“És molt perillós tenir polítics i mitjans jugant a l’odi, al ressentiment, a engrandir les diferències i la incomprensió”

David Jiménez explica a ‘El Director’ la seva experiència com a responsable de ‘El Mundo’. El llibre denuncia les males pràctiques de la premsa i el periodisme. Creu que a “Catalunya no hi ha l’ambient per fer un periodisme independent que no sigui de trinxeres, d’uns i altres”

Siscu Baiges
 
 
 
David Jiménez, durant l'entrevista | Pol Rius

David Jiménez, durant l'entrevista | Pol Rius

No és el primer llibre de David Jiménez, però sí el que ha pujat més ràpid en vendes. Es titula El director. Secrets i intrigues de la premsa narrats per l’ex-director de El Mundo. Hi explica les seves vivències en els tretze mesos que es va responsabilitzar de dirigir el diari al qual hi havia arribat als 23 anys com a becari. Nascut a Barcelona el 1971, els seus llibres anteriors es basaven en les seves experiències i coneixements durant els anys que va ser corresponsal o enviat especial d’aquest mitjà a l’Afganistan, Pakistan, Corea del Nord, Filipines o el Japó, on va viure i informar en primera fila de l’accident nuclear i el tsunami que va patir Fukushima.

El van fer fora de la direcció del diari el maig de 2016 perquè no es va plegar als interessos dels propietaris del diari que, tal i com explica a El director (‘Libros del K.O.’ en castellà i ‘Navona’ en català) , posaven els seus interessos polítics i econòmics per davant de la independència del mitjà.

Li va passar mai pel cap algun cop quan va decidir ser periodista que arribaria a ser director de El Mundo?

No. Sempre em vaig veure com a reporter. A la Facultat el que volia era anar a cobrir grans històries, conèixer gent fascinant, viure l’aventura del periodisme. No se’m va passar pel cap que algun dia algú podria treure’m d’aquest món per fer un periodisme més d’oficina, més de despatx.

Què va pensar quan li ho van oferir?

Estava a la Fundació Harvard fent una beca Nieman. Conduïa per la carretera, amb els meus fills al cotxe, i un amic que treballava al diari em va telefonar per dir-me que estaven pensant en mi com a director. Va faltar poc perquè m’estavellés. La idea inicial era que em quedaria als Estats Units de corresponsal. Ja estava buscant si em quedava a Washington, Nova York,… Pocs dies després els directius de l’empresa van volar als Estats Units per convèncer-me.

Si pogués fer marxa enrere i la història es repetís, tornaria a acceptar l’oferta?

Continuo pensant que va ser una decisió temerària, feta sense haver calculat a qui portaven realment. M’imagino que pensaven que seria més manejable del que vaig ser i que, probablement, s’han penedit d’haver-me escollit, però jo no m’he penedit mai d’haver intentat fer un diari millor i d’haver defensat la seva integritat durant l’any que en vaig ser director.

Qui va suggerir el seu nom?

En un moment donat, Antonio Fernández Galeano havia decidit desprendre’s de Casimiro García-Abadillo. Ens havíem vist dos o tres cops com a molt en els 18 anys anteriors. Devia tenir una bona impressió de mi. Era un corresponsal conegut al diari, estava a Harvard… I la resposta de la persona amb la qual parlava, que és aquest amic que em va telefonar als Estats Units, va ser: “És una molt bona idea”. Ara no dirien el mateix.

Què va ser més temerari? Acceptar la direcció de El Mundo o escriure ‘El director’?

No tenia opció en cap de les dues. No podia dir que no a l’oportunitat de dirigir El Mundo, un diari on havia començat de becari i hi portava vint anys treballant i no podia deixar d’explicar el que vaig viure durant aquell any perquè hauria estat renunciar al que sóc, un periodista. No pots tenir una gran història, ser testimoni de tot el que s’explica a ‘El director’ i guardar-ho la resta de la teva vida en un calaix.

Hi ha molt pocs precedents d’ex-directors de diaris que escriguin un llibre així

Perquè la gent està pensant més en el seu proper lloc de treball i com el perjudicarà explicar el que ha vist. Jo tinc diversos avantatges. Un, que m’ho puc permetre. Un altre, que no tinc cap interès en tornar a treballar per gent que no respecti la meva llibertat d’expressió. He vist el llibre com un servei al meu diari de tota la vida i al periodisme. Després de vint anys com a corresponsal, d’haver cobert conflictes, d’haver estat en situacions difícils em semblava que per sentir-me periodista havia d’escriure aquest llibre.

