La força us acompanya

La manifestació de Madrid mostra de nou l'extraordinària capacitat de resistència de l'independentisme. Però amb aquest poder de convocatòria no n'hi ha prou si no desemboca en un objectiu polític. La idea que la força estarà sempre del costat bo, és religiosa. Fascinant, però màgica

Andreu Claret
 
 
 
La manifestació independentista a Madrid | Olmo Calvo

La manifestació independentista a Madrid | Olmo Calvo

L’independentisme català ha tornat a exhibir múscul. Ha col·lapsat el centre de Madrid. Amb desenes de milers de manifestants, no sé quants exactament, però molts més que els que pretén el càlcul oficial. Des de la discrepància amb moltes de les consignes que es van corejar, ho considero una proesa. Una demostració de la resiliència de la qual ja hem parlat per explicar la inèdita capacitat de resistència del moviment social que ha quallat a Catalunya entorn a l’anomenat dret a decidir.

Cal ser molt burro per no reconèixer el valor històric que té aquesta concentració. I per no concloure, abans que acabi el telenotícies, que aquest conflicte només es podrà resoldre (si és que es pot, després de tant temps malgastat) amb un complexíssim acomodament polític. Primera conclusió, a la qual haurien d’estar atents els que pretenen governar Espanya després del 28-A. La segona és per als que tenen algun predicament sobre l’univers independentista. El seu repte és el de saber administrar aquesta força. El de donar un sentit polític a la seva sorprenent capacitat de convocatòria. No n’hi ha prou amb que la força acompanyi els independentistes, de gesta en gesta, de Madrid a Brussel·les, passant per Barcelona tantes vegades com calgui, si això no desemboca en un objectiu polític.

Pel que vaig veure, en la manifestació de Madrid convivien objectius molt dispars, més enllà de la legítima reafirmació. El més concret, que es posi fi al judici, com si això estigués en mans d’algú que no sigui el Tribunal Suprem. El més canyer i el que més va aclamar la parròquia: “hem vingut a acomiadar-nos”. No vull ni imaginar-me la reacció de les ambaixades europees. Han vingut a acomiadar-se! És tan simpàtic com poc seriós. Patètic.

Tanta força pot impressionar l’adversari, però també pot encegar la parròquia. Portada a l’extrem, la idea que la força estarà sempre del costat bo, és religiosa. Fascinant, però màgica. Sí el que es pretén és més prosaic, és a dir administrar-la políticament, millor buscar respostes a Sun Tzu, Gramsci o Maquiavel que en George Lucas.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacto: Twitter | Más artículos

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*