Una Barcelona invisible: Can Peguera (I)

Can Peguera és una espècie de relíquia viva d’un passat no gaire llunyà. L’any 2016 rebé protecció patrimonial i, com a la resta de Barcelona, es censà la seva població, consistent en poc més de dos mil habitants, veritables resistents menyspreats fins fa res, amb una taxa de pobresa de 53, el barem és 100, un xic per sota de la mitjana de Nou Barris. L’aneguet lleig, ignorat per tots, ofereix una bellesa inaudita, i tan de bo tingui a les seves bases la pell de la resurrecció

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Després de passejar pel Barri de Porta conec molt bé la meta final d’aquesta sèrie de passejades, però per arribar-hi he de transitar, vulgui o no, per l’avinguda del Doctor Pi i Molist, home cabal amb gran desig de generar avantguarda catalana per a la cura de malalties mentals, quelcom aconseguit el 1889, quan a la conclusió del camí per on anem s’inaugurà l’Institut Mental de la Santa Creu, durant decennis una casa dels horrors fins a la seva defunció i reemplaçament en forma de seu i biblioteca del districte de Nou Barris.

Hagué de transcórrer gairebé un segle per a gestar-se un canvi d’aquestes dimensions. Fins 1914 el centre de les nostres petjades fins a nou avís era la carretera del manicomi. Quan comencem a pujar-la detectem una bonica casa a la cantonada del passatge també dedicat a Pi i Molist. Té un preciós rellotge de sol més aviat matiner, amb les seves marques a les quatre de la matinada fins al migdia. El seu lema és el cel és ma regla i no hem de ser experts en arquitectura per a deduir la seva condició d’epígon Noucentista, quelcom clar si s’observa la forma de l’immoble o les característiques del seu element més remarcable, obra de Ferran Serra, especialista en aquesta matèria amb exemples notoris escampats per tot el Principat.

Si ens distraiem una mica en aquesta construcció és per l’allau d’amateurs amb ínfules, molts d’ells entregats a la teoria de datar la finca al llarg del segle XVIII, potser pel vici de jutjar tot allò esgrafiat com si pertanyés al període. Si analitzessin els estils s’adonarien del seu error, però amb la moda d’escriure de Barcelona a la babalà qualsevol advertència és escassa, una mica com quan fa uns anys sorties de copes i tothom era fotògraf o dissenyador. Quina època, mare de déu!

Bé, Pi i Molist ha guanyat fa poc un poliesportiu, això si, mig amagat i impressionant pel seu jardí vertical, sens dubte un altre al·licient per a millor l’entorn malgrat la crítica fàcil de veure’l inaugurat, després de vàries protestes, a la imminència de la cita electoral del passat mes de maig, on els socialistes recuperaren la seva habitual hegemonia al districte.

Malgrat això, servidor ha arribat fins aquest cruïlla per abraçar Can Peguera, nom d’una antiga masia caiguda en l’amnèsia col·lectiva, ningú del lloc pot recordar-se de la mateixa perquè ha transcorregut gairebé un segle de la seva desaparició, i reemplaçada des 1929 per un dels quatre polígons de cases barates parits aleshores amb la fi d’airejar Montjuic de paratges incòmodes pel prestigi de la ciutat i al visió dels assistents a l’Exposició Internacional organitzada per la dictadura de Miguel Primo de Rivera.

La tetralogia de cases barates, així es conegueren popularment fins fa ben poc, nasqué en part mitjançant una llei de 1921 adaptada el 1924 per a calmar la cambra de la Propietat Urbana, sempre a l’aguait per si es lesionaven els interessos de l’entitat, sempre amant de dificultar la vida a les persones normals i corrents. És ben curiós remarcar com el Patronato de la Habitación sempre es considerà amo de les vivendes, repartides entre les rodalies de Santa Coloma, Can Tunis, el Bon Pastor i la frontera entre Horta i Sant Andreu, on s’ubica el grup batejat com Ramon Albó, sindicalista catòlic i secretari de la Junta Provincial de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat, a més de ser el vocal del ja esmentat Patronato de la Habitación i posseïdor de molts terrenys propers al polígon que li retia honors.

Això fou possible gràcies a la venda per part de la marquesa de Castellvell de 113.462 metres quadrats per un milió i mig de pessetes; s’empraren vuit hectàrees per a construir 534 vivendes de planta baixa, una caserma de la guàrdia civil i una escola mai inaugurada.

