Daniel Innerarity: «El gran motor del món contemporani és la por»

Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) va ser un possible relator que Sánchez, Urkullo i Iglesias van contemplar per dialogar sobre la situació política a Catalunya. Amb una forta confiança en el diàleg, el filòsof i assajista basc reflexiona sobre el concepte de democràcia, tant a l'estat espanyol com a Europa

Txema Seglers
 
 
Daniel Innerarity | foto: eldiario.es

Daniel Innerarity | foto: eldiario.es

Va ser el possible relator. Sánchez, Urkullu i Iglesias van col·locar el seu nom al tauler del conflicte català. El filòsof i assagista basc Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) afirma amb certa ironia que, des que ho sap, dorm menys tranquil. Ho sigui o no en un futur, no s’entreveu un diàleg entre les dues parts a curt termini. Però a Innerarity, nacionalista confés, no només el preocupa la manca de política ni la crispació, sinó Europa, el vell continent amenaçat per l’extrema dreta i els populismes. Catedràtic de filosofia política i social a la Universitat del País Basc, va ser Premi Nacional d’Assaig (2003) i Premi Espasa d’Assaig (2004), entre d’altres reconeixements. 

El preocupa Europa. En una conferència al Palau Macaya de La Caixa, va parlar del paper d’Europa al món globalitzat. Com comprendre aquest paper?

Com un model, un assaig de com hauria de ser la governança global en el món. Quan parlem del paper d’Europa, hauríem de entendre’l com un experiment sobre com organitzar la convivència. Hi concorren cultures polítiques i nivells de govern molt heterogenis, sistemes econòmics diferents, cultures i llengües variades. En pocs llocs es dóna, en un espai tan petit, tal intensitat d’agents, principis, valors i nivells interactuant. I això permet comprendre-la com un experiment per a la governança global.

Veient l’ascens de la ultradreta, Europa és un ideal democràtic o més aviat la constatació d’un fracàs?

Prefereixo veure-ho com un espai on la dificultat de governar resulta especialment intensa, donada l’enorme interdependència existent. El que passa a Europa de manera tan potent, en altres llocs succeeix de forma molt més relaxada. I les nostres accions, és clar, tenen repercussió, de vegades molt greu, en els altres.

Aquesta repercussió planteja un desafiament i una exigència a la societat contemporània?
Sí, sense cap dubte. Europa és un bon lloc per a la gran transformació que està rebent la democràcia contemporània.
Quina és aquesta transformació?

Estem passant d’uns estats autàrquics i autosuficients amb sobiranies i fronteres més o menys delimitades, a uns espais on tenim connectivitat, complexitat, reverberació, contagi, crisi d’encadenaments. Però no hem après a governar aquesta transformació. I si no s’aprèn a Europa, serà difícil que s’aconsegueixi en un altre lloc.

Alguns autors assenyalen que les democràcies evolucionen cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Els ciutadans són conscients de la fragilitat de la democràcia?

A veure, encara segueix vigent el prejudici que vivim en societats articulades per la vella idea de progrés en què les conquestes no permeten cap retrocés. És a dir, que allò adquirit ja és per sempre. Però avui constatem que en la història hi ha progrés i retrocés. Per això, la democràcia és una conquesta fràgil que ha de ser alimentada cada dia.

Quan parla d’aquesta idea vella de progrés, vol dir que Europa s’ha construït des d’un model molt mecanicista?

Sí, un model rígid. Per exemple, pensar en un eix conservador/progressista que permet etiquetar totes les societats polítiques. No obstant això, s’està contradient amb certes realitats del món contemporani.

Posi-me’n un altre exemple, si us plau.

El Brexit. Demostra una cosa que no havien contemplat ni els tractats ni la pròpia configuració de l’euro: que hi ha reversió i que a més, resulta possible. Un altre exemple: els drets que pensàvem inqüestionables i que, però, avui comencen a revertir-se.

Sembla que les categories per interpretar el que succeeix es tornen caduques.

Sí. Estan passant moltes coses que no som capaços d’inscriure en un esquema que les doti d’intel·ligibilitat. La majoria de les categories pensades per a l’organització democràtica (territoris, sobirania, democràcia, poder, etcètera) es van crear fa 300 anys, quan les societats eren relativament simples, autosuficients i homogènies. I les societats han canviat moltíssim. No obstant això, perpetuem la ficció que això no ha canviat.

I doncs?

Si no fem més complexos els nostres instruments d’anàlisi de la realitat i d’organització de la vida política, acabarem capitulant a la complexitat, que és una de les grans temptacions de la política avui dia. A hores d’ara hem de conservar certs vincles i institucions. I no em considero conservador.

Però estem immersos en una profunda crisi de la democràcia representativa. Hi ha una desconfiança cap a les institucions.

Les conquestes democràtiques no estan aguaitades només per personatges sinistres d’extrema dreta, o pels vells revolucionaris coneguts fins ara, sinó també pel descuit del vincle comú, pel que ens vincula als altres. Una cursa pel propi interès que ens cega davant el que hem de protegir per fer la vida en comú.

