La sedició i les seves conseqüències

Potser, i només potser, avui al PSOE li és difícil declarar-se d’esquerra mentre pica l’ullet a la dreta. Al mateix temps, la Generalitat sembla que hagi decidit rescindir de les seves obligacions. La contradicció d’encoratjar els manifestants alhora que es dona llum verda als Mossos d’Esquadra per estomacar-lo és un gran acte de cinisme. Enmig de tot això, la gent. Enfada, enrabiada, i sola. Després de la sentència, la lluita ja no és per la independència. És un enuig generalitzat contra la situació actual, també contra el processisme inoperant

Guillem Pujol
 
 
 
Manifestants parant l'activitat de l'aeroport de Barcelona en protesta contra la sentència | Victòria Oliveres

Manifestants parant l'activitat de l'aeroport de Barcelona en protesta contra la sentència | Victòria Oliveres

Ja s’han acabat els somriures: la darrera fase del procés independentista és la més trista, la més fosca de totes. Amb la sentència es va tancar la última porta, i les paraules de Pedro Sánchez, afirmant que es complirien les penes íntegres, hi va posar el baldó. Ens apropem al compliment de la dècada des de l’inici d’allò conegut com a “Procés”, i any rere any la situació sembla empitjorar. Amb la sentència per sedició s’ha creuat una línia que hauria d’interpel·lar independentistes i no independentistes: catalans, i a no catalans.

Perquè, com qui no vol la cosa, i amb la forma de la violència silenciosa que imposa una llei injusta, el dret a protesta, dre fonamental en qualsevol estat de dret i democràtic, s’ha posat en vereda. El camí iniciat amb la reforma del codi penal i la Llei de Seguretat Ciutadana (Llei Mordaça), continua, en aquest cas en forma de jurisprudència, amb la sentència per sedició i malversació a Oriol Junqueras (13 anys), Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa (12 anys), i per sedició a Carme Forcadell (11 anys i mig), Josep Rull i Joaquim Forn (10 anys), i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart (9 anys).

Emparant-se amb la condemna als dos últims, que no eren càrrecs electes, experts juristes i defensors de drets civils apunten que s’obre la porta a utilitzar el delicte de sedició per a criminalitzar la protesta. I així, amb la sentència, la qualitat democràtica de l’Estat espanyol baixa un graó. Un més, i ja en són uns quants en els darrers temps. Espanya no és un Estat feixista, ni un Estat totalitari, ni un Estat autoritari: però la seva democràcia s’empobreix.

Així, el dia mateix dia de la sentència, Tsunami Democràtic, que portava setmanes preparant la resposta, animava a paralitzar l’activitat a l’aeroport de Barcelona. Dit i fet: milers de persones es desplaçaven cap a la T1 de totes les formes possibles: a peu, amb cotxe, amb transport públic o amb bicicleta. Es dubtava de la capacitat de mobilització de Tsunami Democràtic, perquè, a hores d’ara, es continua ignorant qui hi ha al darrera. Tsunami Democràtic representa, sens dubte, una nova tècnica adaptada per als nous temps.

Aquest fil explica com funciona, presumptament, aquesta plataforma: una xarxa descentralitzada, coordinada i secreta que fa temps que s’organitza per aquest moment, degudament encriptada, i amb un algoritme que en dispersa l’autonomia entre les persones que disposin del canal de Telegram, que a hores d’ara ja s’enfila cap als 143.000 usuaris. Marlaska, Ministre de Justícia en funcions, anunciava el dia després de la sentència que ja estaven investigant qui movia els fils per a, qui sap, capturar-los per tals actes sediciosos. Sembla que la història es repeteix, i el focus es posa en les conseqüències en lloc de a les causes.

Perquè la realitat és que les milers de persones que van anar a bloquejar la terminal 1 en forma de protesta per una sentència injusta, incloent-hi un jove a qui la policia va fer perdre un ull, i un altre a qui van rebentar un testicle d’un cop de porra, no estaven allà pel que digués un comunicat. Estaven allà per a mostrar la ràbia davant d’un Estat que no accepta el diàleg i per lluitar pels drets de tothom. Després de la sentència, la lluita ja no se centra en la independència. És un enuig generalitzat contra la situació actual, també contra el processisme inoperant.

La nit del dimarts es va saldar amb desenes de manifestants i policies ferits, i entitats com IRIDIA han denunciat la brutalitat policial. Diversos vídeos circulen per les xarxes: en un d’ells es veu el moviment de tres furgones conduint en cercles per a dispersar una multitud, posant en joc la vida les persones. Una il·legalitat en tota regla. Les manifestacions van acabar amb la litúrgia noviolenta, i, aquesta vegada sí, es van veure manifestants enfrentant-se directament amb la policia, cremant contenidors i tallant vies. Per a trencar la hipòtesi de que els manifestants no serien més que marionetes sota l’obediència del Tsunami Democràtic, és important senyalar que els successos de la nit de dimarts no els va convocar ningú.

Per altra banda, el dimecres al matí van començar les anomenades “marxes per la Llibertat”, que, partint a peu de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, han d’arribar a Barcelona el divendres 18, dia de la vaga general, convocada pels sindicats independentistes Intersindical-CSC i la IAC. Mentrestant, el President en funcions, Pedro Sánchez, es reuneix a la Moncloa amb Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias. Els dos primers, li posen pressió per a que apliquin el 155, i ja posats a demanar, l’aplicació de la Llei de Seguretat Nacional, que no requereix de l’aprovació de les dues cambres.

Les enquestes de cara el 10-N li prometien una plàcida victoria al PSOE de Sánchez, però aquesta cada vegada se li posa més en contra. Potser, avui sí, Ivan Redondo – estratega de Pedro Sánchez – es penedeix d’haver forçat la repetició electoral. Potser, i només potser, és difícil declarar-se “d’esquerra” mentre li piques l’ullet a la dreta. Al mateix temps, el govern de la Generalitat en general, i Torra en particular, sembla que hagin decidit rescindir de les seves obligacions. De totes. La incomunicació entre els dos partits que el conformen (ERC i JxCAT) és abismal. La contradicció d’encoratjar els manifestants alhora que es dona llum verda a les brigades d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra a estomacar a aquells mateixos manifestants encoratjats representa un gran acte de cinisme.

I més encara quan, dos dies després, Torra es veu obligat a comparèixer de matinada degut als enfrontaments entre manifestants i policia, el mateix dia que el Govern blinda el conseller d’Interior, Miquel Buch, tot i les accions controvertides dels Mossos. Torra condemna, aquesta vegada sí la violència. La dels «grups minoritaris, radicals i violents», una resposta que no va satisfer ni a Moncloa ni al socis de Govern, ni a gran part de l’independentisme, fart de ser instrumentalitzats políticament. I enmig de tot això, la gent. Enfada, enrabiada, i sola.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*