L’entrega de les vivendes es realitzà paulatinament entre 1929 i 1931, diferenciant-se d’aquesta manera del grup Eduard Aunós, situat a Montjuic, més automàtic per motius més aviat simples. Als barraquistes de la muntanya se’ls hi va permetre escollir destí, i la gran majoria optà per quedar-se amb allò ja conegut. Potser per això el nostre protagonista serví per a traslladar a molts expropiats d’altres zones durant el primer Franquisme, com si fos una espècie de contenidor amb capacitat per a amalgamar una certa heterogeneïtat social.

L’arriba de la Segona República alterà el seu nom, denominant-se Giner de los Ríos, sens modificar la pertinença dels seus residents, molt favorables a l’Anarquisme, predominant a la capital catalana durant tot el primer terç del segle XX, més concretament fins a la conclusió de la Guerra Civil Espanyola.

Com que al llarg d’aquests articles juguem amb una extensió limitada per a la comoditat dels teus ulls perfilaré una mica més aquesta breu semblança de Can Peguera. Durant els anys franquistes deixà enrere els números per a reconèixer els seus carrers i adoptà un nomenclàtor de pobles lleidatans, mentre els seus distants germans poligonals feren el mateix amb les tres altres províncies.

La vida a Ramón Albó fou més plàcida que a Baró de Viver, Bon Pastor o Eduard Aunós, quelcom degut a la proximitat amb Horta, sempre hi hagué relació amb el seu nucli central, i al creixement de Nou Barris, factor fonamental i tanmateix perniciós, doncs l’escassa alçada dels domicilis topà amb la monstruositat dels blocs de pisos del passeig Urrutia, diferència encara present i demencial a nivell estètic, sent l’excusa perfecta per a plantejar-se durant els anys setanta l’enderroc del conjunt per a elevar infames gratacels.

Per sort, tot quedà en no res i ara mateix Can Peguera és una espècie de relíquia viva d’un passat no gaire llunyà. L’any 2016 rebé protecció patrimonial i, com a la resta de Barcelona, es censà la seva població, consistent en poc més de dos mil habitants, veritables resistents menyspreats fins fa res, amb una taxa de pobresa de 53, el barem és 100, un xic per sota de la mitjana de Nou Barris. L’aneguet lleig, ignorat per tots, ofereix una bellesa inaudita, i tan de bo tingui a les seves bases la pell de la resurrecció.

Arribo al seu rovell de l’ou després de vint anys sense haver-lo trepitjat. Aleshores era un jovenet amb ganes d’agafar la totalitat amb la meva bici. Ara hi torno amb els peus dotats de sentit crític, i a Can Peguera abraçar l’espai i omplir-lo de reflexió és una necessitat imperativa, la mateixa ignorada pels polítics, massa còmodes als seus despatxos, sense importar el color de les seves sigles.

3 Comments en Una Barcelona invisible: Can Peguera (I)

  1. Can Peguera i altres casetes que hi havia a Barcelona em semblen una forma de viure molt més intel.ligent que els edificis en color negre que fan ara

  2. Carles Bataller Martínez // 19/07/2019 en 19:18 // Responder

    Sóc nascut a les cases barates i encara que estàn a Nou Barris sempre dic, amb molt d’orgull, que sóc de les cases barates d’Horta. Ara, encara hi viu la meva mare i cada vegada que vaig a visitar-la es una visita al meu barri de sempre. Sempre ho serà visqui on visqui. Llarga vida a Can Peguera.

  3. Domingo Olmos Vega. // 20/07/2019 en 20:08 // Responder

    Encara hi ha un altre lloc de cases barates baixes a Barcelona, de les qu enecara en queden algunes: Sant Ramón. Heu de fer un darrer article sobre ell.
    Pegades al barri de Collblanc de la veïna L´Hospitalet, de fet es una continuació de Collblanc dins el terme de Les Corts (quan el desrrollisme franquista va inaugurar la Línia 5 de Metro la estació es va dir així i no Collblanc per aixó). I encara mes de fet, la esglesia de Collblanv es la parròquia de Sant Ramón, la cantonada de la Travessera de Les Corts amb la Carretera de Collblanc on es troba es Barcelona, l´altra voravia es L´Hospitalet amb l´edifici Racionlista del Gratacels de Collblanc i pioner de Catalunya, i l´edifici Modernista que era la Regidoria de Districte, que el va fer l´Ajuntament hospitalenc de llavors a correcuita per a evitar una agregació a Barcelona que volien part dels propietaris urbans abans de fer-se Sant Ramón.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*