Ben segur que la publicació del llibre li ha tancat portes i li ha generat problemes i enemistats. Tantes com per pensar en deixar el periodisme i dedicar-se a una altra cosa?

Serà difícil que algú aconsegueixi extirpar-me la passió pel periodisme. I mira que ho han intentat! Escriure aquest llibre et pot portar conseqüències de tot tipus. Des de demandes costoses de defensar a vetos que estem patint ja. Hi ha molts mitjans de comunicació que no volen saber res del llibre ni de mi. Probablement limiten les meves opcions professionals cara al futur però se n’obren d’altres. Per exemple, escrivint més llibres aprofitant que aquest està en la cinquena edició en només dos mesos. Si escriure el llibre és una immolació personal almenys tinc la satisfacció que ha anat bé i està arribant a molta gent.

Al proper llibre també ocultarà alguns personatges darrere de malnoms? En alguns cassos cal fer un esforç per saber qui hi ha darrera cadascun d’ells

Els empresaris, polítics, membres de la Monarquia, periodistes… tots surten amb noms i cognoms. Els únics que surten amb malnoms són els que encara treballen a El Mundo. Crec que no hi ha un llibre sobre la corrupció del poder en aquest país que tingui tants noms i tant coneguts de gent tant important.

Els estudiants de Periodisme que vegin les tensions i els cops de colze que hi ha a la redacció del diari tal i com els descriu al llibre es poden espantar una mica

És curiós que hagi dedicat el llibre als futurs periodistes i després descrigui un ofici tan difícil. Les redaccions són ambients molt hostils, on hi ha molta rivalitat i molt ego, que és un dels grans mals del periodisme. És millor que si algú tria Periodisme hi vagi amb un cop de realitat i que sàpiga que no va a Disneylàndia. Als que mantinguin la vocació els pot ser útil llegir un llibre com ‘El director’ i anar més ben preparats al que es trobaran. M’estic trobant que a molts els inspira el llibre i els inspira a voler fer les coses diferents i a canviar.

És veritat que estan en una precarietat que els ho posa difícil i aquest és un dels grans problemes. La meva generació i la que està per sobre de la meva han taponat el talent que venia per sota. La casta periodística existeix. És molt semblant a la política i vol preservar els seus privilegis. Hi ha el que jo anomeno ‘els nobles’ al llibre, que han fet mal als seus mitjans de comunicació perquè en comptes de mirar per la informació i el seu mitjà moltes vegades miren només pel seu interès personal.

Què és més dur: estar en mig d’un tsunami o seure a la cadira del director d’un diari?

Ho he passat pitjor com a director que en cap de les cobertures que vaig fer en tants conflictes, tsunamis i revoltes. Per dues raons. Una, que quan ets jove i estàs cobrint una guerra tens el convenciment que no et pot passar res dolent. Vas agafant més por a mesura que et vas fent gran. I després perquè les cruïlles morals a les quals t’enfrontes com a director són molt més grans. Quan estàs de reporter, per exemple a l’Afganistan, un dels països que em va tocar cobrir, les conseqüències del que facis les pagaràs tu. En canvi, quan estàs de director de El Mundo i tres-centes persones, els seus llocs de treball i les seves famílies, depenen de tu, notes un pes molt fort de que les decisions que adoptes els poden afectar, sobretot en un moment de crisi econòmica i dels mitjans tant forta on els diaris han estat a la vora del precipici.

David Jiménez, durant l’entrevista | Pol Rius

Ha perdut molts amics i s’ha guanyat molts enemics, segur, publicant ‘El director’

Els amics que he pogut perdre no ho eren de veritat perquè si algú no pot entendre que escrigui una història personal certa sobre l’any que vaig viure com a director de El Mundo potser no era tan amic. Després hi ha periodistes que s’han molestat perquè surten mencionats i ho entenc perfectament. D’altres han agafat distància com si de sobte fos inconvenient estar a prop de l’ovella negra que denuncia el que funciona malament a l’ofici. Tot això em sembla comprensible. En canvi, tens molts altres periodistes que et feliciten per haver explicat allò que havíem parlat en privat durant tan de temps i ningú no havia explicat. I també mostres d’afecte de gent que no té res a veure amb el món del periodisme i que et dóna les gràcies per haver-lo escrit. El seu èxit en vendes demostra que hi havia molta gent amb ganes de saber com funciona el nostre ofici per dins.

El va ensenyar a gaire gent abans de publicar-lo?

