“El feminisme és la millor opció contra el feixisme perquè sabem com transformar cicatrius històriques en lluita col·lectiva”

Davant l'auge de l'extrema dreta, parlem amb l'activista d'origen turc Özgür Günes, que afirma que l'escola de la lluita històrica i transversal de les dones per la igualtat i la supervivència és l'única opció per a fer front al feixisme

Marta Curull
 
 
 
Özgür Günes | UDL

Özgür Günes | UDL

La influència i la presència del feminisme com a eina política i reivindicació social cada dia és més ferma. Segurament, serien molts els que posarien el 8 de març de 2018 com a punt d’inflexió i, des de llavors, les veus de les dones i les lluites feministes han estat més escoltades i observades que mai. Per bé i per mal. Són moltes les formacions polítiques que s’han fet seves les proclames violetes, però també molts els grups d’extrema dreta que han usat el feminisme com una diana comuna contra la que dirigir els seus atacs i a través de la qual erigir una comunitat.

El rebuig al feminisme és pal de paller de moltes formacions ultres que estan ressorgint a Europa i que, en les darreres eleccions generals, van entrar al Congrés de l’estat espanyol amb 24 escons. Si bé les dones no són les úniques receptores d’aquest odi, són moltes les veus que contemplen el feminisme com la lluita transversal més capaç per a fer front a un feixisme creixent.

Posar les cures al centre, cercar la igualtat i lluitar contra la violència són postulats que, segons l’activista feminista Özgür Günes, fan del feminisme la millor opció contra l’extrema dreta. Aquesta sociòloga d’origen turc és una ferma defensora del fet que la lluita contra el feixisme no pot ser si no és feminista. I que aquesta ha de ser, a la seva vegada, anticapitalista i antiracista.

Per què el feminisme és la millor opció per lluitar contra el feixisme?

El feminisme, al menys en el context català i de l’estat espanyol, és l’única opció per a lluitar contra totes aquelles opressions i mecanismes de violència que reprodueix el sistema capitalista i patriarcal. Això és per que les dones tenim una memòria de cicatrius polítiques i socials que ja hem arribat a poder convertir en poder per a la lluita i l’organització col·lectiva. És aquesta resistència contra la violència patriarcal la que genera els discursos d’odi i rebuig cap a les dones i la seva lluita.

Quines estratègies concretes té?

Com que les dones som més de la meitat de la població, això ens fa presents en totes les discriminacions, ja sigui per orígen, religió, gènere o identitat sexual. I per això, no hi ha cap moviment que tingui la mateixa capacitat que el feminisme de fer-e present amb un discurs tan potent en la lluita contra aquestes violències.

Som capaces de polititzar la nostra història de patiment i danys col·lectius que hem patit i patim. Som el moviment amb més capacitat de convertir això en lluita i reivindicació. El feminisme, com a moviment global, és el que té més eines per a reaccionar davant qualsevol discurs feixista. Perquè tenim clar, des de sempre i per necessitat, que si ens toquen a una, ens toquen a totes. Aquesta experiència vivencial ens fa molt fortes.

Això es veu en lluites com l’antiracista o a favor de les persones refugiades, perquè es donen en contexts que les dones coneixem perfectament. I qui fa aquestes lluites, ho fa des de postures anticolonials, feministes i anticapitalistes molt clares. I tot plegat es retroalimenta, perquè si una lluita anticapitalista no és feminista, no és anticapitalista del tot.

ESCOLTA L’ENTREVISTA COMPLETA A RÀDIO TERRA

L’extrema dreta és clarament antifeminista. És això una resposta a aquest poder que han anat construint les dones, tot convertint-se en un agent poderós?

Tant les lluites com els mecanismes d’opressió es transformen al llarg de la història. Ni el feixisme ni el feminisme no usen les mateixes eines ara que fa uns anys. Avui, els discursos de la dreta, del poder capitalista i dels grups extremistes s’apropien, d’alguna manera, de la lluita feminista perquè veuen clarament que és l’expressió d’un poder acumulat al llarg de la història que no es quedarà callat ni tancat en l’espai que aquestes elits determinen per les dones.

Intentaran, doncs, apolititzar el discurs feminista i intentaran fer-se seu qualsevol discurs transgressor. I si no poden fer-ho perquè no els ho permetem, ens atacaran amb tota la força i el poder.

Que el feminisme sigui la lluita a través de la qual fer front al feixisme és perquè és totalment oposat, de manera transversal, a les idees feixistes?

No és exactament així, perquè dins el feminisme també hi ha postulats diferenciats i des d’aquest feminisme anticapitalista fem moltes crítiques al feminisme liberal o blanc. I aquestes crítiques parteixen, precisament, de la base que el feminisme és un moviment que té la necessitat (més que no pas la praxis) de captar i lluitar contra diverses violències. Un feminisme que no és antiracista no pot ser fort.

Per això, el feminisme problematitza constantment, perquè per a les dones es tracta d’una lluita directament per la supervivència. Sempre hem rebutjat els privilegis acumulats de certs sectors de la societat.

L’extrema dreta està orquestrada per uns actors que volen mantenir els seus privilegis. Malgrat això, aconsegueixen els vots de la classe treballadora.

Partim de la base de la meva condició de feminista marxista, des de la que concebo la classe com una relació social que està en constant conflicte. Dit això, trobo que és molt complex intentar entendre per què les relacions de classe dins el capitalisme porten a les persones de la classe obrera a optar per l’extrema dreta.

Fixar-nos en la consciència de classe i la capacitat de partits, sindicats o moviments d’organitzar i conscienciar els obrers ens portaria a una anàlisi totalment errònia, perquè el vot obrer a l’extrema dreta no sorgeix d’una manca de consciència ni es pot revertir conscienciant a les masses. I és que la classe obrera no és un conjunt de persones que treballen, sinó un conjunt de persones que es veuen obligades a vendre la seva força de treball a un mercat. És una relació medidada per una lògica mercantil.

Per tant, les violències i opressions que vivim com a treballadores estan disfressades i no les percebem amb tota la seva virulència, motiu pel qual és més fàcil derivar el punt d’atenció de la víctima, no cap a la violència en sí, sinó cap a un hipotètic culpable inventat.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*