En el seu llibre Comprendre la democràcia parla de desenvolupar -i cito- «disposicions de tipus emocional». Una d’elles és el diàleg .

Sí. El gran motor del món contemporani està sent la por, tant en la versió conservadora com progressista. Una, tem la pèrdua de la diversitat. I l’altra, la destrucció del món laboral. Són pors que configuren emocions molt destructives i reactives. I que a més busquen la solució on no hi és: en el marc dels estats nacionals.

Davant aquesta sensació de desprotecció, desemparament i por, on trobar possibles solucions?

Amb el diàleg i l’obertura a la hibridació. Davant la por caldria desenvolupar una consciència més sofisticada, perquè la nostra seguretat, protecció i interès només es defensa amb operacions que construeixin el comú, però no tancant ni buscant el propi interès, i molt menys construint murs i fronteres.

La relació Catalunya-Espanya reflecteix aquesta incapacitat per dotar d’intel·ligibilitat una realitat. Ho va assenyalar també Josep Maria Vallès, quan escriu que predomina en els dos discursos la vella equació «tot estat només pot incloure una nació, i tota nació necessita un estat». Seguim sense superar aquesta fórmula? Estan fallant els dispositius emocionals que nomena en el seu llibre?

Totalment. Instal·lades en terra de ningú, ambdues parts del conflicte han pensat que es podia arreglar amb el desistiment del contrari, o amb la imposició. I no hem estat capaços de desenvolupar una lògica política que tractés aquest assumpte amb criteris polítics, en comptes de judicials. Hi ha una certa patologització de l’adversari amb la qual tractem d’explicar coses que haurien d’explicar-des el seny política. Si bé és veritat, s’han anat desenvolupant unes reaccions en cadena que no ens estan portant a cap lloc productiu.

Es va trobar a faltar política d’alt vol davant la passivitat i inapetències de Rajoy 

Per exemple. També explicar les reivindicacions catalanes fora de tota lògica política, sense donar-li una via polític, com si d’un cop d’estat es tractés. No cal pensar que fora de Catalunya no hi ha més que incomprensió, perquè som molts els que pensem que la clau és plurinacional. No només els grups nacionalistes perifèrics, sinó també Podemos i bona part dels socialistes.

Es fa difícil mirar-nos i reconèixer-nos. Tendim a pensar l’altre com algú molt homogeni.

Sí. I quan analitzem una mica veiem que, si a Catalunya hi ha unes diferències molt profundes sobre què cal fer amb nosaltres mateixos, a Espanya també n’hi ha. Fora de Catalunya també estem molt dividits sobre com gestionar aquest problema

La confrontació existeix fins i tot dins el mateix consens catalanista. També, dins de l’independentisme, amb la rivalitat ERC i JxCat. Costa el reconeixement de l’altre fins i tot dins d’un mateix marc?

Sí. La qualitat d’una democràcia es mesura pel tracte que ofereix a les minories. I això val tant per a la democràcia a Catalunya com a Espanya. Cal dissenyar les institucions i els procediments polítics pensant que un podrà estar un dia en minoria. Quan s’apel·la a la resolució per les vies establertes, es desconeix que tenim uns procediments polítics que no articulen bé els espais d’heterogeneïtat, i que predeterminen que la solució serà de tipus majoritari.

Es tractaria de pensar com incorporar les minories als processos de decisió?

Sí, sense tractar-la amb una lògica d’imposició o subordinació. Aquest és el gran desafiament que tenim. Espanya es defineix a si mateixa com un territori en el qual hi ha igualtat i heterogeneïtat. Si no fos així, no existiria l’estat autonòmic ni aquesta distinció entre regió i nacionalitats. Catalunya i Euskadi són dues grans excepcions a tot el combat polític. I on casualment no hi ha extrema dreta.

Sap que alguns diran que hi ha extrema esquerra.

Catalunya no ha tingut una experiència tan traumàtica com Euskadi pel terrorisme. I a Euskadi va desaparèixer fa ja força anys. A més, el mapa polític és força continuista. Per exemple, es va pensar que la desaparició del terrorisme alteraria les condicions de vot, ja que es pensava que hi hauria gent que s’expressaria amb més llibertat. Però la seva desaparició no ha modificat el mapa polític substancialment, amb la qual cosa el terrorisme com a fenomen d’explicació de les actuals majories és molt poc pertinent.

El que sembla evident és que Espanya necessita una reforma constitucional.

Sí, per pura política comparada. Des del 78 s’han realitzat moltes reformes constitucionals en els països d’Europa. I a Espanya hi ha una excessiva intervenció interpretadora de la constitució per part del Tribunal Constitucional. A més, hem d’estar disposats a que aquesta reforma constitucional no ens donés necessàriament la raó. Forma part de l’aprenentatge democràtic la disposició a obrir el meló constitucional.

Insinua que espanta plantejar aquesta reforma davant la incertesa del resultat?

És que hi ha gent que no vol plantejar-la perquè pensa que acabarà amb la monarquia. Altres pensen que crearà processos de major centralització, qüestionament de certs nivells competencials. Caldria estar en una democràcia amb una veritable cultura política i assumir el risc de l’obertura a processos on els finals estiguin oberts.