Sí. A diverses persones. Les reaccions que vaig tenir van ser molt variades però una que em va cridar molt l’atenció. Era una persona que havia treballat més de vint anys a El Mundo i que em va dir que li havia agradat el llibre però que la seva recomanació era que no el publiqués, perque no em portaria res de bo. És un bon amic i als amics se’ls ha de fer cas només de tant en quan. Crec que estava equivocat. El llibre era necessari. Si porta coses negatives, això és el periodisme, una professió vocacional en la que de vegades has de prendre decisions tot i saber que sortiràs perjudicat. Si no entens el periodisme així hi ha altres milers de professions molt més fàcils que no et posen en aquesta situació.

Suposo que quan li proposen ser director de El Mundo ja s’imaginava que patiria pressions d’anunciants, accionistes, polítics… Van ser com esperava?

No fins al punt que vaig veure. Sabia que hi havia pressions de polítics i empresaris però no vaig imaginar que fossin tan burdes, tan sistemàtiques, i que fossin part d’un sistema de lligams de la premsa amb el poder polític i econòmic que comprometia tant la independència del periodisme. Sí que es va produir un xoc entre el reporter, el corresponsal que porta molts anys fora i que, de sobte, es topa de nassos amb la realitat i, en certa manera, el periodisme romàntic que ha viscut no és el que es troba quan es fica en el món dels despatxos, les intrigues, la política i la relació amb l’empresa.

Qui manava més a El Mundo? El director, els anunciants, el govern del PP, els accionistes del diari?

L’any que vaig ser director de El Mundo vaig manar jo. De fet, la meva lluita va ser per mantenir el control editorial del diari en contra de molta gent que tractava de fer-lo per mi. Això és excepcional. Jo vaig durar un any. Els que arriben a aquests càrrecs saben que si defensen la seva independència i la seva integritat d’aquesta manera el més probable és que la seva carrera com a director no duri gaire. Per això, la majoria opten per adaptar-se al sistema i entrar al joc de favors i interessos que existeixen a Espanya.

El seu successor, Pedro García Cuartango, tampoc no va durar molt temps com a director d’El Mundo

Per les mateixes raons. Era un periodista íntegre que, entre d’altres coses, es va negar a paralitzar informacions del Futbol Leaks que afectaven a Cristiano Ronaldo i que havien enfurismat Florentino Pérez. El Mundo va perdre quatre directors en el temps record de tres anys i mig i això va ser part d’una operació per domesticar un diari que, amb els seus errors, havia estat molt combatiu amb els diferents poders.

Un d’aquests errors, potser el més gran, va ser la insistència a negar que els atemptats de l’11M a Madrid els va cometre Al Qaeda. Com ho va viure quan va arribar a la direcció del diari?

És la gran pífia periodística d’El Mundo en la seva història. És un diari que va fer coses molt ben fetes, que va denunciar el terrorisme d’Estat, que va denunciar la corrupció del PSOE en els anys de Felipe González, que va publicar les primeres informacions rellevants sobre el cas Urdangarín, els missatges de Rajoy a Bárcenas, però que també va cometre excesos i errors. I el més gran va ser mantenir durant anys que existia una conspiració entorn l’11M publicant informacions que no tenien prou rigor. Aquesta és una taca que li ha costat molt netejar i que, de fet, encara pesa molt en la imatge que la gent té del diari. El millor seria que el diari demanés perdó per aquelles informacions, aprofitant, per exemple, un aniversari dels atemptats. Que digués simplement “Ens hem equivocat”.

Qui hauria de fer-ho?

Cec que ho ha de fer el director que va publicar aquelles històries. Jo puc denunciar al llibre o ressaltar que ens vam equivocar però això no tindrà un valor important fins que no ho faci el director que estava al càrrec i va ordenar aquelles investigacions. Probablement ell estava convençut que estava explicant la veritat però els fets ens han desmentit.

Com s’explica que pugui existir un personatge com el comissari José Manuel Villarejo?

No m’ho explico. Em sembla surrealista que la seguretat de l’Estat d’un país europeu, occidental i suposadament democràtic hagi estat en mans d’un personatge amb una integritat i una ètica tan deplorables, algú que munta una policia paral·lela amb els diners que paguem tots els espanyols en impostos, contamina els mitjans de comunicació per destruir els adversaris del govern i del Partit Popular. Estem parlant d’un escàndol que a qualsevol altre país seria equivalent al Watergate als Estats Units. I aquí ha passat de puntetes. Diu molt de com n’està de greixat el sistema i de la quantitat de gent que està interessada en que no se sàpiguen les coses de Villarejo.

