Els projectes de retorn de menors: no són nens perillosos sinó nens en perill

Darrerament parlem de diversos projectes de retorn "assistit" per menors migrants, però no tenim en compte que el retorn sempre és viscut com un fracàs. Així, no es dóna un escenari en què el retornat és acollit per la seva família i menja perdius. Sinó que es passa per un procés traumàtic en què la majoria torna a migrar, desconfiant aquest cop del sistema de protecció, incidint perillosament en la seva salut mental

Núria Empez
 
 
ROBERT BONET

ROBERT BONET

Últimament ens hem fet resó de diferents propostes de retorn de joves que han migrat sols i es troben en situació de desemparament, als seus països d’origen. Parlaven de diferents formats, com el projecte Al Amal, que entre els seus objectius contempla el «retorn voluntari» i que ens recorda una còpia del ja fracassat Catalunya – Magrib, com les paraules del tinent d’Alcalde Albert Batlle que parla de retorn “assistit” pels nens que es trobin en situació de carrer. Tot això no és res nou, i ens mostra que els nens no són benvinguts, que prima la seva visió d’estrangers en situació irregular, que la de menors en desemparament als que cal protegir. Que tenim una lectura inversa on veiem “nens perillosos” quan són nens en perill.

Al setembre del 2006, es va posar en marxa un programa de “retorn voluntari” per a menors no acompanyats, anomenat Catalunya-Magrib i cofinançat per la Secretaria d’Immigració i de gestió privada per algunes associacions com Gedi Consop, Casal dels Infants del Raval i La Torna. El 2009 el projecte va rebre un pressupost total de 3.545.584€, que aportaven entre la Unió Europea, l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El programa constava de tres eixos, la creació d’un centre residencial per nois que volguessin retornar al Marroc; la creació de taller formatius pre-laborals; cursos de formació ocupacionals vinculats amb convenis de pràctiques amb empresaris catalans afincats a Tànger i seguiment i acompanyament dels infants i les famílies que formessin part del programa.

El mes de març de 2012 el Govern de Catalunya va decidir clausurar el Programa, deixant al carrer i sense finalitzar els seus estudis, prop de 170 alumnes, i desateses prop de 700 famílies dels barris més precaris de la ciutat de Tànger. Van ser acomiadades prop de 25 persones professionals del Marroc, formades pel Programa i que complien nivells deontològics visats pel projecte europeu. El Conseller Josep Cleries va donar ordres explícites per a finalitzar les accions abans del dia 30 de juny del 2012.

Els equipaments i arxius del Programa, justificants, ordinadors, vehicles, material de formació i altres equipaments van quedar tancats en l’edifici cedit pel Marroc, malgrat els intents perquè la part catalana n’assumís la responsabilitat. A data 31 de desembre de 2014, aquell material continuava intacte en aquelles instal·lacions. Les empreses col·laboradores, anteriorment visitades per representants del Govern de Catalunya, van quedar desateses i sense comunicació sobre els aprenents alumnes contractats en pràctiques.

A data d’abril de 2015, el Ministeri de Joventut del Marroc, davant la inassistència de la part catalana, va ocupar les oficines i va traslladar la documentació i equipaments a un magatzem. La pròpia Conselleria va constatar el “fracàs del programa”. Mai s’ha fet cap auditoria ni rendició de comptes sobre què va passar amb els diners públics destinats. Actualment, s’està gestant i es vol engegar el mateix programa que no va funcionar, amb els mateixos objectius sota un altre nom: Projecte Al Amal.

És important que fem memòria sobre efectes negatius que va tenir el Programa Catalunya-Magrib sobre els nois; per una banda va crear un efecte pervers, ja que per tenir dret a un recurs a Tànger primer s’havia d’haver migrat a Catalunya; com ja es va demostrar en el seu moment no hi havia nois candidats a tornar voluntàriament i es van afegir una sèrie de pressions als nois per acceptar, amenaçant-los a ells i a les seves famílies; només van ser 34 els que van ser retornats i va fomentar la re-migració, ja que alguns dels nois van tornar a posar en perill la seva vida per tornar a la península i va provocar fugues massives dels centres per por de ser repatriats, fomentant que quedessin en situació de carrer o deambulant entre diferents comunitats autònomes (sobretot Astúries, País Basc i Madrid).

Per altra banda, es va aterrar al Marroc sense coneixement del país ni del seu teixit social, en un moment en que també ho van fer altres CCAA, com Madrid amb programes similars, sense coordinació entre elles. Va suposar la creació d’un bolet a Tanger (no tots els nois són d’allà) sense coneixement, ni coordinació. No ha existit una auditoria ni una rendició de comptes del que va suposar el Catalunya – Magrib, a nivell econòmic ni d’assoliment d’objectius com recull la Llei de transparència, exigida a la cooperació internacional.

Ara, jo em pregunto, si l’objectiu dels programes de retorn és el interès superior del menor, està clar que han fracassat estrepitosament en el seu objectiu, ja que un cop un noi ha migrat, el retorn sempre és viscut per ell i pels seus familiars i entorn com un fracàs. Així, no es dóna un escenari en què el noi és retornat, és acollit per la seva família i menja perdius. Sinó que passa per un procés traumàtic de fracàs en que la majoria d’ells torna a re-migrar, desconfiant aquest cop del sistema de protecció, incidint perillosament en la seva salut mental, i amb un entorn i unes famílies, que difícilment estan preparades per sostenir aquest retorn a nivell emocional.

Si som més mal pensats i l’objectiu ocult és que no vinguin a Catalunya o que no ocupin places en els centres de menors, podríem dir que en part es va assolir, ja que qualsevol programa de retorn provoca pànic en els nois i fugues massives de centre de nois que queden deambulant fora del sistema. Ara com a societat i a llarg terme és una cosa que no ens hauríem de permetre.

La situació actual és molt més preocupant que la del 2005, per la precarietat de la majoria dels recursos residencials, la manca de formació d’alguns professionals que estan atenent als centres, l’augment de nois en situació de desemparament i les ràtios en els centres d’acollida i d’atenció integral. Que fa preveure una catàstrofe en matèria de drets humans i de protecció de la infància si s’inicien programes de retorn. Això sense entrar en el sistema legal, ja que molts retorns es van fer sense garanties i sense complir la legalitat, fet que va incidir en la parada d’aquest tipus de programes a Catalunya i Madrid.

Falta intentar posar-nos a la pell dels adolescents i també veure quin tracte donaríem a aquests nois si fossin catalans. Qui vetllaria per la idoneïtat i capacitat d’aquestes famílies per fer-se càrrec del noi? Un cop el noi fos retornat, qui garantiria que la família compleix el seu paper protector? Com passaria amb un noi de territori retornat a la família. Els mitjans de comunicació ens bombardegen amb una imatge de saturació, de nois perillosos, quan amb dades del Ministeri del interior del 2019, publicades per ACCEM, els menors migrats sols suposen un 0’2% de la població nacional, i lluny de saturar el sistema de protecció al menor, han posat en evidencia un sistema que ja estava en fallida, i que ens ha de preocupar perquè els joves són el futur i perquè com anomenava Tessier. “Abandonar nens en el carrer és com col·locar bombes d’efecte retardat en el cor de les ciutats”.

Actualment s’està fent una instrumentalització preocupant de la cooperació internacional, que passa per utilitzar la cooperació en àries com el control dels fluxos migratoris, i sense una transparència en la seva gestió i resultats.

Núria Empez
Sobre Núria Empez

Dra. Antropologia Social i Cultural Educadora Social i membre del col·lectiu Hourria @hourria_col Más artículos

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*