«L’Espanya del PP representa la privatització de la diversitat pel pànic a la pèrdua de consensos del 15M»

Guillermo Zapata coneix bé les conseqüències del poder de les xarxes socials. De l'experiència i la reflexió sobre la seva dimissió arran d'una piulada, el regidor de Madrid presenta el seu llibre 'Perfil Bajo', a poques setmanes d'unes eleccions municipals a les que no s'hi presentarà

Guillem Pujol
 
 
 
Guillermo Zapata, concejal de Ahora Madrid. / Elise Fitte-Duval

Guillermo Zapata, concejal de Ahora Madrid. / Elise Fitte-Duval

Parlar de Guillermo Zapata és parlar de xarxes socials. Parlar de l’abast dels 140 caràcters que permet una piulada, de la llibertat d’expressió i la polèmica que tenen cabuda al time line d’aquestes xarxes socials. Plataformes com Twitter marquen la política de l'»ansietat i de la hipervelocitat», com les defineix el regidor de l’Ajuntament de Madrid per Ahora Madrid. Una piulada seu li va valer una dimissió i d’aquest poder de les xarxes parla en el seu nou llibre ‘Bajo Perfil’ (Lengua de Trapo), que va arribar a les llibreries just dos mesos abans de la data en què s’han fixat les eleccions municipals a les que no es torna a presentar.

El títol del llibre és ‘Perfil Bajo – Llibertat de expresión, ansiedad tecnológica y crisis política’. A qui li parles?

Crec que li parlo a la gent que ha viscut aquests anys amb interès i preocupació. I em refereixo a la gent normal i corrent, que no ha d’estar necessàriament en cap candidatura política o ser molt activa políticament. Escric des de la barreja entre l’interès i la preocupació: he intentat evitar, en la mesura del possible, escriure una història en primera persona. Tot i que, evidentment, té aspectes autobiogràfics.

La primera part del llibre narra aquelles 72 hores de tempesta i linxament mediàtic prèvies a la teva dimissió. Podries destacar algun d’aquests moments en positiu?

Sí, és clar. Va haver-hi una xarxa de persones que es van connectar entre si per per donar-me suport sense que jo ho demanés, sense que hi hagués cap compromís ideològic. Va ser una xarxa purament afectiva. Aquella resposta col·lectiva va ser el més destacable, i en xarxes així veig part de la sortida a l’atzucac en què estem.

Entrant en el cos del llibre, desenvolupa les dues teories que exposes: El País Estret de Rajoy-Casado i El País Ferpecto de Sánchez.

El primer seria dir que, d’aquestes dues teories, la del País Estret està més desenvolupada, mentre que la del País Ferpecto és més una intuïció. El País Estret és una idea purament conservadora d’un país, una mirada sobre el territori col·lectiu a través d’una cohesió de minories. És a dir, produir una identitat molt forta a través d’un domini de poder, però que serveixi per a un percentatge petit de la població (petit en en relació a la resta). I amb això dir: «aquesta és la realitat del país».

Aquest país, aquesta Espanya, primer la del govern de Rajoy i després de Casado, representa d’alguna manera una privatització de la diversitat. I una resposta, jo diria que amb cert pànic, a la pèrdua de consensos que es va obrir del 15M en endavant.

A partir de la moció de censura que porta a Pedro Sánchez a ser president, començo a notar al meu voltant un ambient diferent: un cert alleugeriment, però sense que hagi canviat realment res en termes d’aprovació de lleis, per exemple.

És llavors quan començo a fer-me preguntes, amb el llibre pràcticament acabat, sobre si no estem obrint una nova fase a la qual anomeno País Ferpecto, en referència a l’expressió dels còmics d’Astèrix i Obèlix. Es tracta de quelcom que sembla que funciona però queda alguna cosa estranya. El País Ferpecto vindria a ser el simulacre d’aquesta resta que quedava fora del País Estret, però des d’una manca absoluta de desig de comprometre’s amb aquesta diversitat tan gran.

Però, com dic, és una teoria poc desenvolupada que hauria de ser més treballada ara que el resultat de les eleccions pot donar-li tot el sentit o pot cancel·lar-la. Caldrà veure.

Hi ha País Alternatiu?

En el llibre jo no plantejo cap tercera via o tercera posició en relació a les altres dues. Plantejo, més aviat, una dinàmica diferent, més propera i que no té a veure amb la producció d’identitats fortes ni d’enemics, sinó amb la producció d’amistats i xarxes cada vegada més intenses. Són aquestes xarxes les que tenen capacitat d’incloure i construir necessitats i drets comuns.

El resultat de les eleccions generals ha dibuixat un escenari i confirma la idea que ni des del País Estret ni des del Ferpecto es pot governar a la resta. Només amb una d’aquestes dues visions no serveix, s’han de tenir aliances diverses. La societat ja opera en aquesta clau de diversitat. Però no pretenc en cap moment, oposar aquesta idea d’aliança amb les altres dues idees.

Dius que a Catalunya es viu un empat cultural, i defineixes tant el Procés com la seva oposició en forma de paradoxa, afirmant que són política i el seu bloqueig a la vegada

Primer, cal deixar clar que tot el que un madrileny digui sobre el Procés ha de agafar-se amb unes pinces enormes perquè no és una experiència directa. Jo no visc el Procés, jo visc un relat del Procés. Crec que qualsevol que no visqui a Catalunya però tingui curiositat i una preocupació ha de partir d’aquí.