David Jiménez, durant l’entrevista | Pol Rius

Però va ser gràcies a les seves maniobres i males arts que va aconseguir la captura de pantalla en un banc d’Andorra que va obligar Jordi Pujol a confessar que havia tingut diners a l’estranger amagats a Hisenda durant molts anys

Villarejo ha viscut de la informació. Sobre Pujol i sobre tot el món. Quatre-cents dossiers de la gent més important del seu país estaven en les seves mans. Era una informació amb la qual traficava, segons estem veient als autos judicials. Era una font important d’El Mundo, d’altres diaris i de molts periodistes d’aquest país. Barrejava informacions que eren certes amb d’altres que estaven contaminades o fabricades. Aquí és on molts periodistes i mitjans no van fer la feina de contrastar, de distingir, de verificar aquestes informacions que venien de les anomenades ‘clavegueres de l’Estat’.

Vostè va trencar les relacions d’El Mundo amb ell

Vaig trencar la relació del diari amb les clavegueres i amb Villarejo dos anys abans que el detinguessin. No m’agradava ni el personatge ni la manera com es treballava amb la seva informació. El problema no era que fos una font. Els periodistes sempre tindran fonts als ‘baixos fons’. El problema és si un cop aquesta font t’ha fet una filtració passes a fer periodisme d’investigació o no. Publiques simplement el que t’han entregat, que és el que s’ha fet a la premsa espanyola durant molt de temps, o utilitzes aquesta informació per començar una investigació que et porti a contrastar el que t’estan intentant colar. Aquest és el gran dèficit que ha tingut el periodisme a Espanya. S’ha confós el periodisme de filtració amb el periodisme d’investigació.

Hi ha periodistes que han jugat fort la carta d’aquest periodisme de filtració i sense contrastar les informacions. En ocasions es pot interpretar que han actuat de forma delictiva però no hi ha periodistes a la presó per actuar així

El periodisme no té perquè ser immune ni a la llei, ni a la crítica, ni a la denúncia de la seva corrupció, que també en té. A ‘El director’ es parla d’aquesta corrupció, del periodisme de xantatge, de les clavegueres, de les prebendes,… Hem de respondre com qualsevol altre ciutadà. El periodisme ha romàs sota una llei del silenci. Nosaltres mateixos hem ocultat el que anava malament al nostre ofici. És hora que canviem i que no sols denunciem el que passa sinó que ajudem a la justícia a trobar les pomes podrides, que estic convençut que n’hi ha, i si algú acaba a la presó per haver comès delictes…

No n’hi ha cap

Potser els jutges no estan molt per la tasca d’investigar el periodisme. Hi ha un dèficit. Estan més en la investigació de la corrupció al món empresarial i polític. Al periodisme hi ha molts dels defectes de la política i l’empresa i per poc que rasqui un jutge diligent trobaria coses molt interessants sobre la seva utilització pel xantatge, la intimidació o la destrucció de persones.

N’hi diu ‘periodisme de trabuco’

S’ha estès a Espanya i són massa els mitjans que viuen d’amenaçar empreses i institucions amb publicar informacions negatives si no reben una quantitat determinada de diners. És un capítol que al llibre es diu ‘La cosa nostra’ per alguna raó.

Al llibre també parla de mitjans que es presenten com a purs però que no ho són tant

El sistema està tan contaminat que és molt difícil, fins i tot pels que volen realment deslliurar-se dels interessos i els lligams al poder, exercir un periodisme absolutament independent al país. El terreny de joc està arreglat però hi ha gent intentant-ho.

Va néixer a Barcelona, freqüenta Catalunya… Es veuria en cor de dirigir un diari català?

No. A Catalunya no hi ha l’ambient per fer un periodisme independent que no sigui de trinxeres, d’uns i altres. És absolutament difícil però potser per això precisament seria necessari que sorgeixin mitjans que ho intentin. Però no crec que jo sigui la millor persona per fer-ho.

David Jiménez, durant l’entrevista | Pol Rius

Com viu el debat polític i social català?

Amb molt neguit i preocupació, no només perquè vaig néixer aquí, vaig viure la meva infantesa aquí i hi tinc grans amics sinó perquè quan una societat es fractura, com ha passat aquí, res de bo pot ocórrer. Em fa molta pena veure que els propis mitjans de comunicació hem contribuït a que la bretxa en comptes d’escurçar-se hagi crescut. I em dona la sensació que hem creuat una frontera, que ja no es pot dialogar. Cal recuperar el diàleg. Estem anant perillosament cap a aquell punt en el qual aquell que pensa diferent de mi és el meu enemic.

