marantz, van ser molt greus per als Estats Units: «El vocabulari nacional —escriu— va començar a canviar immediatament i, alhora, es va tornar més lliure i inestable. La majoria silenciosa va deixar de ser-ho. Fissures molt antigues van travessar profundes esquerdes […]. De sobte semblava estrany recordar que alguna vegada havia existit alguna cosa coneguda com el gran consens nord-americà. S’havia produït un greu error de càlcul […]. La nova guàrdia de Silicon Valley, tant si va actuar intencionadament com si no, va proporcionar als intrusos el poder sense precedents de què ara gaudeixen […]. Hem de parar atenció al veritable problema: el nostre vocabulari nacional (i, per tant, el nostre caràcter nacional) està en procés de ser destrossat».
Ingenuïtat temerària
Com s’ha arribat fins aquí? Andrew Marantz té una resposta: «Uns quants emprenedors alteradors, impulsats per la ingenuïtat i el tecnoutopisme temerari, van construir uns sistemes nous i molt poderosos plens de vulnerabilitats imprevistes. Una camarilla heterogènia d’intrusos (edgelords i gatecrashers), motivats pel fanatisme, la mala fe i el nihilisme, es va aprofitar d’aquestes vulnerabilitats per segrestar la conversa nord-americana. Hi ha una àmplia gamma de motivacions: alguns estan realment compromesos ideològicament amb les pitjors idees del món modern, són antisemites, racistes o nazis sense pal·liatius. A d’altres simplement els agrada trolejar i fer enfadar la gent. Uns altres ho fan amb finalitats de lucre. Altres són hipernacionalistes, tot i que són dones, gais o persones racialitzades. Un altre personatge és l’empresari de la informació viral i caçador de clics».
Arran de la publicació del llibre, Marantz explicava en una entrevista a La Vanguardia el 2021 que «si encara hi havia algun dubte, l’assalt al Capitoli va trencar definitivament el somni de les xarxes socials com a portadores de democràcia i veritat als racons més foscos del planeta. Més aviat està passant el contrari. L’assalt al Capitoli representa un punt d’inflexió, però abans hi va haver altres esdeveniments que haurien d’haver provocat una reflexió, però no ho van fer: el Brexit, l’elecció de Trump o la marxa supremacista blanca a Charlottesville van ser avisos. Després de cadascun d’aquests esdeveniments hi havia pressió, es prohibia un compte o una pàgina, potser es canviava una condició de servei. I jo pensava: “És alguna cosa, però no és suficient”. No em refereixo a prohibir vuit mil comptes en lloc de quatre mil, sinó a replantejar l’arquitectura d’aquestes plataformes, les causes fonamentals que ens han portat fins aquí».
«Pots creure —explica— que Twitter tenia tot el dret de prendre la decisió de suprimir el compte de Donald Trump, fins i tot que havia de fer-ho, i alhora que és preocupant per a una democràcia que oligarques multimilionaris no electes tinguin tant control sobre el mercat públic d’idees […]. Donald Trump no hauria pogut ser president sense Twitter. Van crear el monstre de Frankenstein i després se’n van desentendre». I conclou: «La Primera Esmena (que consagra la llibertat d’expressió) és preciosa i no s’ha de menysprear. És una llibertat fonamental que cal protegir. Però si no ens preocupem per construir un ecosistema d’informació assenyat i coherent, potser caurem en un escenari de malson en què les pitjors persones del món, narcisistes i corruptes, comencin a portar els seus països al desastre».
Paraules que es van convertir en profètiques quan, el 2024, Donald Trump va aconseguir un segon mandat. Paraules sense les quals no s’entén el tecnofeudalisme que avui pateix el món, i que és a la base de la resistència davant la impunitat dels magnats de les plataformes.