Dit això, la política és, entre altres coses, passió, organització, demanda col·lectiva de drets, organització social, portar als partits a posicions diferents a les que defensaven, transformar tot aquest camp, això és la política. És impossible per a mi pensar que el Procés no sigui això. És una enorme quantitat de gent amb un desig molt rellevant i que mereix ser tingut en compte, organitzant-se i expressant políticament.

Però crec que alhora també és l’autonomia de la política a ple rendiment, la unilateralitat dels partits, la política d’identitats fortes amb molta dificultat per dialogar amb altres i també un domini del relat sobre qualsevol altre element que crec que porta a carrerons sense sortida.

La política institucional té molta capacitat per dir: ‘bé, doncs ja hem superat aquesta fase i ara anem a la següent’. Aquí és on que crec que hi ha un certa traïció a aquesta mobilització multitudinària menys capturable per un partit. El que em sembla més interessant de la situació a Catalunya és aquesta realitat intangible que intenta ser dominada totalment des del poder.

Això des de Madrid sí que es veu molt bé, perquè ens parlen d’un lloc que coneixem per amics o familiars, per haver estat aquí temps, o perquè coneixes la política d’aquí … i ens produeix una mena de falsedat.

En aquest sentit, crec que també les eleccions han dit alguna cosa sobre això: no és estrany que hàgim vist que les posicions polaritzades en relació a la qüestió territorial hagin expulsat a les dretes no perifèriques o no independentistes en llocs com Catalunya o el País Basc i , alhora, a Madrid la dreta torni a tenir un nombre de vots superior al que té esquerra. Em sembla que és simptomàtic.

També comentes que, més enllà del debat sobre la crisi de la llibertat d’expressió, el problema és una crisi en els consensos socials que genera una sensació constant de fragilitat. En què es pot traduir aquesta fragilitat?

La fragilitat té a veure amb moltes coses. És la dificultat per imaginar el futur proper, per imaginar la sostenibilitat de la pròpia vida al mitjà termini. És el canvi climàtic també. Té a veure amb una baixada de la confiança en els llocs on abans es construïen veritats que abans eren de consens, com els mitjans de comunicació, i d’allí surten les fake news, que no són exactament mentides sinó més aviat relats que adquireixen forma de notícies.

També té a veure amb el fet que institucions tradicionals que ordenaven la nostra vida, com l’Estat o l’ocupació, estan en una crisi estructural. La fragilitat també es dóna davant les reaccions al sorgiment de noves idees polítiques de consens al voltant de nous marcs de drets, noves formes d’organització social com el feminisme, per exemple.

Per aquest motiu crec que tots els estaments es posen una mica en crisi i en discussió. La mateixa figura del Rei, que és una figura que es construeix en els anys noranta entorn a la idea del consens, de sobte ja no funciona en termes de consens sinó d’ordre i disciplina i per tant deixa a gent fora. Crec que en aquest magma és on entra la por que qualsevol idea que es digui es pugui aprehendre i transformar.

Un dels grans tabús de l’humor a Espanya és ETA. Recentment, el còmic Iggy Rubín es va veure embolicat en una important polèmica per un monòleg en el programa de La Resistència. A qui o què beneficia aquesta censura?

Ja hem passat per etapes i moments en què el terrorisme ha estat sotmès a humor a casa nostra. El programa basc Vaya Semanita ja feia servir el codi de l’humor, sense banalitzar ni exaltar, per parlar de coses que estaven succeint. També cal distingir entre l’humor sobre terrorisme o sobre la persona que exerceix el terror i la que ho pateix.

Quan parlem de la víctima cal tenir una cura més gran. No crec que l’humor hagi de tenir límits, però sí que hem de poder discutir-ne. Hi ha molts graus en l’humor però sí que és veritat que en alguns contextos ha estat sa que se sotmetés al terrorisme a aquesta capacitat de crítica que ve de l’humor.

Uns pocs dies abans de la teva dimissió, vas escriure una nota de premsa en la qual acabes dient: «No vull fer una política de xarxes socials, d’hipervelocitat i ansietat». Pot existir una política de xarxes socials sense la hipervelocitat i sense ansietat?

Depèn de des d’on la pensis. En la lògica de les xarxes socials no. Estan dissenyades per produir hipervelocitat i ansietat. Una funció que em resulta molt interessant de Twitter i de la qual parlo en el llibre és la de silenciar. No evites que l’altre et llegeixi o que altres llegeixin a d’altres que parlen de tu però tu no ho llegeixes. Però ara Twitter et mostra tuits que tu tens ocults perquè els has silenciat i t’ofereix llegir-los.

Quina funció té això? És una simple provocació. És com gratar una crosta, opera aquesta clau d’ansietat: Què haurà dit? Ho vull saber o no ho vull saber? M’enfadaré o no m’enfadaré? És a dir, t’està tirant ganxos tota l’estona. Això és el disseny. Llavors, a aquest disseny tu li pots oposar resistència però li estàs oposant una resistència més o menys individual.

Per acabar: dius que les forces del canvi han de cooperar en lloc d’enfrontar. A qui votaràs a les municipals?

Sobre el vot tinc les meves simpaties i criteri, evidentment. Però sóc regidor per una confluència que no es presenta ja, de manera que he de ser prudent. Crec, però, que la prioritat és participar per evitar un govern de les tres dretes

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*