Jo, que he cobert conflictes civils a molts països i que he vist el que l’odi pot fer a una societat, ho veig amb molt neguit. No estic dient que això hagi de passar a Catalunya. Estic dient que és molt perillós tenir polítics i mitjans de comunicació jugant a l’odi, al ressentiment, a engrandir les diferències i la incomprensió. Tothom pot estar legítimament a favor o en contra de la independència però en el moment que la intolerància et fa deslegitimar completament la posició de l’altre i passes al nivell personal has creuat una línia que enverina una societat. Espero que això ho puguem reparar a Catalunya.

A molts mitjans els resulta més rentable enverinar les relacions perquè així obtenen més seguidors

Això és un problema: tenir una premsa tan definida, tan de trinxeres, on les posicions són absolutament blanc o negre i s’alimenta l’enuig de la gent envers l’altre, perquè és rentable, perquè et pot portar més lectors i enganxar-los més al teu periodisme. Nosaltres, els periodistes no fabriquem rentadores, fabriquem informació perquè la gent pugui prendre decisions basades en fets. En el moment que trenquem aquesta confiança amb la gent contribuïm a desinformar, a la ignorància, al sectarisme. Aquesta no és la funció del periodisme. És justament la contrària.

De les 366 portades de ‘El Mundo’ que va fer com a director, amb quina es quedaria?

Vam publicar en la mort d’Aylan, el nen sirià refugiat, la foto de mida més gran en la història del diari. Eren les dues terceres parts de la portada i no portava títol perquè no calia dir absolutament res més del drama dels refugiats. Vam publicar exclusives que van tombar a un ministre com Soria, del PP, i grans reportatges dels nostres periodistes però li tinc un afecte trist a aquella portada d’Aylan. Alhora que va ser un de les nostres portades millors em fa ràbia que la reacció immediata de compassió cap a aquell nen fos tan passatgera i que poc després s’oblidés. Potser hauríem d’haver fet més portades com aquella.

Ara aquesta portada l’ocuparien el pare i la filla ofegats al riu Bravo, a la frontera entre els Estats Units i Mèxic

Però quant ens dura la compassió, l’interès? El periodisme està servint realment per combatre la indiferència davant els grans problemes del món, de la societat? Ja sé que és una visió romàntica i que hi ha gent que pensarà que és ingènua però el periodisme ha de contribuir a això, a explicar i a posar la gent en la situació d’altres. És el que vaig intentar com a corresponsal. Estava a països a deu mil quilòmetres de distància i el que volia és que la gent se sentís propera als problemes que estava explicant. Aquell dia ho vam aconseguir. Gràcies a aquella foto hi va haver una reacció de líders europeus, promeses, solidaritat en tots els àmbits. I hauríem de preguntar-nos perquè allò va ser tan passatger i després va venir una gran indiferència.

Quin va ser per vostè el moment mes dur, més desagradable, com a director del diari?

El moment en el qual vaig haver de comunicar a dos companys que, després de molts anys de servei al diari, serien acomiadats. Em va emocionar, em va doldre enormement i encara ho porto dins. A més, era una decisió que no era meva sinó que, a més, venia imposada pels accionistes italians. I no hi havia cap raó perquè, mentre els nostres directius s’omplien les butxaques de bonus i grans salaris, periodistes que havien dedicat la seva vida al diari l’haguessin d’abandonar.

Aquests companys segur que s’han recol·locat

Cadascú ha seguit el seu camí i tenen treballs diferents però hi havia un grau d’injustícia en què els plats trencats de la crisi que havien provocat els directius dels mitjans els acabés pagant la redacció. Cap director mai vol haver de prescindir de gent que, quan portes tants anys treballant per un diari, és sempre propera perquè has compartit moltes coses amb ells.

I el millor moment?

No puc dir que n’hi hagués moltíssims però cada cop que publicàvem una història que va ser rellevant per la gent o que va millorar la vida de gent va ser un moment bo. Des de la història que vam publicar del suïcidi d’un nen d’onze anys per bullying que va generar un 70% d’augment de les denúncies per bullying a les escoles del país fins exclusives com els comptes que el ministre Soria tenia a Jersey i que descobrien que portava dies mentint sobre la seva no implicació en paradisos fiscals. Són dos exemples d’històries de servei públic i quan aconsegueixes portar-ho a una portada i que tingui un efecte –un augment de les denúncies de bullying o la dimissió forçada d’un ministre que no mereixia aquest càrrec- et pots sentir orgullós i que estàs fent la feina que et van encarregar.

El paper està mort?

Està a la UCI. I amb un percentatge de supervivència escàs. Pot sobreviure com un nínxol minoritari però la part important del negoci periodístic no estarà en el paper. Estarà en el digital. És una evidència que sorprèn que encara hi hagi gent a les redaccions que ho negui.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*