I entorn a aquests finals oberts, configurar nous pactes?

Sí. Perquè si els pactes que creen comunitats polítiques i entramats institucionals no es renoven amb el temps, acaben tenint lloc processos de rigidesa i ruptura. I que hi hagi gent que se senti decebuda pel desenvolupament de la política en l’àmbit territorial és una bona prova d’això.

Però, com s’entén la reforma constitucional si no es comprèn com a marc comú que articula les diferències?

El que passa és que hi ha gent que pensa la reforma constitucional dins de les vies establertes. I quan es diu això es pensa fonamentalment en la legalitat vigent. S’obliden coses importants com els valors democràtics, o el principi de lliure disposició sobre el destí i adhesió als projectes comuns, per exemple. És una mica tramposa l’apel·lació als marcs de legalitat, quan s’estableix que són marcs que no poden revisar-se.

Hi ha regles no escrites en una democràcia.

I altres que sí que ho estan. Que la unitat de l’estat és inqüestionable, o que no es pot fer un referèndum sobre la monarquia. En una societat democràtica hauríem d’estar disposats a assumir aquests riscos.

Assumir-los i tractar de gestionar la seva complexitat?

Sí, perquè si no, ens trobarem persones que no compartiran un mateix donem. Hi ha persones que consideren que la seva domus és Espanya i altres, que és Catalunya. Llavors, el marc d’una consulta resulta diferent per a cadascuna. Què fem quan no estem d’acord ni tan sols al voltant del marc? Aquesta és la complexitat.

Podem trobar valors que estiguin per sobre de les diferències. Per exemple, el repte de la convivència, que sembla una qüestió pendent.

Sí. Intentem conviure en un horitzó de profund desacord sobre la nostra pròpia naturalesa. Quan el discurs constitucionalista dóna per fet que s’estarà d’acord en la forma de l’Estat, que simplement es discuteix la distribució interna de poder, no té en compte que molta gent ja es mou fora d’aquest marc mental en termes d’emotivitat i d’identificació.

Però al mateix temps és gent amb qui cal conviure en les nostres ciutats.

Per això està la política, no? O és que hi havia menys divergències en els començaments de la Transició? Es té una concepció romàntica de la Transició que en el fons la musealitza per assenyalar que una experiència així, avui dia, seria impossible. Jo crec que no.

En qualsevol cas, el risc existeix si no s’assumeix el reconeixement de l’altre. En sentit oposat, ¿l’exclusió genera exclusió?

És clar. Hi ha dues lògiques retroalimentant-se. Em sembla una lògica molt corrosiva per al sistema polític tractar de renunciar a la convivència amb el diferent a Espanya i Catalunya. Hi ha una gran majoria social que estaria disposada a una trobada, a un disseny de convivència articulat al voltant d’un major autogovern. Si bé, aquesta majoria creu que Espanya ja no pot respondre a aquesta demanda.

Hi ha molt independentisme de desesperació?

Sí, que pensa que Espanya no té aquesta maduresa. L’independentisme català ha crescut al voltant d’una desesperació perquè Espanya sigui capaç de reconèixer l’autogovern de la societat catalana tal com es va expressar en l’Estatut i en els models lingüístics. Un dinamisme que ha produït desafecció, però no lògiques de trobada. I que ha generat finalment lògiques centrífugues.

Creu que els governs dialogaran?

Sí, perquè tots dos interlocutors han comprès que la realitat de l’altre és molt insistent. A Madrid es va pensar que l’independentisme estava associat a la crisi econòmica, i que un cop superada s’acabaria. Les eleccions demostren que l’independentisme es mou en un 50%, que és molt, encara que insuficient per a un projecte d’unilateralitat.

I què demostra el triomf de Ciutadans?

La reacció d’una part de la societat catalana que se sent amenaçada.

Com aconseguim que aquestes dues realitats entrin en un horitzó de transacció?

A curt termini és molt difícil perquè hi ha una tensió evident. Hi ha una Espanya d’un extremisme de dretes que està contaminant tota la vida política. El diàleg arribarà perquè no hi ha alternativa.

Hauríem de començar a veure-ho com una oportunitat.

És clar. Una societat democràtica és una societat on les persones aprenem. En el fons, la democràcia és un aprenentatge col·lectiu en moments de gran incertesa com els actuals. El que cal fer és prendre molt seriosament la complexitat, posar-la en contextos de vida comuna i d’aprenentatge col·lectiu. És un problema de la capacitació de la pròpia societat. Com fem perquè la societat s’organitzi col·lectivament de manera que els ciutadans aprenguem?

Bona pregunta senyor Innerarity. Com?

Amb experiències compartides. Un nen en una selva o una persona aïllada no entén la riquesa d’una societat democràtica, l’obertura a l’altre. Sense l’altre no existiria ni l’amistat ni el conflicte, que forma part de la vida. És que sense l’altre, ni tan sols hauríem consciència que som un jo.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*